27 Jul El sentit de conèixer-se a un mateix

L’esforç de conèixer-se un mateix té sentit. D’entrada potser no ho sembla, perquè conèixer món és important i útil, i a més a més demostra una certa generositat i obertura, però és insuficient. És quan es pren consciència d’aquesta insuficiència que es comença a posar en valor l’autoconeixement.

La intenció de conèixer-se un mateix pren sentit quan hom s’adona que tot allò que pot arribar a veure a fora és sempre vist des de dins, des d’un punt de vista propi sotmès a unes limitacions. Conèixer la naturalesa d’aquest interior des del qual es pot veure el defora permet entendre per què a fora s’hi veu el que s’hi veu.

Allò que descobrim a l’exterior té molt a veure amb què hi projectem des de l’interior. Tant, que podem arribar a afirmar sense equivocar-nos gaire que, bàsicament, el que veiem a fora ens revela què tenim a dins. La nostra mirada respecte al món no és verge, ni de bon tros. Conèixer-se un mateix ens porta a descobrir quina mena de mirada fem servir, cosa que explica per què veiem el que veiem.

Sense un «si mateix»

Una de les coses que descobreix qui decideix estudiar-se a si mateix és que aquest si mateix, de fet, no existeix com a tal. Quan un fa l’esforç de conèixer-se, s’adona que no hi ha res, cap objecte o entitat, al qual pugui considerar un autèntic si mateix.

El límit entre el jo i el no-jo canvia cada segon. Només que efectuï una respiració ja provocaré una alteració en això que considero meu i en allò que, per contra, considerava d’altri. El dins i el fora estan en diàleg permanent, i ho estan de tal manera que si en algun moment em penso que puc definir què és jo i què no ho és, aquesta definició només pot ser certa durant un instant molt breu.

El límit entre allò propi i allò aliè no és ferm. De fet, és tan viu com allò propi i allò aliè i, encara més, conforma amb aquests dos espais una única entitat: la vida.

No puc dir, per tant, que jo sigui algú, encara que tingui la certesa d’estar viu. El fet que em reconegui viu no em converteix, necessàriament, en un ésser. Certament, puc constatar que soc viu, però en canvi no puc posar la mà al foc sobre el fet que jo sigui un ésser. La cosificació de la vida és un invent que no sempre s’ha fet servir.

L’ego

No puc estar segur que jo sigui un ésser. A tot estirar, puc dir que tinc un ego, una personalitat que es reivindica independent, encara que això no vol dir que ho sigui. Aquí és on ens porta l’autoconeixement, precisament: serveix per ensenyar a l’ego que la seva independència és il·lusòria. El jo no té entitat pròpia. El jo de les persones és com el jo dels estómacs: les funcions d’un estómac només prenen sentit si es té en compte el conjunt d’un organisme. De la mateixa manera, el sentit de la vida d’un individu només té lloc en el marc del procés general que la genera, la sosté i se l’endú.

Del que es tracta, aleshores, no és de conèixer-se un mateix, sinó de conèixer la vida i, de passada, abaixar els fums a l’ego. El sentit de conèixer-se un mateix no és altre que el de descobrir que la creença en l’un mateix és deguda al manteniment d’un punt de vista esbiaixat, parcial i falsament aïllat.

Des de l’estómac difícilment es pot tenir consciència del sentit complet de la vida d’un individu. A l’estómac només li queda l’opció de fer la feina que sap fer, amb la confiança que el treball que du a terme prengui sentit en una dimensió que es reconeix incapaç d’abastar.

El sentit de conèixer-se un mateix

El mateix que els passa als estómacs és el que els passa a les persones: conèixer-se un mateix és descobrir la pròpia petitesa, és descobrir la manca d’individualitat real i, per tant, és posar-se al servei d’una força major, transcendent i d’abast inimaginable. Qui es coneix a si mateix s’adona que no té més opció que reconèixer que no té ni idea de l’abast de tot plegat. La vida de la qual formem part té un sentit enorme, immens, absolutament indesxifrable amb el poc coneixement que en tenim.

