06 Ago L’últim suport, l’únic aferrament

Tot canvia, res és permanent. Res dura per sempre… excepte el canvi, podríem dir, perquè tot s’esgota i tot es mor, menys allò que no neix ni s’origina.

Quelcom s’afirma sense ser-hi: sense forma o condició, la no-cosa dona vida i l’esperona sense fi. Una font s’albira rere les coses, un motor s’amaga en cada una d’elles i a través seu se’ns mostra, i ens insinua que pot fer-se visible tot i romandre transparent.

Al final, quan a cada cosa se la mira més enllà de si mateixa, s’entreveu que hi queda aquella essència que la crea, que, gràcies al fet que no té forma ni se cenyeix al pas del temps, és la mateixa en cada cosa. Paradoxalment, l’essència que dona la naturalesa a cada cosa, i la fa ser peculiar en si mateixa, és la mateixa i compartida en tota cosa.

Sense principi i sense fi

Només pot esgotar-se allò que pren forma i existeix. Però en allò que pren forma i existència hi resideix un cor informe i interior, motor immòbil inefable, que empeny aquesta cosa en el seu curs i li dona tot allò que ella ens mostra. La naturalesa d’una cosa es deu a la força d’on sorgeix.

Aquest no-ens, real però aparentment inexistent, és de fet l’únic suport possible, incondicional i fiable, en el qual la cosa pot confiar. Com a criatures no podem aferrar-nos a res que sigui passatger, perquè el suport se’ns esfondraria, tard o d’hora, i cauríem en un abisme inevitable.

Però la vida continua cada cop que se’ns desmunta el que en pensàvem. I això vol dir que rere el canvi s’albira una constant. Tot es transforma, però el fet de la transformació no pot aturar-se.

El darrer punt de suport és l’únic aferrament possible

No podem confiar en res per sempre. Tot s’ensorra, tard o d’hora. D’entre les coses que existeixen, no podem abocar-nos a cap d’elles plenament, de manera incondicional. Totes hi són en condició.

No podem entregar-nos plenament a l’existència, de fet, perquè tot en ella s’extingeix. Però hi endevinem la ultimitat que l’origina i la manté –i també l’arrasarà–.

Malgrat romandre inabastable, aquesta ultimitat pot albirar-se. La seva naturalesa és ambivalent, dual, doble. Conté en la seva essència una naturalesa que inclou allò que des del nostre punt de vista sembla una contradicció.

L’últim suport, l’únic aferrament

L’únic aferrament possible és el que es recolza en aquell suport que queda viu quan tots els altres s’han esfondrat. Aquest suport és, per una banda, inefable i transcendent. No té forma ni és visible. No és com els altres, no s’esfondra perquè no es cosifica prèviament.

Per altra banda, és un suport ben permanent, fiable i sòlid. Constant i segur. Com que no es cosifica, és constant i permanent. De fet, és allò a què ens subjectem permanentment, ho vulguem o no. És intrínsec a nosaltres. És allò que fa que no caiguem. Si fora per les coses en si, no podríem sostenir-nos. No hi ha res que tingui essència en si mateix, no hi ha objecte que pugui mantenir-se sobre si mateix o mantenir les altres coses. Tot se subjecta en la mateixa ultimitat, inexistent i existent a la vegada.

Respecte al suport, entenem que no podem dir-ne gaire cosa. En si, no podem pas dir-ne res. Però en podem tenim constància, i és així que el coneixem; l’últim suport no es manifesta, però permet la manifestació. En saber de la manifestació tenim coneixement de la base que la suporta.

La constància que en tenim és tot el que en sabem. Hi és sense ser-hi. Sens presenta sense mostrar-se’ns.

La constant en un món fet de variables 

En un món fet de variables, la constant és l’únic suport al qual podem aferrar-nos fermament. Aquest suport és com el darrer pal de paller, és un eix que apareix només quan es renuncia a tots els altres. Quan s’admet que tots els punts de subjecció als quals podem aferrar-nos són fràgils i no hi podem fer confiança, se’ns revela que en tots ells es troba la força que ens subjecta. Però no és en ells, pròpiament dits, que se la troba, sinó que a través seu se’n pot tenir constància.

Del que es tracta és de desidentificar l’objecte de la força. L’objectiu és aprehendre que en les coses es revela el seu motor, que els objectes ens declaren el principi en el qual se subjecten. Aquest principi és la ultimitat on tot es troba, és l’origen de totes les formes i el punt de retorn de tota forma d’existència. És l’essència, comuna a tot, que fa que cada cosa sigui diferent a les altres.

Només un pal subjecta totes les veles; una sola força entrellaça totes les formes; un sol destí i un sol principi ens entrellaça a tots plegats… i el coneixem perquè sabem que tot s’aferra, tot depèn, tot se subjecta per principi a alguna cosa. Res podria ser-ne independent.

La fiabilitat del suport inefable

El suport més fiable resulta ser l’inefable. Si fos existent –cosa, objecte– no seria permanent. El suport real és transcendent, però és immanent a la vegada, perquè ens hi podem subjectar. Aquesta és la doble característica del suport que ens sosté: un suport inefable i fiable alhora, inexistent però existent a la vegada, invariable i variable al mateix temps.

La unicitat és el seu atribut principal, perquè és únic en essència, i també és únic en forma: per múltiples i diverses que siguin les formes que ens presenta, totes elles són sempre úniques, irrepetibles, singulars.

L’últim suport, l’únic aferrament, és l’únic element que no s’esgota. Quan se’l contempla es delata la seva força, la seva naturalesa, la seva unicitat: la pluralitat no existeix, ens diu. Només hi és Ella i tota la resta s’extingeix, és a dir, La manifesta.

Morir abans de morir

A la majoria de les persones la consciència que l’últim suport –l’immaterial– és l’únic aferrament possible no els arriba fins a la mort. La vida ens permet l’aferrament a moltes coses, i sovint, tot i que són evanescents, no assolim captar el sentit que s’extingeixin. És per això que ens n’anem nosaltres, finalment.

El sufí és aquell que s’obre a la desaparició de tot allò que coneix i s’entrega amb plena confiança a l’esdevenir: sap que res del que coneix podrà acompanyar-lo per sempre. El sufí aprèn a «morir abans de morir», i això vol dir que aconsegueix desaferrar-se d’allò que la vida li ofereix mentre la vida continua. Entén que no hi ha res que sostingui la vida excepte l’últim suport, aquell que no es pot veure… i hom no pot fer altra cosa que confiar-hi.

Ho fa quan l’ha intuït i assimilat.