09 Abr El coàgul de sang i la força de la humilitat

És l’home qui fa el mal, es fa rebel, de tota llei.
Pensa que és ric, que té suficient per a fer el que vol.
Alcorà 96:6-7

“El savi es creu superior als altres pel seu saber. El ric calcula la glòria per la riquesa. I així segueixen patint la seva malaltia. Només l’educació espiritual pot ajudar-los a alliberar-se”, diu el llibre de la via, la tariqa Qadiriyya Boutchichiyya.

Naturalment, de la mateixa que el savi pot creures superior als altres pel seu coneixement i el ric pot caure a la temptació de calcular la glòria en funció de la riquesa, també una persona que es considera lliure pot caure a la presó de creure’s lliure… però no ser-ho. L’avís del mestre és el de no aferrar-se a les coses i als noms, i no convertir res en un valor absolut. No per molt repetir-nos que som lliures ens alliberarem.

La llibertat i la determinació

La qüestió de la llibertat és d’ordre espiritual, i això vol dir que va més enllà de les aparences. No hi ha cap característica que ofereixi més qualitat més espiritual: ser ric o llest, polític o capellà, esportista o pintor, imam o agricultor… no hi ha elements que representar, només de per si, una major obertura a la dimensió espiritual. La llibertat no queda determinada per les seves formes.

Per desaferrar-se de la rigidesa de les coses no és necessari rebutjar-ne la seva fluïdesa: els atributs ens informen de les qualitats de les coses, les etiquetes les anomenen. No és dolent posicionar-se i escollir un camí. No estem separats del món, qualsevol cosa que fer implica posicionar-se. La qüestió és no caure en els posicionaments rígids. Un ensenyament és espiritual si ofereix una guia per penetrar en el discerniment entre la llibertat i l’aferrament, i permet acceptar les coses del món sense quedar-ne pres. Determinar-se per un camí i deixar-ne d’altres no significa ser menys lliures.

En què consisteix, l’educació espiritual?

Per començar, en adquirir humilitat. Cal començar per aprendre a alliberar-se de l’ego, a baixar els fums, a entendre que la virtut és la pobresa –una pobresa espiritual–, la humilitat, i aprendre a deixar enrere les creences esbiaixades que ens fan veure el món com el volem veure –el ric segons els diners, el savi segons el coneixement– i no tal com és: meravellós i ple de secrets que, per ara, se’ns escapen.

Diu el llibre de la via: “El coneixement vertader no es troba si no es busca d’una manera sincera, amb humilitat. La millor manera de perseguir el coneixement és semblant a la d’una persona que vol beure aigua d’un rierol: haurà d’inclinar-se per beure.”

“L’aigua es troba sempre als punts més baixos. Ens cal aprendre a ser com l’aigua. Aquell que només es basa en els escrits dels mestres sufís no fa altra cosa que seguir les seves xil·labes. (…) La vertadera ciència us vindrà de l’interior, del vostre cor.” No és qüestió de seguir als altres, doncs –per bé que acompanyar-se de bons guies és de gran ajuda–, sinó de treballar-se per dintre: “Totes les persones son esclaves d’alguna cosa, excepte aquelles que són lliures interiorment”, deia el mestre.

La força per realitzar el camí de purificació

Podríem dir que l’ensenyament espiritual consta de tres etapes: La purificació, l’embelliment gràcies a les llums, i la revelació dels misteris. El sheikh sidi Hamza, el renovador de la via sufí Qadiriyya Boutchichiyya va alterar aquest ordre, cap als anys 1970, per adaptar-lo als temps: “La bellesa sobrevindrà al principi mateix. Això incitarà al deixeble a desprendre’s dels lligams de la seva ànima,” va dir. “Abans de fer-li assolir un cert nivell de purificació, el mestre admet al deixeble sigui quin sigui el seu estat, i li deixa degustar l’intens sabor del secret espiritual. A partir d’aquí comença un camí que porta al deixeble a desfer-se dels vels que cobreixen el seu cor, per tal d’experimentar, cada vegada més, aquest sabor.” Aquesta és la fórmula, no cal afegir res més.

