04 Set A mar obert: De la intuïció inicial al despertar espiritual

Sovint es descriu l’espiritualitat amb la imatge d’un camí. La imatge em sembla d’allò més encertada: Un caminant s’obre camí amb l’afany de penetrar un espai d’interioritat anomenat cor.

La imatge del camí representa perfectament aquest procés d’interiorització, perquè és de naturalesa progressiva, perquè reclama d’un esforç, el de la construcció d’uns hàbits que esdevenen quotidians i que poc a poc transformen l’individu que els integra, que és talment un caminar.

El camí espiritual és cap endins i no té per força una forma lineal, però tanmateix és un camí. És un procés, una penetració, un avançar.

La intuïció inicial

El caminant emprèn el seu camí perquè ha tingut una intuïció. Ha percebut que més enllà de les aparences que observa hi ha la força que les conforma. S’ha adonat que el món que veu no és pas autosuficient: Res té el poder de generar-se. Tot sorgeix a l’existència, però res del què hi ha en ella té la capacitat d’originar-la. ¿D’on prové, doncs, tot plegat?

Aquesta és la pregunta que es formula i que el porta a emprendre el seu camí d’iniciació: Res té sentit sense un origen, i aquest origen deu ser viu, perquè la seva força continua viva, en tot moment, sostenint l’existència i transformant-la.

Camí de retorn a l’origen

El caminant avança disposat a sacrificar el què convingui, perquè sap que tot depèn d’allò que busca, i que res és tan important com allò que està disposat a trobar. És l’origen el què val la pena. Les altres coses només en són la conseqüència. No tenen tant valor, es diu.

Així doncs, el caminant de la via espiritual s’obre camí per la sorra del desert, perquè sent la buidor de viure en un món d’aparences sense essència. S’obre camí a cada pas, a la recerca d’aquest més enllà inefable que no veu però intueix.

De sobte, a l’horitzó, hi veu el mar. Somriu. Ha descobert una cosa important. Es posa a córrer perquè sap que banyar-se al mar és el seu somni. Quan hi arriba, s’hi tira de cap, sense pensar-s’ho gaire. Sap que penetra un món desconegut, però té plena confiança en que allà s’hi sentirà com a casa. Alguna cosa li fa pensar que ell mateix pertany al mar. Sent que allí retrobarà la seva essència.

La plenitud del mar

Es banya al mar i gaudeix plenament de l’experiència. La fusió s’ha realitzat. Efectivament, la seva aparença formal i la seva essència interna s’han trobat, i això li ha fet sentir la llibertat. El dins i el fora han fet matx. L’essència i l’existència s’han trobat. No son coses separades.

Ha gaudit del sense límit. Ha sentit la plenitud. Ha experimentat un goig incontestable. No necessita justificacions. No li calen explicacions. Ha tingut l’experiència que buscava i s’ha adonat que és millor del què es pensava. L’essència hi era, tot i semblar-li invisible, tota l’estona. Ara s’ha adonat que no sabia veure l’aigua que de per si tenia a dins. L’essència, l’aigua, sempre hi era. Era ell que no sabia com mirar-la.

Sent que allò que ha descobert és exactament el què buscava, però millor. I vol gaudir-ho plenament. Tanca el ulls i es submergeix en les aigües fresques, salades, plenes de vida, d’onades, de ritme… Deixa que el mar li acariciï la pell, i gaudeix assaborint que que ha arribat a casa seva. Ell mateix és fet tot d’aigua, la vida ve d’allà. El viatger ha retrobat la seva essència. La felicitat és una meravella, i s’ha destapat.

Però no hi ha res que sigui permanent: mentre gaudeix de la felicitat desfermada, s’adona que la vida continua. Les corrents de l’emporten mar endins. El camí segueix el seu curs, sense camí, però. La vida no s’acaba.

La millor etapa per descriure aquesta etapa és la del mar: el camí sense camí. Les corrents, les onades. La incertesa. La por. L’aventura. La força desfermada. El plaer total… Al mar s’hi ajunta tot. El mar li dóna imatge a la unicitat.

Mar endins

Enmig del mar, el caminant s’adona que la via espiritual ja no és el que semblava. El camí ha desaparegut. Ja no toca de peus a terra, però això no vol dir que es torni boig. Sap nedar, i flota. De fet, hi ha alguna cosa que el sosté, tot i que no és res sòlid o permanent. Tot és canviant, mòbil, fluid, nou. Sempre tot és nou. I tanmateix, tot i que ja no hi ha cap dels aferraments cognoscibles, hi ha encara un aferrament. L’últim aferrament és invisible, inefable, incognoscible, misteriós, i tanmateix fiable, present. La vida continua i l’existència no s’extingeix pas. Alguna cosa la manté.

El viatger sap que ara ja no és ell qui guia les seves passes. A tot estirar, pot provar de nedar una mica, d’esforçar-se per aguantar-se a la superfície i no ofegar-se. Però reconeix que les forces que se l’emporten són molt més fortes que no pas ell.

