16 Feb Sobre les contradiccions coherents i el canvi permanent

Tot es transforma a cada instant. El canvi és una constant inevitable. Les estacions de l’any se succeeixen de manera incessant. Els anys es mouen endavant, i nosaltres amb ells. I envellim. Res perdura.

O sí? Potser sí, ben mirat, perquè d’alguna manera els canvis ens permeten intuir que quelcom es manté permanent. Els dies passen, però se succeeixen, enllaçats, i això ens permet apreciar una certa continuïtat. El canvi és permanent.

El pas del temps

Amb el pas del temps –o, més ben dit, amb el nostre pas a través del temps– creixem i envellim. Madurem. Aprenem. Ens reafirmem en les nostres conviccions, o les mudem i les permutem per unes altres. Canviem d’ideologia i d’orientació política. Canviem la nostra manera de veure les coses, perquè les experiències que vivim ens porten a entendre les coses de maneres diferents.

Canviem d’amics i fins i tot de parella. Canviem de feina i de casa. I tot i això, seguim essent la mateixa persona. O no?

Nosaltres som nosaltres. I la vida es la vida, sempre. I malgrat que l’energia que l’aviva passi de teva a meva, ella segueix sempre el seu curs.

La vida és la Vida

Mentre jo hi sigui, jo sóc jo, malgrat els canvis que sofreixi.

Mentre hi hagi vida, la vida és la Vida, malgrat els milers canvis de forma que experimenti.

Això ens porta a pensar que rere les variables s’hi amaguen les constants, que també fan acte de presència malgrat que ens poden passar desapercebudes. En el fet de la impermanència s’hi evoca allò permanent. Que tot canviï no vol dir que ell hagi quelcom, subjacent als canvis, que roman sense alterar-se.

No sabem ben bé què és, això que roman, perquè nosaltres només veiem les formes que canvien. Però sentim que allò que segueix igual hi és. En tenim constància. Ho reconèixer, i això és l’important.

Allò que es veu i allò que no es veu

Que sapiguem veure que més enllà de les coses que veiem hi ha les forces que les fan possibles, i que les transformen, és molt important, perquè si no ens desaferrem de les formes no podrem entendre els fons.

Els fons i les formes són indissociables. No podem pensar que el fons està dissociat de la forma que ens el revela, però tampoc hem de pensar que les formes són possibles sense un fons. L’existència sempre ens mostra allò que es veu i, en fer.ho, ens revela allò que no es veu.

Sobre les contradiccions coherents i el canvi permanent

No és cap contradicció acceptar que el canvi hi és, eternament, i que allò que allò que perdura també hi és, i també eternament.

No es cap contradicció dir que quan una cosa canvia i esdevé una altra cosa, ja no es ella mateixa… i a la vegada segueix essent ella mateixa.

O mes ben dit, si que es una contradicció, però és coherent: sabem que l’estiu es torna hivern, però també sabem que l’hivern ja no és l’estiu. Si entenem que l’estiu i l’hivern són coses diferents, també podem entendre que són una mateixa cosa: No son altra cosa que el curs de l’Any. En tant que estacions, l’estiu i l’hivern son coses diferents, i fins hi tot contraries, com la vida i la mort. Però en tant a que són any, l’estiu i l’hivern son una mateixa cosa.

Com la Vida en majúscules, que conté en si mateixa tant a la vida com a la mort, tant a la vida que és en mi com a la que s’escamparà entre la terra de la qual nosaltres hem nascut.

La Vida continua sempre el seu camí permanent, sense deixar mai de canviar.