“El cor del deixeble pot comparar-se a una habitació a les fosques, desordenada. El primer que cal fer si s’hi vol posar odre és fer llum. La presa de consciència espiritual que deriva d’aquest primer acte predisposa al deixeble a realitzar un treball de purificació que emprendrà per si mateix i mantindrà al seu ritme, sense desatendre l’entorn en el qual viu, desenvolupant la seva pròpia vida, perquè l’espiritualitat no implica una fractura sinó un canvi intern progressiu.”

Ras i curt. Com seguir una via espiritual sense haver de deixar-ho tot i escapar-se a una cova allunyada? El nou sufisme de sidi Hamza té un mètode: Primer, la bellesa, la llum, el sabor. Després, la feina, el rigor, l’esforç… i és les ganes que fan falta per fer-ho només vindran si la promesa és creïble, si les llums han pogut mostrar alguna cosa.

Del jalal al jamal

I així s’avança en aquesta via, dura però dolça, que és l’espiritualitat, una via que ens obliga a netejar les nostres habitacions, les nostres cases, el nostre interior, el nostre jo, i que per fer-ho no es convé pas seguir les xil·labes dels mestres, de llegir i estudiar més i més, com si del què es tractés fos de memoritzar un itinerari. Ben al contrari, del què es tracta és d’assaborir el sabor de l’espiritualitat, de palpar la seva vivesa, de veure les coses clares i diàfanes, i fer us de les llums que arriben, misteriosament però perceptible, per il·luminar les nostres més fosques estances i posar-les en ordre, progressivament.

Vet-ho aquí, “el sufisme no és una via de papers”, adverteix sidi Hamza, “és una via de sabors. (…) una via d’estats espirituals, de ciència i de renovació.” Per això sidi Hamza va decidir que la via Boutchichiyya deixaria de ser una via jalal, una tradició de rigor i obediència, i esdevindria una via jamal, és a dir, de bellesa i misericòrdia: la porta d’entrada seria la llum, la degustació del sabor. La llum portaria a un anhel de renovació o purificació que sorgiria de dins mateix del cor del deixeble, i això li donaria les forces necessàries per emprendre el viatge cap a la descoberta dels secrets.”

Una ciència interna

El sufisme, l’espiritualitat de l’islam, no consisteix pas en estudiar llibres, en fer-se pròpies les creences d’altres persones, en obeir a un mestre o en seguir dogmes. No, no, la cosa no va de seguir xil·labes, ja ens ho ha advertit el sheikh. La cosa va d’experimentar l’espiritualitat i descobrir que té tanta força que per ella mateixa ens empeny a caminar, fins al cim de la muntanya, per alta que sigui. La força de l’espiritualitat brota de dins, i això és el què motiva a qui la sent, perquè en sentir-la dins no li resulta aliena, estranya, exòtica, sinó que l’entén com una cosa natural i desitjable.

L’espiritualitat, al capdavall, ens revela allò que sempre hem sabut, per bé que ens n’havíem oblidat. I per això cal fer memòria, activar la sang, beure aigua, vaja. És a dir, tornar a l’origen. A baix de tot, a la font d’on tot brolla, a l’estat on tot comença, la natural humilitat de l’infant que encara no s’ha corromput d’anhels de riqueses o erudicions.

Per beure l’aigua del rierol cal ajupir-se, perquè l’aigua es troba a baix de tot. És allí on es troba el coàgul de sang que s’escampa i fa que la vida es posi en moviment, la cèl·lula embrionària que donarà naixement a un camí, ascendent, de naturalesa espiritual, i de destí misteriós però prometedor.

No! No l’obeexis, no li facis cas!
Posterna’t! Busca ser a prop del teu senyor!
Busca el veïnatge de Déu, Al·là!
Alcorà 96:19