10 Abr Unicitat (tawhid)

No m’agrada gaire la paraula monoteisme, perquè crec que es queda curta. Em remet a un àmbit, el de Déu, que em transcendeix de tant, que el desconec per complet, i sobre el qual res podria dir.

En canvi, m’agrada la noció d’unicitat, que defineix, al meu entendre, la naturalesa d’allò real: La unicitat de l’existència, la unicitat l’Univers, la unicitat de cada peça que hi habita, etc. Tot s’amarra a la unicitat, perquè tot, sense excepció, està lligat i relligat de manera ineluctable. Res pot deixar interrelacionat amb les altres coses.

Tot és u. La Realitat és una, encara que la contemplem i la gaudim des de múltiples punts de vista. Tots els posicionaments estan sempre intricats, i mai podríem arribar a dissociar per complet els nostres respectius àmbits. Tot convergeix (o tot divergeix, en funció de la tendència, però tot té, igualment, quelcom en comú amb tot).

Tawhid

Aquesta és la doctrina del sufisme, si és que doctrina és la paraula: el tawhid, la unicitat, i una de les més cèlebres sufís de tots els temps, Ràbia al-Adawiyya, exemplificava aquesta ensenyança –doctrinal­– amb un gest simbòlic definitivament unicista: amb una mà agafava una torxa encesa, amb l’altra, una gerra plena d’aigua. Va apretar a córrer pels carrers de Basora, a l’actual Irak, i quan la gent va aturar-la per preguntar-li què caram estava fent, va exclamar: “El foc és per incendiar el paradís; l’aigua, per apagar les flames de l’infern.”

I és que tot és u, vé a dir-nos Ràbia, i l’infern i el paradís, com el dia i la nit o l’estiu i l’hivern no pertanyen sinó a un mateix món. El de l’existent, el de la realitat. L’únic.

Qui tingui una por excessiva de l’infern o qui desitgi el paradís amb un anhel desproporcionat estarà fragmentant amb una vehemència massa categòrica allò que, en darrera instància, només podria estar separat relativament. No en va una de les oracions més cèlebres de Ràbia al-Adawiyya és aquesta oda a la unicitat d’allò real: