10 Gen Escriure l’espiritualitat

L’espiritualitat és un gènere literari. Sol pertànyer a la no-ficció, encara que també pot tractar-se des de la ficció. En tot cas, té unes característiques pròpies que fan que aquesta diferenciació no li vagi gaire a la mida. M’explico.

No ficció

La literatura espiritual o mística no és ficció, d’entrada, perquè descriu experiències viscudes, tingudes en primera persona. Han de ser certes i viscudes a consciència, però no es tracta ben bé d’experiències subjectives, perquè la seva profunditat remet a un àmbit que no queda reclòs en l’un mateix.

Pot ser que el propi escrit espiritual estigui donant continuïtat a aquesta experiència, ja que aquesta és viva, pren diferents formes, passa per diferents estadis, i no té perquè anar renyida amb l’escriptura: mentre escrivim podem seguir essent conscients del fet espiritual.

Escriure, tal com deia Raimon Panikkar, és una manera magnífica de mantenir experiències espirituals. Com les tenim quan cuinem o caminem, diria jo. No només al meditar és té consciència d’allò espiritual. La paraula pot manifestar la vida i evocar la seva font tant com el moviment o la respiració. A través de l’escriptura es pot donar força a l’esperit que aviva la vida. El mateix esperit que insufla la vida és l’alè que inspira l’escriptura. Qualsevol activitat és susceptible de ser una acció espiritual, del què es tracta és de que plasmi l’esperit que hi ha en ella. És això és el què la converteix en espiritual, i no el tipus d’activitat realitzada.

L’esperit de la vida

Repeteixo, del què es tracta, en la literatura espiritual, és que plasmi o evoqui allò que aviva la vida  –com com hem dit és el mateix que aviva l’escriptura, i el caminar i el cuinar–. En l’escrit espiritual, per tant, més enllà dels objectes i els personatges que hi apareixen hi ha també un espai per la força que els dóna vida, la font d’on provenen, el motor que les impulsa, el mar on desemboquen. Els escrits sobre espiritualitat remeten precisament a això. No es queden en els personatges i els objectes, sinó que els transcendeixen.

Abdennur Prado parla de transfinalitat, que seria aquella finalitat a la qual apunten els objectes i les paraules, més enllà de si mateixos, per remetre a quelcom que els transcendeix. Tota forma de vida és un vehicle per a la vida. La vida és allò que s’immisceix en aquests cossos, avivant-los, però no pot ser retinguda per aquests, ni pot ser descrita en si mateixa.

La vida és un esperit que se’ns escapa, alhora que es manifesta i pren cos. És llibertat i determinació, és trobada de contraris. La vida és una paradoxa perquè la seva naturalesa és ambivalent: alhora es cosifica i no pot ser cosificada, alhora es personifica i transcendeix la persona. La vida pren cos i forma i, en fer-ho, s’individualitza, però simultàniament transcendeix aquest cos i aquesta forma i no queda atrapada en ell. La vida és molt més que una cosa.

Però es fa cosa

La vida està en els éssers vius, que la plasmen i la demostren, però no la retenen ni la plasmen del tot. Escriure sobre espiritualitat és possible perquè és donar cos i paraula a aquesta esperit vivificador, però és difícil perquè aquest esperit és, a part de palpable i experimentable, inefable. S’escapa. De la mateixa manera que la via té un component que ens transcendeix, tot i estar enterament en nosaltres, l’escrit espiritual ha de plasmar aquest agent real i inexistent.

Parlar d’espiritualitat és parlar d’existència i d’inexistència, de font d’existència, vaja. Per això els  espais blancs poden dir més que les paraules, i per això les paraules poden anar més enllà del seu significat literal.

Parlar de l’espiritualitat

És per això que no és gens fàcil parlar d’espiritualitat, i és molt fàcil fer-ho malament. També és per això que no poques persones creuen que l’espiritualitat no existeix. Per ells, parlar de l’esperit que aviva la vida és ficció. Es queden en la dimensió de les formes, i no saben apreciar que més enllà de les formes hi ha allò que les conforma, la font que les genera, el motor que les belluga i el mar en el qual desemboquen.

D’això parla l’espiritualitat, quan parla, perquè això es viu quan se la viu. És per això que resulta impossible d’entendre, un escrit sobre espiritualitat, si no s’és conscient que parla d’espiritualitat. Si hom es pensa que parla de la materialitat de la vida anem malament. I malgrat ser evident, això, hi ha qui segueix jutjant la literatura espiritual segons la seva forma física, encara que aquesta només hi sigui present per plasmar quelcom absent…

Per entendre les experiències espirituals de l’escriptor cal que el lector també n’hagi tingut, d’una mena o altra. És cert que cada experiència és única i irrepetible, però per afinitat, podem empatitzar i fer-nos nostres les experiències del altres. Per fer-ho cal una certa obertura. Quan aquesta obertura es produeix, la lectura –com la companyia– aparta quelcom nou. Un text escrit pot aportar vida, pot transmetre espiritualitat i pot enriquir al lector. El text va més enllà de si mateix i el lector també va més enllà de si mateix. Aquest més enllà, per malament que soni l’expressió, és el tema de què tracta el gènere.

La ficció espiritual

Malgrat que ha de parlar de certeses, l’espiritualitat pot ser tractada des de la ficció. Pot ser que els personatges i els fets que tenen lloc en un escrit siguin inventats, però tanmateix poden remetre i evocar la naturalesa espiritual del món. Mentre que el què aparegui en el text no es quedi en si mateix i evoqui un més enllà que els travessa, que pren cos en ells tot i no poder quedar retingut en ells exclusivament, els textos plasmaran l’espiritualitat.

Si el lector experimenta que la lectura el fa transcendir de si mateix, i s’adona que, llegint, no només surt de si mateix sinó que també entra més a si mateix, és que l’obra que llegeix deté una certa naturalesa espiritual. La paradoxa, en el text espiritual, és imprescindible: ja sigui en forma d’oxímorons o de metàfores, ja sigui amb evocacions o amb referències de tota mena, el text ha de plasmar allò que no es pot plasmar.

Parlar de l’espiritualitat és remetre a allò que s’immisceix en les coses i els dóna forma i moviment. És a dir, allò que està en ells però no és ells. Allò que existeix a través seu –i que sense ells no existiria– i que tanmateix, ontològicament parlant –que no física–, hi és abans que ells perquè els genera i els manté.

Sempre que aquesta trans-existència quedi reflectida en el text, estem davant d’un text amb naturalesa espiritual.

No ficció

Malgrat la naturalesa d’allò espiritual és transcendent, també pren cos i resulta aprehensible. Aquesta paradoxal naturalesa és el què permet que sigui viscuda, experimentada, acceptada, compresa… i que sigui escrita. Per això quan s’escriu sobre espiritualitat no es parla des de la imaginació, ja es descriu o s’evoca quelcom percebut, conegut.

Tampoc es tracta d’un parlar amb pretensió d’objectivitat, perquè l’experiència espiritual no és el d’un subjecte que observa un objecte. L’escrit espiritual parla d’experiències úniques, irrepetibles, evanescents, volàtils…

L’escriptor no parla des de si mateix sinó des d’allò que hi ha dins seu, és a dir, la font que l’aviva. Descriu allò que està més enllà dels objectes de què parla. Tot és meta, diguem, en la literatura espiritual. Tot evoca el més endins d’un mateix i el més enllà del món, perquè tot el que apareix és més que allò que apareix, o menys. Com la vida mateixa, vaja, feta d’allò que existeix i d’allò que no, però que ha generat l’existent.

Parlar de la vida

Parlar de la vida i indicar-ne només allò que de visible hi ha en ella és com quedar-se amb la partitura d’una cançó. La vida, constantment, remet a allò que no està en ella, i aquesta és la sorpresa que genera en el místic que la viu com una cosa perceptible i inefable alhora. La meravella de la vida és que s’escapa tot i fer-se present. Fa les dues coses alhora: se’ns escapa al mateix moment que se’ns fa present. Déu és el temps, per exemple, i no podem pretendre atrapar-lo… ni tampoc negar-lo: S’escorre i se’ns mostra al mateix moment, sabem de la seva existència i de la seva desaparició al mateix moment.

L’escrit espiritual no pot descriure el món de manera abstracta o objectiva, perquè no se’n pot separar per observar-lo o descriure’l des de fora. L’autor, per la seva part, no es considera a si mateix com un si mateix –o com a mínim no actua com a tal–, perquè sap que ell mateix és part inseparable del món, i que no té entitat pròpia. Ni ell es considera a si mateix un subjecte, ni veu al món com un objecte. No és una cosa a part.

Ara bé, se sap un objecte més i això fa que la seva fusió amb el món no sigui total: L’individu no es pot separar del món, i per tant no és un un mateix, però tampoc pot abraçar la realitat tota. És menut al costat del tot.

Adualitat

Així, parlar de l’espiritualitat és remetre a aquesta paradoxal naturalesa de les criatures, que no son ni part ni part ni tot. Son i no son cosa. No son cosa perquè no son aïllables de manera categòrica; no son el tot perquè no l’abasten.

La literatura sobre espiritualitat ha d’apuntar aquesta condició, que és la condició de la vida. Ni dualitat ni unitat, adualitat. No estem separats del món –no som dos–; no som el món –no som un–. El món ens transcendeix a la vegada que en som una manifestació. El realitat és una, però no és nosaltres. Nosaltres som un amb la realitat quan ja no som nosaltres.

Experiència

L’important, per tant, no és la cosa, la paraula, l’individu contingent, sinó l’experiència de transcendència que hi ha comporta. Les formes que la vida pren plasmen la vida, però aquesta no queda retinguda en elles. Sobre això va l’espiritualitat i parlar d’espiritualitat no és altra cosa que indicar això.

Hi ha molts escriptors que diuen parlar d’espiritualitat, però no ho fan: especulen i imaginen. Com hem dit, per parlar de l’espiritualitat cal fer referència a experiències mantingudes, ja sigui en el passat o en el moment present. Tot allò que romangui en el camp del coneixement extern, après però no viscut, no serà literatura espiritual. Si en un escrit espiritual l’autor afirma que un camió pesa deu tones és perquè ha aixecat aquest camió en braços, no perquè ho ha llegit en un llibre.

Més aviat sol passar a l’inrevés. Molts escriptors –poetes, cantants, científics, etc– són grans divulgadors de l’espiritualitat, però ni ells mateix ho saben o no ho diuen explícitament. Però la gràcia és l’espiritualitat resulta implícita en els seus escrits, i és això el què els converteix en literatura espiritual, no l’etiqueta que se’ls doni.

La literatura espiritual és aquella que transmet una vivència real, que despulla a l’autor perquè l’associa a aquesta vivència, i que aporta al lector, si està obert, aquesta vivesa. Poc importa si això es fa explícitament o només de manera implícita, si es fa a través de la ficció o de la no ficció, si se’n diu poesia o investigació científica. L’important és l’element espiritual, no el vehicle que travessa i que fa servir.