25 Mar L’espiritualitat, motor del canvi

L’espiritualitat està prenent molta força aquests dies, aquestes setmanes, i ha vingut per quedar-se. Abans ja hi era, en efecte, però ara li ha arribat el moment d’obrir-se i expandir-se.

La seva explosió arriba ara perquè ara resulta més necessària que mai. Fa quatre dies podia ser vista com un luxe, però ara ha canviat tot de cop i, de sobte, se’ns revela bàsica i imprescindible: Necessitem pau interna.

I la necessitem tots: creients i no creients, rics i pobres, treballadors i observadors, perquè aquest moment ens interpel·la a tots: el procés que estem vivint no és tan sols un tema de salut que afecta, de retruc, unes mesures polítiques i que comporta unes dificultats econòmics. No, el procés en que estem immersos és més gran, molt més gran, i més íntim i personal alhora, i per això desperta la nostra set espiritual, perquè l’espiritualitat és –paradoxalment– allò que abasta la immensitat que a tots ens depassa i, alhora, s’immisceix en allò més menut i subtil que tenim dins nostre.

Ha arribat l'hora de l'espiritualitat. La seva explosió arriba ara
perquè ara resulta més necessària que mai: necessitem pau interna

El cor com a punt de partida i l’univers com a punt de trobada

I ho ubiquem al cor, simbòlicament, perquè el cor remet, per una banda, a l’amor, i per l’altra a un centre des d’on es reparteix energia vital per tot l’organisme. El cor és el centre des d’on es connecten el dins i el fora, l’estat d’harmonia entre un i el món que l’envolta.

Val la pena que llegim aquestes paraules de Confuci:

Antigament, per tal que resplendís la llum de la virtut per tot l’Univers,
un començava per ordenar el seu propi país.
Per ordenar el país, començava per posar ordre a la pròpia casa.
Per posar ordre a casa, començava per perfeccionar-se a si mateix.
Per perfeccionar-se a si mateix, començava per rectificar el seu cor.
Per rectificar el seu cor, procurava que la seva intenció fos íntegra.
Per tal que la seva intenció fos íntegra, perfeccionava el seu discerniment.^[1]

L’espiritualitat, a la que Confuci anomena llum de la virtut i a la que podeu anomenar de la manera que més us agradi, és allò que relliga, el vincle invisible que relliga totes les coses i les aplega en un món que és u. L’espiritualitat ens porta a entendre que no som subjectes contemplant objectes, sinó que som les dues coses alhora.

Inseparables del món, som alhora criatures úniques, particulars, amb criteris propis i desitjos privats. Això és el que ens diu l’espiritualitat, que ens respecta en la nostra unicitat particular a la vegada que respecta també la de l’univers sencer: nosaltres som u, com també ho és l’univers. L’espiritualitat ens diu que tot està lligat, que res escapa aquesta naturalesa on tot té cabuda i on tot ho fa, paradoxalment, sense perdre la seva naturalesa interna, allò que el fa ser únic.

L’espiritualitat com una via de transformació social

L’espiritualitat està creixent amb molta força i ho està fent per una mera qüestió de necessitat. Aquesta necessitat és doble: simultàniament interna i externa. Ens hem adonat que el món ha de canviar, i hem vist que per fer-ho hem de canviar nosaltres.

Molta gent ha descobert l’espiritualitat en viure un moment crític: en separar-se, en fer fallida econòmica, en tenir un accident, etc. haver de sobreviure a una situació dramàtica desperta la set espiritual de les persones. Doncs bé, ara la situació és molt dramàtica, i ho és per moltes persones a la vegada, i això fa que sigui ben normal que la set espiritual de moltes persones es desperti precisament ara.

Sembla ben bé que un nou grup social hagi nascut aquests dies, i no es tracta pas d’un grup que se serveixi de l’espiritualitat com un oasi passatger per sobreviure en temps de confinament, perquè s’ofereix un motor per articular un canvi d’escenari, un canvi paradigmàtic que permeti fer les coses d’una manera diferent… perquè prové de veure les coses d’una manera diferent.

Els que recorren a l’espiritualitat no ho fan per evadir-se, per recollir-se del món i desentendre’s. Al contrari, ho fan per reconnectar-se amb si mateixos i, en fer-ho, canviar el món i aportar-li el que a crits demana. El món ens reclama que en tinguem cura: clama per la pau i la solidaritat i aquesta passa, necessàriament, perquè les persones l’ofereixin. Qui no està en pau no aporta pau. S’acabat això de demanar als altres allò que no oferim. Aquest és el canvi, això és el què queda enrere: l’egoisme, l’anti-espiritualitat, la inconsciència social i ecològica, la manca d’estima cap a un mateix i cap als altres.

