03 Nov La trobada porta a la meravella

Us trobeu pel carrer i comenceu a parlar. Feia temps que no us vèieu, però havíeu estat molt unides i de seguida permeteu que la conversa entri en un espai d’intimitat emocional. Us sentiu còmodes, connecteu de nou.

Us obriu a compartir les vostres interioritats, i t’adones que feia molt de temps que no t’obries tant. Que bé, això de sentir-se com amb tu. No heu necessitat ni cinc minuts i ja heu penetrat aquell estat en el qual podríeu parlar hores i hores. Sí, us heu retrobat.

Saps que amb ella hi podràs riure, plorar, jugar… i sobretot saps que et portarà on no t’imagines que es pot anar. Sempre t’ho ha fet, això, i tu li has fet a ella, també. Per això connecteu tant: tu li saps treure el context quan ella et parla, i saps deixar en evidència el seu missatge, despullat i desarmat, i després és ella qui t’ho fa.

En sabeu molt, de jugar a trencar-vos els esquemes. Sabeu entrar-vos l’una a l’altra, i portar-vos allà on no voleu anar. Això és el que us va fer agafar confiança, quan anàveu a la universitat, i us passàveu tantes hores juntes al tren.

Sí, sabeu trencar-vos els esquemes i sabeu fer-ho molt bé, perquè no ho feu amb malícia, sinó que ho feu per enriquir-vos mútuament. Us doneu suport tota l’estona, i això us permet entrar-li a l’altre i matar-li el seu discurs de soca-rel. Quan tu comences amb un tema ella te’l el desvia cap allà, i et fa adonar-te que el què deies val per tu, encara que et pensaves que parlaves d’algú altre.

Juntes penetreu un camp que no era el d’ella ni és el teu. Quan comenceu a parlar no converseu del què ni tu ni ella ja sabeu, sinó que penetreu una meravella, us obriu a descobrir quelcom que no sabíeu. Com ho feu? És un misteri. Però sabeu que us heu de deixar portar: la conversa pot fluir per si mateixa, si us escolteu i us deixeu guiar per ella. I en sabeu molt, quan esteu juntes, de deixar que sigui la conversa la que us porta cap on vol. Recordes que és per això que fèieu tan bon equip: no només no us trepitjàveu l’una a l’altra, quan parlàveu, sinó que us portàveu mútuament molt més enllà, molt per sobre del que hauríeu esperat o desitjat. Simplement us ajudàveu a volar.

Permetíeu que l’aportació de l’altre transformés el que explicàveu. Deixàveu que els silencis penetressin entremig i també hi diguessin la seva. I així era com sempre sortia quelcom nou. Juntes descobríeu que la trobada és un prodigi.

Les converses que teníeu no vomitaven uns discursos previsibles, pensats anteriorment per una ment desitjosa d’abocar les seves idees. Al contrari. Les vostres converses esdevenien trobades de veritat, és a dir, espais nous, no concebuts anteriorment. Espais creats únicament per la trobada. Espais que no tenien res a veure amb el què aportàveu l’una o l’altra, sinó que naixien a l’instant. Brotaven com una fulla que es despenja de sobte, sense avisar, en un moment fugaç de la tardor.

L’espai al qual entràveu era un espai nou. Un espai-trobada que prenia sentit per si mateix, al qual obríeu una porta per deixar que tingués lloc. Junts accedíeu a un indret on no s’hi pot arribar sol. Juntes descobríeu que les ànimes ressonen, i es fan visibles. L’una es mostra transparent davant de l’altra, i al mateix temps li fa de mirall, de manera que la trobada, no saps ben bé com diu-ho, és amb l’altre però també és amb l’un mateix. Algo així és el què et fa sentir la teva amiga. T’ajuda a entrar-li a ella entrant-te també a tu mateixa.

I avui entreu de nou en aquest lloc tan misteriós com atemporal. I us adoneu que es fa de nit i que tot això no s’ha perdut: sabeu que hi ha un indret que és fet de meravella, i sabeu que en la trobada us hi endinseu

I us acomiadeu amb l’obertura ben dreçada. Fins aviat, bonica. Quina sort saber de tu i d’aquesta realitat que tu m’ensenyes. Feia molts anys que vivia immersa en el meu món, entotsolada, i m’has ajudat a recordar que el món és molt més gran que això tan absurd que tenia al cap. Cuida’t molt!

A mi també m’ha agradat molt la retrobada, diu i se’n va, tota tapada, adonant-se que el fred li entra per tota la ronyonada. Adéu, et tinc al cor! Records al Pere i al Dani, crides, però bufa el vent i penses que ja no t’ha sentit.