11 Abr La llibertat i la determinació

Hi ha qui veu en el lliure albir un concepte antagònic al de determinació. Hi ha qui defensa que els límits són per trencar-los, que la llibertat s’aconsegueix amb l’esforç de la superació, i que en els propòsits personals tot hi ha de poder tenir cabuda, perquè al capdavall cadascú és lliure de decidir què vol fer amb la seva vida. Crec que vincular la llibertat i la determinació és tan necessari com desvincular una noció de l’altra.

Per una banda, no podem aspirar a la llibertat sense acceptar la determinació. Per l’altre costat, no tot allò que determina ha de determinar-nos a nosaltres, de manera que no sempre serà qüestió d’acceptar tot allò que podria determinar-nos. La qüestió és molt subtil i rica.

La llibertat des de l’òptica de les tradicions espirituals

La perspectiva que tradicionalment es defensa des de l’òptica de les tradicions espirituals és naturalista: no contempla que les vides de les persones puguin allunyar-se de la Vida que hi ha en elles. Les vides sempre depenen de la Vida que els arriba. Malgrat que la Vida en majúscules és absolutament lliure, la vida en nosaltres està determinada per una lleis que hi imperen.

L’espiritualitat vol ensenyar-nos que ajustar-se a aquestes lleis internes no oprimeix sinó que alliberen, perquè aquestes determinacions són allò més propi que tenim. L’educació espiritual és el procés a través del qual aprenem a descobrir-nos segons la nostra pròpia naturalesa i, simultàniament, a desvestir-nos de lleis que no ens regeixen a nosaltres sinó que condicionen a altres individus.

Podríem dir que la llibertat no passa ni per la ruptura de totes les lleis ni per assumir aquelles que són alienes. La idea és unir la nostra vida a la Vida. Adaptar la nostra menuda existència a la força que la cenyeix… i al mateix un temps, donar-li a aquesta vida universal unes connotacions particulars, pròpies d’una criatura concreta.

La força de la Vida

Des de l’òptica tradicional, per tant, el sentit de desfer-se de les cadenes que oprimeixen no pot significar de cap manera haver de deixar enrere les lleis de la naturalesa. Això és impossible. No es tracta pas de que renunciem a sentir-nos lliures, en efecte, sinó que entenguem que la llibertat passa per la determinació o, més ben dit, que és quan s’hi fusiona que més brilla.

L’impuls que belluga les nostres vides és la Vida. Podríem dir que té dues formes, una interna i una externa. La interna és la Vida: és invisible i inviolable. Ens determina com vol fer-ho i fa que la forma externa pregui la forma que pren. Li atorga la naturalesa que té.

L’altra vida, la vida que no escrivim en majúscules, és l’externa: la visible i la palpable, i aquesta vida se sent lliure quan es desplega es realitza, i per fer-ho necessita que la força de la Vida l’impregni. Ho farà si li dona espai per fer-ho. La qüestió és descobrir que la vida pròpia i petita no és altra cosa que una forma que pren la Vida gran i universal. Atorgar-li a la Vida en majúscules l’autoritat sobre la vida en minúscules no significa altra cosa que alliberar-la, perquè és reunir-la a la font que li dóna vida i alimentar-la d’energia vital.

Allò que des d’un angle és vist com a llibertat, des d’un altre s’anomena determinació. Allò que des de dins és inalterable des de fora és canviant i en procés de construir-se. Allò que podríem veure com una vida és en realitat la Vida.

El món és tal com és

El món hi és, i el necessitem per viure. I més encara: el necessitem tal i com és. Tant si ens agrada com si no. També per ser lliures necessitem que les seves lleis es mantinguin tal com son, que ens determinin tal com ho hagin de fer. Perquè no hi ha llibertat en un altre escenari. No hi ha res en cap altre escenari. Tenim el món què tenim i assumir les condicions que aquest ens imposa és el primer pas d’un camí que porta a la plena llibertat.

De la mateixa manera que hem d’aprendre a voler que el món sigui tal com és, i apreciar-lo sense voler imposar-li els nostres gustos fantasiosos, també el món ens vol a nosaltres tal com som, perquè així ens ha fet i així ens desitja. Les coses són com son per una raó o altra, però aquesta raó no és cosa nostra i no podem més que acceptar-la.

La llibertat és l’aprehensió de la unitat en la multiplicitat

Una llavor de poma no donarà pas naixement a una cirera. Una germana petita no podrà mai avançar en edat al seu germà gran ni donar llum a la seva mare. Una tardor no arribarà mai si un estiu no ha donat continuïtat a una primavera. La determinació és una realitat indefugible: estem regits per uns cicles i unes dinàmiques que ens impulsen, que ordenen la vida, i tota vida està sotmesa a uns designis que l’empenyen. No hi ha moviment sense llei, no hi ha física sense natura ni natura sense física.