Qui guia el seu viatge ja no és ell. Inevitablement, quan el viatger se n’adona, s’entrega. Té clar que els elements que participen en la seva experiència i que el fan avançar són molt més forts que la seva voluntat o que la seva capacitat de decisió.

El nostre viatger ha entrat de ple a la segona part del seu viatge. Aquesta part comença quan un s’adona que no és l’artífex –ni tan sols!– dels seus propis passos. El viatger espiritual s’adona de la seva petitesa. I l’accepta, amb més o menys resignació, perquè comprèn que no té alternativa. Quan la veritat s’imposa, agradi o no, no queda més remei que reconèixer-la.

La llibertat

A mar obert el viatger pot reconèixer quin és el seu paper en aquest viatge: l’entrega, l’obertura. Ara el viatger viatja d’una altra manera: obert a la força que el mou, entregat a l’impuls que el fa avançar. Deixa que la vida el determini i li digui què n’espera d’ell, perquè entén que, de fet, això sempre ha sigut així.

La seva llibertat ja no té a veure amb la capacitat d’elecció. Ja no és el fet de decidir una cosa o altra el què el porta a sentir-se lliure. Ara és el fet d’obrir-se al desconegut-camí-que-s’obre-a-cada-pas el que li dona sensació de llibertat. La llibertat no consisteix en escapar-se a la determinació sinó tot el contrari.

El nostre viatger sent la sorpresa de saber que, a cada moment, la vida li donarà una cosa nova, desconeguda i impensada, feta a la seva mida. Ja no és ell qui fa les coses sinó que les coses són per ell. Ell ja no demana; ell ja no decideix. Ell accepta, i gaudeix. Entén quin és el seu rol en això de l’existència. Ell només està al servei de l’existència, subjecte al què aquesta li faci fer. I gaudint-ne, perquè la vida és un regal.

La sorpresa, el do

La llibertat és la sorpresa. La llibertat és el misteri. La llibertat és l’obertura. La llibertat és plena quan la vida dóna, a cada instant, una sorpresa inesperada. Si ens limitéssim a triar, ens conformaríem a descobrir el què ja sabem. ¿Quina llibertat ens trobaríem, si ens quedéssim al passat? ¿Amb quina mena de llibertat voldríem dotar el nostre futur, si el construíssim en relació al que hem conegut en el passat?

Si volem obrir el nostre futur, que sigui lliure, no podem pas deixar que estigui determinat pel nostre passat. En absolut. Hem d’obrir-lo a l’esdevenir. Hem de deixar que sigui la Vida qui triï. De fet, ben mirat, la mateixa força que ens ha cridat a venir i ens ha conformat d’una manera particular, sap perfectament què li convé a aquesta creació que ella mateixa ha originat. Ningú, més que la nostra creadora, sap què és el que ens convé. ¿O potser nosaltres podríem donar-nos aquesta existència i oferir-nos tot el què se’ns ha donat?

Nosaltres no sabríem pas com aparèixer a l’existència, ¿com podem pretendre, aleshores, que sí que sabem, en canvi, dirigir-la? ¿Som nosaltres, realment, els que sabem què ens convé? ¿De debò ens ho pensem? Qui penetra al mar s’adona que no, que tot és un do, que tot flueix, que la vida avança, i que no ho fa per la força dels nostres passos, sinó que una força ja hi és de per si, misteriosa i inherent, i que no és pas la nostra feina generar-la. Nosaltres estem aquí per palesar-la, i per fer-la servir. Per demostrar-la. Per compartir-la. Per gaudir-la. Per cantar-li. Per abraçada-la.

Però aquesta força és pròpia de la Vida. És de l’existència. És de la divinitat que la genera, molt més que no pas de les criatures que es deixen crear i empènyer per ella, i que només la manifesten i l’expressen, i s’extingeixen quan l’alè que les aviva deixa de fer-ho.

El mar té la resposta

El mar ens fa lliures. Molt més que el nostre cap, molt més que el nostre ego. El nostre pensament és limitat, i els nostres desitjos, egoistes o parcials. Les possibilitats de l’existència, en canvi, no ho són gens. Pretendre que la nostra llibertat passi per la nostra decisió –el nostre criteri, el nostre desig– és no entendre massa bé què és això de la llibertat. És tanca possibilitats. Entregar-se, en canvi, és obrir-se a l’esdevenir. És disposar-se a gaudir de la llibertat plena.

La llibertat és molt més gran que la capacitat de decisió. La llibertat plena passa per l’entrega. Això és el què ens ensenya el camí espiritual, que comença amb el desig de descobrir perquè la vida és viva, i tard o d’hora ens porta a la platja i ens obliga a entregar-nos a la font que dona vida.

El camí espiritual és una via a l’obert, a la Vida amb majúscules, una interiorització cap al cor, perquè a dins del nostre cos és on hi habita aquesta Vida. La via espiritual ens porta a penetrar més enllà de l’existència, en l’existència mateix. Ens ensenya que el motor que la belluga no està determinat per les formes que la mostres, però que no està separat d’elles.