Els que recorren a l’espiritualitat ho fan per reconnectar-se amb si mateixos i,
en fer-ho, canviar el món i aportar-li el que a crits demana

Els que parlen d’espiritualitat no remeten a l’esperit per eludir el cos ni hi fan referència com un antònim de matèria. Al contrari, remeten a l’esperit com a una interioritat viva, orgànica, simbolitzada pel cor, des de la qual neix una força que irradia tots els altres àmbits.

Cenyir-se a l’espiritualitat és promoure els canvis des de dins cap enfora: que els canvis socials, econòmics, ecològics i de tota mena siguin fets des del cor. És a dir, la proposta és que la lògica que mogui el món no sigui una lògica de poder o d’interès, sinó que derivi d’uns valors comuns, universals, compartits que no són altra cosa que allò que un necessita en la seva intimitat més íntima: la pau, la solidaritat, el respecte a la diversitat, el consens…

Un canvi de mirada

Tots volem ser respectats i estimats, i això és el què hem d’oferir-li al món. No podem pretendre canviar el món si el seguim mirant amb els mateixos ulls. Aquest és justament el canvi que proposa l’espiritualitat, perquè mira i fa les coses des del cor, no des de cap altre espai mancat de sinceritat i transparència.

L’espiritualitat combat el supremacisme de qui vol construir blocs estàtics i inferioritzar a l’altre i el fonamentalisme de qui s’aferra al pensament únic. I és que el món està ple de supremacisme i de fonamentalisme i ara tenim una oportunitat per canviar les coses. No podem donar poder a qui no el comparteix, no podem atorgar l’autoritat a qui es creu per sobre dels altres. Som un equip i no hem estat funcionant com a tal. Ha arribat l’hora de fer-ho.

Promoure els canvis des de dins cap enfora: canvis socials,
econòmics, ecològics i de tota mena... fets des del cor

I l’espiritualitat ens hi ajuda perquè és allò que ens fa a que tots siguem iguals i, alhora, diferents, perquè tots som únics però no estem aïllats dels altres. És espiritual allò que és de tots, comú i universal, i que alhora protegeix allò més intim i privat de cadascú. L’espiritualitat és un marc viu i ambivalent sobre el qual tot procura trobar el seu lloc connatural, en harmonia amb si mateix i amb el medi que l’envolta, sense trepitjar a fora ni a dins…

Espiritualitat és naturalitat, sinceritat, transparència i espontaneïtat, per tant, i és ordre i justícia, i calma i pau. I serà benestar quan passi a tenir un espai preeminent en la nostra societat, quan aquesta deixi d’estar governada per qui té interessos que van en contra del bé comú i de la dignitat de les persones.

De l’espai privat a l’àmbit públic

Res tornarà a ser com abans, no, i com que hi ha qui procurarà treure’n encara més partit, de la situació, i aconseguir més poder encara, és important que deixem espai a l’espiritualitat, que la deixem créixer tal com ens demana, tal com ens demana, perquè és la naturalesa la que clama el canvi.

L’espiritualitat ha arribat per trencar la tendència que imperava fins ara i donar-li la volta. Ha vingut per aglutinar totes les lluites compartides que son sinceres, fetes de cor, i que lluiten per defensar la naturalesa i les persones, que treballen per la justícia i la pau, i és que l’espiritualitat impregna cada un d’aquests àmbits i motiva totes les lluites i tots els esforços que son fets des del cor.

El cor remet, per una banda, a l’amor, i per l’altra
a un centre des d’on es reparteix energia vital per tot l’organisme

Perquè l’espiritualitat, ja ho hem vist, no és un oasis per rics o esotèrics –això és l’espiritualitat mal entesa–. L’espiritualitat­ és la força que porta a fer les coses des del cor. I aquesta és la nova manera de fer que el món ens reclama… i que nosaltres reclamem, perquè també nosaltres som món: Quan el cor passi d’alimentar l’espai privat a governar l’àmbit públic el món canviarà, perquè hauran canviat les persones que hi habiten, i així és com l’espiritualitat fa que canviïn les coses, de dins cap enfora.

[1] Confuci, La gran sabiduría. Adaptació a partir de la traducció d’Angus C. Graham  a El dao en disputa (p. 194).