Tota vida expressa la Vida. Si bé la vida concreta li dona una forma i una aspecte a la vida, la Vida en majúscules li dona les condicions i la força. Quan es troben l’una i l’altra es fusionen la unitat i la multiplicitat i sorgeix la Llibertat en majúscules, que és la vivència paradoxal –mística, si voleu– d’una realitat amb/sense límits, que és cosa i no cosa a la vegada, i que ens deixa perplexos i sense paraules, tot i que podem dir-ne.

Ajustar-se a la determinació implica renunciar a la llibertat?

Acceptar la determinació allibera, aprehendre la determinació com una força que empeny i aviva és entendre el sentit de la vida. Sentit que és tendència, per una banda, i raó de ser, per l’altra. Sentir –experimentar– el batec de la pròpia vida i donar-li la seva forma més intrínseca és assumir que aquest impuls inherent és la força més pròpia que un pot trobar a dins de si mateix. Aquesta és la tercera dimensió del sentit, el tercer significat del terme[1], i que fusiona els altres dos: la vivència de la Vida és la vida, la direcció que palesa un rumb evoca la raó inherent de la pròpia cosa. No podem descobrir la Vida sense la vida, i no podem teniu una vida sense la vida.

Desvestir-se d’artificis, acceptar allò més autèntic que hi ha en un i procurar que prengui tota la força possible significa realitzar, simultàniament, l’acte de llibertat més gran possible i ajustar-se a la determinació més ferma que pot trobar-se en un mateix.

Despullar-se d’allò que no és un mateix, per retrobar-se amb allò més autèntic. Vet aquí una tasca que ens proposen les diferents tradicions espirituals. I val a dir que no està gaire de moda, que sona antic o conservador No és tendència, em temo, perquè la tendència no va pas cap a dintre, a reconèixer-se com a Vida, sinó cap enfora, per exhibir-se… sense haver-se trobat prèviament amb la pròpia naturalesa essencial.

La llibertat és indeterminada

Hem dit que llibertat no implica petar-se les normes, sinó ajustar-se a les que regeixen. Igualment, tampoc no consisteix en assumir lleis falses, que imposen un règim de vida diferent al natural, aliens a l’essència pròpia. Acceptar lleis externes no és acceptar les determinacions, és caure en les imposició. No és ben bé el mateix.

La Llibertat en majúscules escapa a quedar determinada per una forma concreta. No hi ha cap llei que sigui sempre certa. La Llibertat com a valor escapa a ser determinada. Però no tenim pas Llibertat sense llibertat, perquè no tenim Vida sense vida. No tenim més remei que conformar-nos amb una llibertat determinada, perquè la nostra existència és, simplement, determinada.

A dins de cadascú s’hi aprecia una determinació que allibera: una determinació que ens empeny a desplegar-nos i que no està regida per unes convencions socials ni de cap mena, que no està influïda per criteris externs a si mateixa, que no és un universal perquè en altres indrets no hi impera. Però que a nosaltres ens dona força.

Cenyir-se a les lleis pròpies

Pot ser que a algú no li agradi, això de cenyir-se a unes normes que el regeixen el món. Molt em temo, però, que la solució no passa per buscar-hi una alternativa, perquè no n’hi ha pas cap. O acollim o no ens acullen. La nostra llibertat passa per unir-nos a allò que ens dóna vida i força per viure-la.

La única opció que tenim per alliberar-nos passa per ajustar-nos a allò que ens determina –i que potser no termina a ningú altre–. Identificar-nos-hi i adonar-nos que no som sinó una força que projecta l’impuls que emana d’una vida que es determina. Si bé és cert que la determinació es la força que ens determina, també és cert que es tracta de la força que ens empeny: no hi ha llei física sense força de la naturalesa, hem dit. No hi ha vida sense Vida i la Vida és vista, des de la vida, alhora com a llei ineludible i com a força vital.

No hi ha una determinació concreta que sigui vàlida a tot arreu: en el regne de la naturalesa son moltes les determinacions que hi regeixen, i cal aprendre a descobrir quines son les que venen amb nosaltres, i quines no. La Llibertat, en si, és indeterminada. És dins nostre que pren unes formes concretes: nosaltres tenim un camí propi, i és en camí on trobarem la llibertat de convertir-nos en qui som. Ara bé, aquesta llibertat nostra seria un presó si fos prestesa per algú altre. És només en les criatures que la llibertat pren unes formes determinades.

Desfer-se del fake

Avui la llibertat sol ser entesa com una conseqüència que deriva d’unes decisions individuals. Avui hom pensa que la llibertat pot ser independent de les circumstàncies, que un pot sobreposar-se a totes elles, que si vol, pot, que l’autoritat sobre la Vida és de la vida.

Avui s’entén que podem decidir per nosaltres mateixos què ens farà lliures. Molt em temo que això no és així. No podem pas decidir què ens farà lliures. Però ho podem realitzar. Per fer-ho, hem d’escoltar-nos, hem d’entendre i acceptar-ho. Podem connectar-nos amb la nostra necessitat interna, amb la Vida que és dins la nostra vida, i desplegar-la, per ser qui realment som, per donar-li la forma que vol prendre. La Vida té una potència indefugible, un sentit que no podem negar-li.

La Vida és com una llavor, i tot i estar determinada, encara no ha passat pel seu procés de realització. Li cal la vida per realitzar-se. Fer una cosa diferent a entregar la vida a la Vida seria viure una vida  fake, i tard o d’hora el fake s’acaba. Només quan la Vida és en majúscules és eterna.

Quan la determinació i la llibertat fan matx

Ajustar-se a la vida és com cenyir-se a una postura de ioga i mantenir-la. Per això parlàvem de l’educació espiritual. Hi ha mètodes que ens ensenyen ajustar-nos a quelcom que si bé ens determina. no ens empresona. Al contrari, ens allibera. Descobrir-ho és aprendre que la vida és d’àmbit espiritual, perquè fins que ens ajustem a la determinació no sabrem que ens allibera. Vist només des de fora, allò que determina tens sols sembla quelcom rígid. Cal anar més enllà de la materialitat de les formes per contemplar que no tan sols ens empresonen.

Determinar-se no significa només ajustar-se una norma imperativa. Determinar-se també vol dir estar determinat a, tenir la determinació de. Aquí és on podem trobar-li el punt a aquesta paraula que ens desagrada, on veiem que entra en contacte amb l’estimada llibertat tan anhelada.

Quan la determinació i la llibertat fan matx descobrim la Llibertat en majúscules. Viscuda plenament, la llibertat que va més enllà de les idees que teníem de com havia de ser, perquè es tracta d’una llibertat que ens porta a nosaltres. No som nosaltres qui la conduïm a ella, de fer-ho així no seria del tot lliure. La llibertat va de la mà de la humilitat. No té a veure amb les nostres ambicions sinó que ve quan s’assumeix un estat de pobresa espiritual interna, d’entrega a la pròpia naturalesa real…

Estar determinat a alliberar-se

… i aleshores sí que pot ser que la llibertat sigui el què un vol, i prengui la forma que un vol per ella. Però és fer el què un vol des del cor, des de la trobada del desig amb la força que el determina, del a vida amb la Vida. No des d’un ego alienat, no des d’una vida que vol escapar-se de la Vida.

Fer el que un vol és fer el què un necessita. Fer el què un necessita és fer allò que un està cridat a fer, allò pel que està predisposat. Com la llavor de poma, que estava cridada a ser una poma.

Fer el què un vol no és una cosa que un decideixi d’un dia per l’altre, perquè ha vist en una revista que certa cosa pot fer-se. Això no és pas decidir des d’un mateix, sinó més aviat és actuar des de l’altre. Alienar-se és molt comú, avui en dia, perquè estem molt en contacte amb moltes coses, i la individualitat més íntima de cadascú no sol ser gaire respectada.

Sovint no ens acceptem tal com som, i això sol ser perquè no estem disposats a escoltar-nos. Estic segur que si sabéssim com som realment ens molt agradaria molt ser-ho. Però potser tenim por a ser-ho, i preferim conformar-nos a un patró de tall convingut que cenyir-nos al què ens determina a nosaltres mateixos. De vegades cal estar disposat a allunyar-se dels altres per tal de retrobar-se amb si mateix.

Cenyir-se a la pauta, retrobar-se amb un mateix

Per ser lliures, ens cal acceptar la nostra determinació plenament. Només si en fem d’ella la nostra causa particular podrem obtenir la plena llibertat: haurem esdevingut el què havíem de ser. Ens haurem ajustat al què el mon ens havia portat a fer. No hi ha res que ens faci sentir més lliures que fer, precisament, allò que estem cridats a fer. L’àliga ha de planejar i el dofí ha de nedar…

… i només quan l’àliga vola i el dofí neda estan fent-ne, de la vida, una dansa. I és dansant que el medi ens vol veure. És Vivint que ens vol veure la Vida. L’espiritualitat és la naturalesa. La vida és la vida. Al món li agrada veure’ns tal com som. No li agrada que afaitem la seva terra i embrutem les seves aigües, no li agrada que matem les seves plantes i escalfem les seves geleres. com més ens allunyem de nosaltres mateixos més ens allunyem del món. El món també és dins nostre, i si només el veiem a l’exterior no entendrem que som en ell, que l’habitem perquè som ell.