Paradoxalment, l’autoconeixement ens porta a descobrir que nosaltres no som ningú, pròpiament dit, i que estem al servei de qui realment és. Paradoxalment, dic, perquè de fet ens hem introduït en aquest camp per tal de descobrir qui som, és a dir, amb la creença que som quelcom. Així és com l’autoconeixement és una ciència que desmunta creences.

El coneixement d’un mateix no ens porta al coneixement d’un si mateix, però ens regala una cosa millor: és la via per la qual es pot accedir a descobrir la sorprenent realitat que ens diu que nosaltres no som ningú però que podem arribar a pensar-ho.

L’incomplet estudi del món exterior 

Si només ens dediquéssim a estudiar el món i ho féssim partint de la premissa que en som independents, ens pensaríem que l’estudi del món és l’estudi d’un objecte extern. El cas és que no ho és, i és justament l’estudi de l’un mateix el que permet descobrir-ho.

La relació dins-fora és tan forta que per trencar-la cal un esforç d’humilitat molt important. Si hom no està disposat a sacrificar el seu ego i a deixar de banda la seva joïtat només podrà estudiar el món com si aquest fos un objecte aliè a ell. Desconstruir l’ego és imprescindible si el que es vol és reconstruir el tot viu, orgànic i canviant, del qual res escapa i en el qual tot té lloc. El reconeixement de la unicitat de tot plegat ens obliga a admetre que totes les entitats tenen lloc en ella, i que en fer-ho perden sentit com a individualitats. El tot es reflecteix en tot constantment. Tot remet al tot. Tot pren sentit si deixa de tenir sentit propi i obre el seu sentit al d’allò que el regeix.

El Senyor/a

«Qui es coneix a si mateix coneix el seu Senyor» –o la seva Senyora–, diu una coneguda dita sufí. Aquest Senyor/a que es coneix o reconeix quan un es coneix a si mateix no és altra cosa que l’un mateix que ja teníem, però desproveït del seu ego. El Senyor/a és l’individu descosificat, conscient que la seva relació amb el món li impedeix ser un objecte particular.

El Senyor/a és l’individu que deixa de creure’s individu i es percep, senzillament, viu i orgànic, part d’una Vida que podem escriure en majúscules perquè escapa a ser la de les criatures que nosaltres veiem aquí i allà.

El Senyor/a se sap Viu però no es considera vivent a si mateix, sinó que entrega la seva forma i funcions a la vida que d’ell se serveix per manifestar-se. El Senyor/a no és una cosa diferent a l’individu; realment, el Senyor/a és l’individu quan aquest deixa de considerar-se individu. L’existència de qui ha descobert el seu Senyor o Senyora ja no és al marge de res, sinó en el marc del tot, és a dir, en el si de l’ordre que tot ho regeix i on tot té lloc.

El tresor ocult es manifesta

L’existència del Senyor/a té les mateixes característiques i la mateixa naturalesa que la de qui es creu individu; però, a diferència d’aquest, el Senyor/a cedeix l’autoritat i es posa a disposició d’allò que la regeix. El Senyor/a del qual ens parla aquesta dita hadit no és un ésser diferent de qui ja som. És nosaltres mateixos, però sense joïtat, és a dir, sense consciència del jo i amb consciència d’Al·là, el Vivent i el Vivificador, el Real, el Perceptible i Imperceptible, l’Interior-Exterior, que no viu gràcies a altres coses sinó que és autosuficient, que no viu al costat de res perquè és l’Únic que hi ha.

Només Déu és Déu, i no hi ha cap existència que no sigui la Seva. Vet aquí el sentit de l’autoconeixement. Diu un altre hadit sufí que Déu era un tresor ocult que es va voler conèixer a si mateix. Per fer-ho, va generar l’existència, oberta i absoluta, infinita i universal, i així va poder contemplar-se i tocar-se, mostrar-se i identificar-se, servir-se i entregar-se, conèixer-se i estimar-se.

El món és allò a què Déu dona existència per tal conèixer-se a si mateix.