23 Feb La meva ideologia és l’obert

Només hi ha un punt de trobada i és l’obert.

L’obert on tot es troba és l’obert d’on tot brota. L’obert d’on els noms provenen és l’obert on els noms acaben. L’obert és l’inefable comú, la presència absent on tot s’aplega res és ja el què és.

Tenir fe en l’obert és mantenir el cor obert. Creure en l’obert és mostrar-se obert. Obrir els braços i acollir la realitat. Creure el l’obert és acceptar que més enllà del que se sap o es controla, del que s’entén i s’estima el món segueix amb vida. Obrir-se al que a un se li escapa és acceptar -ho i estimar-ho, malgrat romangui inconegut, incontrolat, inexplicat.

La realitat és viva, i això vol dir que és inefable i inevitable. No se la pot atrapar i no es pot defugir. És aquí, ara, i s’esfuma i s’evapora. Només queda l’obert, per apreciar-la: o la vivim tal com és, sense noms i sense coses, o l’apreciem distorsionada, amb els vels que ens ens separen i les creences que ens n’allunyen. La única creença que ens hi aplega és l’obert, el completament obert, la creença en la realitat una inenarrable.

L’idealisme realista de l’obert

Estar obert és practicar un idealisme realista i això és no perseguir altre ideal que la realitat mateixa. La realitat és l’indret on som nosaltres, l’existència, però també l’espai de moltes coses més, passades i futures, o immediates però desapercebudes. La realitat és molt més gran que tots nosaltres, i obrir-s’hi és inacabable: Mai abraçarem el tot.

Conformar-se a que la realitat és per nosaltres un ideal és admetre que ens depassa. És acceptar que només podem obrir-nos-hi i permetre que sigui ella qui ens abraci, i no nosaltres a ella, perquè de voler-la abraçar nosaltres se’ns escaparia. No l’abastem pas, tota la realitat, ni mai ho farem si volem tenir-la. Per entrar-hi ens cal tancar amb tot el que no la descriu, i deixar anar tota cosa que la vela.

I fer això és un impossible: caldria extingir-se i no ser res. I no sabem pas com podem fer-ho. Som cosa i tenim nom. No tenim mètode per estar del tot amb la realitat. La única via que ens queda és creure en ella, assumir l’obert com a ideologia, i confiar que sigui qui ens xucli. Des de nosaltres no la podem assolir. O ens obrim a ella i hi creiem, o res, fora. Ha de ser ella qui ens aculli, no ens queda altra.

Obrim-nos i creiem-hi, doncs, i deixem de creure en tota cosa, que les altres coses només ens n’allunyen, i ens en tanquen les portes. Adoptem l’obert com a ideologia i entreguem-nos a la realitat perquè ens abraci. Confiem que això funcionarà.