La Vida és una i és dins i fora

Quan les nostres ganes de llibertat prenen la forma que és més natural en elles, s’ajusten perfectament a la nostra determinació, i el món exterior i el món interior s’unifiquen. Tota llibertat que no passi per assumir les nostres normes, i que vulgui vèncer-les i trepitjar-les, serà una llibertat incompleta, falsa, que prové de la manca d’autoestima.

Supremacista, diré fins hi tot, perquè no partirà d’una acceptació de la realitat de les coses, de la inevitabilitat de les nostres condicions, d’un anhel a ser part del món que ens crea… sinó d’una capritxosa intenció esbiaixada, sorgida d’alguna idea passatgera que no té arrel al centre mateix del nostre ésser, que no es connecta al què ens envolta. quan entreguem el dins al fora i deixem que el fora penetri cap endins estem realitzant el procés vital que la Vida ens convida a concedir-li, perquè la Vida ens vol com a vida i com a Vida. De la mateixa manera que Ella ens concedeix la vida, la nostra llibertat depèn de realitzar-ho. És quan entreguem la vida a la Vida que descobrim que podem ser del tot lliures, malgrat no deixar de ser vida, és a dir, d’estar cenyits a uns límits i a unes normes.

Alliberar-nos de nosaltres mateixos i entregar-nos a la Vida

Som com som i ho hem d’acceptar. No podem volar com les àligues ni nedar com els dofins, per molt que ho pretenguem i ens esforcem a fer-ho. Desitjar-ho no ens alliberarà, més aviat ens farà esclaus d’aquests desitjos impossibles.

Alliberar-se no és transcendir els propis límits perquè això és un impossible. Alliberar-se més aviat vol dir penetrar un centre, abraçar una interioritat que podem molt bé anomenar cor. Cor tant fa referència al centre que ens dóna vida i l’alimenta, com a la font de les nostres intencions i emocions. Alliberar-se és entregar la nostra vida a la gran Vida, a la Vida que sap i dictamina, i que alimenta i estimula.

I que també és a fora nostre, perquè la vida que ens rodeja també és la Vida, malgrat que pren altres aspectes, i és regida per altres determinacions que ens son alienes. Entrar en aquest espai d’interioritat anomenat cor i harmonitzar-se amb la música que allí dins sona és retrobar-se amb l’equilibri propi de la vida, de la vida de cadascú, la que és dintre i també a fora.

La vida no és altra cosa que la Vida en majúscules però feta a mida. A una mida concreta i única, que no vol ser pas com les altres sinó que clama per la seva llibertat. La seva pròpia llibertat, aquella que està determinada a ser… que és la que el món espera d’ella, perquè el món ens ha fet ser-hi per què siguem com som.

Del centre essencial a l’existència plena

Quan un reconcilia amb el seu centre i se’n recorda de qui és, pot desplegar-se i convertir-s’hi de manera efectiva. Pot realitzar allò que era potència, fer patent la personalitat estava cridat a convertir-se. I aleshores s’entén plenament amb el món: ja no el veu desagradable, ja no entén que no l’accepta. Se sent acceptat i estimat perquè s’ha acceptat i s’ha estimat. Quan un es retroba a si mateix es retroba també amb els altres.

Quan s’ha fet una certa introspecció, un es retroba amb si mateix, amb la seva pròpia naturalesa essencial, i pot, juntament amb ella, desplegar-se tal com tots dos volen, tal com la llibertat desitja i la determinació contempla, com el món reclama i com la vida anhela, perquè s’han fet un. I és que quan un ha aconseguit reconnectar amb allò que hi ha dins seu, s’allibera de tota forma que li és aliena. I no trepitja el món prenent-li el què no li és propi, ni renuncia a convertir-se en el què li toca.

Actuar des del cor, des del propi centre és escriure el propi destí, lliurement. Sense intermediaris: De la Vida a la vida. I és que el destí no està escrit, però està determinat. La realitat s’està escrivint, i quan un aconsegueix fusionar-se amb la propensió que el delimita aleshores ja no ho sent pas com un destí sinó que ho anomena providència.

I realitza la realitat. I fa del present un temps etern, tempitern, adual, lliure i determinat a la vegada.

[1] Vegeu François Cheng, Cinc meditacions sobre la mort, per a una explicació sobre els tres significats de la paraula sentit.