13 Gen Si només fóssim present

Sempre s’ha parlat molt de la importància de viure el moment. Abans deien Carpe diem, tempus fugit, avui s’escriu sobre El poder de l’ara. En tot cas, la necessitat de sentir plenament l’instant present es manté intacta. Desprendre’s d’allò que no està tenint lloc ara i aquí és alliberador.

Ara, cal que tinguem en compte que viure el present amb plenitud no té perquè significar oblidar-se del passat i del futur, així com de coses que tenen lloc en nosaltres indrets. Viure l’ara i l’aquí amb plenitud no vol dir oblidar-se d’altres espais-temps.

L’instant present en relació al passat i al futur

Per viure plenament l’ara i l’aquí cal tenir present al passat i el futur. No n’hi ha prou amb estar atents, no n’hi ha prou amb la plena consciència d’allò immediat. Ens acompanyen més coses, a part d’aquelles que ara estan presents, i gaudir del moment no significa pas deixar de tenir-les en compte. Creure que per gaudir del present cal oblidar el passat és no copsar per on va la cosa.

El present no està aïllat del passat, sinó que el secunda. El succeeix en el temps, i això vol dir que, en certa manera, es deu a ell. El passat és allò que ha fet que ara les coses siguin tal com son. Per tant, per viure el present cal haver viscut el passat. Mentre això sigui així, pretendre despertar la capacitat de l’atenció i, simultàniament, inhibir la de la memòria és un autèntic disbarat.

El present tampoc està separat del futur: És sobre seu que s’assentarà aquest. No naixerà un futur sobre una base diferent que la situació actual. Ara bé, a diferència del passat, el futur encara no ha sigut escrit, i això és el què el fa tan atractiu: està obert.

Si bé el passat ja ha sigut, i ha anat com ha anat, el futur ens obre les portes al tot és possible o, com a mínim, al moltes coses poden canviar. Si el passat és allò que s’està tancant, el futur és allò que s’està obrint. El present no està deslligat ni de l’un ni de l’altre, els porta ens dos en si, però a un el porta com a acompanyant, mentre que a l’altre el porta com a absència.

Presència i absència

Abdennur Prado ha escrit això a Facebook (14.12.2019):

https://m.facebook.com/story.php?story_fbid=2541606959294167&id=100003346644467

Lo ausente pesa más que lo presente, pues es más amplio: inconmensurable. Pero lo ausente esta presente de este modo: cómo apertura a lo más grande.

Abrete pues a la lejanía. En ella estás presente como el árbol en la semilla o como la mariposa en el gusano: como una posibilidad de plenitud que llena de sentido este momento.

Esa posibilidad es lo que las tradiciones reveladas conocen como el paraíso. De ahí la primacía del futuro.

El infierno, en cambio, pasa por cerrarse en lo presente sin recibir la savia del pasado ni abrirse al porvenir, como si no existiese el horizonte.

 

Sense absència no hi ha presencia. Només Obrint-se a allò absent es pot estar realment present.

Tempiternitat

Quan la nostra consciencia és plenament oberta ja no podem dir que està present, simplement, esta percebent quelcom més que el present. Per això Raimon Panikkar parlava de tempiternitat, una consciència del temps que inclou la percepció de la seva temporalitat i, sense perdre aquesta, d’allò que li és absent.

A fora del temps també hi ha coses, encara que no han esdevingut. La realitat no és feta només d’existència. Aprehendre la realitat és quelcom més que aprehendre l’existent. Per viure plenament el present també cal que estiguem a fora del temps. Per trobar la plenitud en l’instant que la nostra consciència sigui oberta, i això vol dir ambivalent: alhora sotmesa al temps i independent d’aquest.

El paradís

Tenir consciència de l’eternitat és degustar el paradís. És saber-se desprendre de l’instant present… no com una evasió, sinó com una vàcua plenitud.

Molts autors i textos solen ubicar el paradís en el passat (abans de la caiguda, diuen) o en el futur (després de la mort, se suposa) futur. Però… això es contradiu amb la idea de la tempiternitat. Viure el present amb consciència de la tempiternitat implica viure el present i el futur: Al present, en forma de presència, al futur, en forma d’absència.

El futur està obert, ens diu Prado. És gracies a que hi ha futur que hi ha la possibilitat de paradís. El futur és l’horitzó, és obert i mai present. El futur és oportunitat i continuïtat. El futur és el més enllà… i el tenim aquí, perquè quan sigui present ja no serà futur.

El futur, com a futur, sempre és absent, sempre és obert, sempre és inefable, sempre és horitzó. Gaudir del present no és, per tant, assentar-se en la presència, aprehendre tot allò que està tenint lloc. És més que això. És també asseure’s en la buidor de la incompletesa, és assumir que l’instant no ho conté tot, i que l’acompanya una promesa, la de l’esdevenir.

Es paradís no és un símbol, i no és només un futurible. El paradís és un estat de consciència i el podem gaudir ara i aquí, si percebem que més enllà de l’ara i l’aquí hi ha, oberta, l’eternitat. LOL

El misteri i el conegut fan matx, en la plena aprehensió de l’instant present, perquè aquesta no va deslligada de la memòria ni de la consciència, oberta, d’allò que no és però podria ser. Sense la incertesa no tenim certesa, tampoc. O les comprem les dues o no en tindrem cap. O ens despullem i ens vestim a la vegada o no entendrem de què va això de viure l’instant.

LOL permanent

Degustar el present sense obrir-se al misteri no es viure el present amb plenitud. És només afinació dels sentits. Per viure realment el present cal acceptar que els contraris coexisteixen tota l’estona. Cal sorprendre’s a cada moment. Viure el present és viure amb sorpresa el present, no només amb atenció. No és només restar en calma i observar: també és meravellar-se.

Viure el present obert és gaudir del paradís, i viure el present separadament del passat i del futur es viure l’infern, perquè és no viure el present com una plenitud-vacuïtat. Sentir el present aïllat del passat i del futur és no conèixer bé el poder de l’ara, és no sentir el tempus fugit.

El temps se’ns escorre com la sorra d’entre les mans. Percebre la seva inefabilitat és necessari per aprendre’l. No hi ha temps que ens resulti cognoscible si, al mateix, no ens resulta també evanescent. Els contraris coexisteixen tota l’estona. Les sensacions, quan percebem la qualitat –plena i vàcua– del present, són ambivalents. És com si existíssim i com si no, com si les coses hi fossin i com si no.

Aquesta experiència, si ho voleu, pot ser anomenada mística. És l’experiència d’un present obert el futur. Sense això, l’existència no és completa. En la vivència del present no es pot experimentar la plenitud, a no ser que també es tingui constància d’allò que no està tenint lloc. I és que per viure el present cal viure també el passat i el futur, en el mateix present… i al futur cal viure’l com al buit que és.

Obrir-se a aquest buit serà gaudir del cel aquí, a la terra, de l’eternitat en el si del temps, del paradís en la cel·la que ens empresona. Qui voldria esperar a morir per saber què és la llibertat? Els místics segur que no.