La meravella del dhikr: el record del conegut desconegut - Sufi.cat
4359
post-template-default,single,single-post,postid-4359,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,no_animation_on_touch,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
La meravella del dhikr: el record del conegut desconegut. Perplexitat

La meravella del dhikr: el record del conegut desconegut

El camí espiritual és un camí que va de la persona a si mateixa. Es tracta d’un camí vital, un viatge que avança, progressivament, de l’indret on una persona es troba, sigui quin sigui, fins a la meravella que ja hi ha allí, l’origen sempre viu, el misteri en procés de realització.

La meravella no és cap lloc. Més aviat, és qualsevol lloc. És un estat. Un estat obert i fascinant, on les contradiccions deixen de ser-ho i s’abracen, i s’aboquen juntes al mar de la perplexitat.

Camí cap enlloc

Si sovint es diu que l’espiritualitat és un camí és perquè és un procés de canvi, un intent o esforç transformador, un exercici vital. Així és: El viatge espiritual porta a un nou estat de consciència, però resulta que aquest estat ja és aquí. El portem posat. Sempre hi ha sigut.

La perplexitat és un estat de consciència en el qual ens adonem que allò que ens manca és exactament allò que ens sobra, i allò ens permet entendre que la vida consisteix en fer i desfer a la vegada, i que les coses son molt bones i molt dolentes a la vegada.

A cada pas ens acostem i ens allunyem de l’existència. Avançar permet adonar-se que no es tracta d’arribar enllòc, sinó que del que es tracta és, precisament d’avançar. El sentit de l’existència està en si mateixa, el problema és que aquest sentit ens passa desapercebut si ens pensem que ens dirigim a algun indret.

El camí espiritual no porta enlloc. Com a molt, mena al present sempre present, sempre canviant. El demà tindrà i deixarà de tenir coses, com el present, perquè aquesta és la naturalesa d’una existència en la qual la presència i l’absència és donen la mà, i el conegut i el misteri s’abracen permanentment.

El conegut-desconegut

El mar de la perplexitat és un estat de consciència en el qual tot passa semblar-nos, al mateix temps, conegut i desconegut. Per això és meravellós. I cada cop és més meravellós i sorprenent, perquè cada cop ens sembla més familiar, proper i natural… i misteriós i transcendent.

Viure en la perplexitat és percebre que tot és cada cop més sorprenent i natural, meravellós i col·loqual, únic i comú, personal i universal. En la perplexitat, les coses son com han de ser, i per això són sorprenents. Són com sempre seran, com sempre han sigut. I al mateix son diferents cada vegada.

En efecte, viure al mar de la perplexitat és viure en el misteri que ens obre les portes a cada pas, i ens dóna el mateix que sempre ens ha donat: la plenitud o vacuïtat de la presència que s’uneix a l’absència. En endinsar-nos al misteri ens adonem que penetrem un món desconegut, però que aquest món tan desconegut no és altra cosa que la mateixa realitat que ja coneixem de primera mà. Vivim la realitat a cada instant.

Del conegut al misteri, o viceversa?

Un comença el seu viatge convençut que va del conegut fins al misteri, i de sobte s’adona que més aviat va del misteri al conegut.

Així és com descobrim que allò que se’ns revela a cada pas no és altra cosa que el que ja sabíem. Adquirim quelcom que ja teníem. Avancem cap a l’indret d’on venim. El viatge es sempre de tornada.

El desconegut que se’ns desvela a cada pas ens resulta familiar, i ens adonem que ja el coneixíem. I tanmateix ens segueix semblant misteriós. Allò que hem descobert ja era en nosaltres. De fet, era la part més essencial de nosaltres mateixos. Però aquesta faceta nostra estava amagada. És per això que la descoberta és necessària, per molt que aporti allò que ja hi era present.

La meravella

La descoberta és un record, un dhikr. Aquest és l’estat en el qual aprèn a viure qui camina pel camí espiritual, qui neda pel mar de la perplexitat: al mateix temps que descobreix, recorda.

La meravella del dhikr és que es tracta d’una descoberta que és un record. Revela quelcom desconegut… que resulta que ja era conegut. El dhikr ens porta a travessar la contradicció, i ens permet anar més enllà del conflicte i la divergència.

El dhikr és el mètode que he conegut i que ja coneixia, una pràctica que porta al mar de la perplexitat, a les aigües del qual ja em banyava, però sense recordar-me’n.

La vida no és altra cosa que el bany en un gran mar meravellós. Un record. Una descoberta. Una novetat eterna, vella.

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies