09 Abr Creient en el futur

Lluny de ser una persona ancorada en el passat, crèdula i mancada de criteri, una persona creient és, al meu entendre –això és el que entenc per creient– una persona que mira cap endavant, desaferrada del passat i del present, i que s’obre a una viure la vida des de dins, és a dir, que vol viure l’experiència de la vida en la seva dimensió més interna, pròpia, íntima.

La vida és una cosa personal de cadascú, i la postura del creient en relació d’aquesta vida íntima és la d’algú que no vol que allò que ja sap o ja ha obtingut signifiquin un impediment per aconseguir el què escara estar per venir. El creient és algú que considera que les coses poden convertir-se en una llosa, i que de la mateixa manera que aporten, treuen. El creient és creient perquè vol alliberar-se de totes les cadenes que la vida li imposa: creu que la pot viure amb plenitud malgrat la seva relativitat.

Una persona independent, lliure i oberta

El creient, si ho és realment, està obert al què no sap, està disposat al què sigui que ha de venir. A diferencia del coneixedor, el creient no sap què pot passar, però confia que el què arribi serà el que ha de venir. No creu en una cosa, per tant,. Però sí que creu en un cert ordre: confia en que hi ha un procés en curs i una força que l’esperona, i malgrat que no sap cap a on mena aquesta força ni quina serà la propera etapa d’aquest procés, creu que aquest té el seu el sentit. No el comprèn, ni pretén fer-ho. Només s’hi obre amb entrega.

El creient es desaferra del que sap, progressivament, i s’esforça per lliurar-se al que sigui que ha de venir… i dic lliurar-se perquè vull ressaltar que hi fa alliberat del què ja ha sigut i del què ja ha tingut, per tal d’entregar-se plenament al què vingui.

Amb marge per créixer

Creure no el fa ser un ignorant, ni el fa menysprear el coneixement o les coses materials. Simplement, creure el fa acceptar que hi ha espai per créixer i desenvolupar-se, que hi ha un marc que pot evolucionar, un procés que pot madurar, i que la seva manera d’estar en el món pot millorar. La creença és allò que s’ubica on un no es troba. No es tracta d’atribuir res a aquest espai, sinó més aviat de deixar-lo buit: creure és obrir aquest espai i deixar-lo buit. Creure és obrir-lo a la meravella, perquè creure és confiar que el què omplirà aquest espai és molt més meravellós que el què podria omplir-lo si ho haguéssim de fer amb el què nosaltres som capaços de concebre.

Creure és acceptar la pròpia limitació i predisposar-se a un nou estat. És procurar que la incompletesa i la relativitat de l’estat propi s’obrin a una altra cosa.… no a una cosa concreta –aleshores no seria un creient, sinó un sabedor– sinó al fet que la cosa aquesta que vindrà serà producte d’una lògica que transcendeix el sabut i de la qual només comprèn una petita part.

Creure és acceptar que del futur no se’n sap absolutament res malgrat que se’n poden dir moltes coses. Creure és reconèixer que totes aquestes coses que se’n diguin son especulacions, no coneixements.

De cara al futur

El creient no valora tant el passat o el present com el futur. Posa el passat i el present a disposició del futur, que és l’escenari on serà revelat el què ara encara no és capaç d’apreciar. El seu treball no consisteix, per tant, en pretendre una completesa que no té, sinó en netejar-se d’intencions concretes i en purificar el seu esperit per desvestir-lo d’allò que pot deixar enrere, per tal que quan el coneixement arribi estigui en condicions d’entomar-lo.

El creient posa el present a disposició del futur, i això vol dir que s’oposa a tots els prejudicis que se’n puguin fer. Sap que també en té, de prejudicis, però procura desprendre-se’n. Sap que té intencions pròpies, però també sap que allò que ha de passar passarà de llarg, molt probablement, de les seves intencions i voluntats, i per això procura desaferrar-se’n.

Vol lliurar-se al futur perquè hi creu plenament.

El fals creient

No puc seguir avançant sense aturar-me un moment. He de dir que la majoria de persones que es consideren creients,a meu entendre, no ho son; i que, per contra, molts dels que no s’identifiquen amb aquesta paraula, perquè la consideren una etiqueta obsoleta, son autèntics creients. I ho son perquè actuen com a tals, no perquè es creguin que ho son.

Això ens porta a vincular la creença amb l’acció: el creient és algú que es comporta d’una determinada manera, no pas algú que té unes certes idees. Qui té una idea de Déu, qui sap com cal organitzar les creences en un sistema o qui considera que sap apreciar la jerarquia espiritual de les persones no és, al meu entendre, un creient. És una sabedor, és algú que ja sap, no algú que espera saber, que desitja conèixer, i que sap que no sap, o que sap poc, i per això s’obre a creure.

El creient creu perquè no sap gaire, però sí que hi ha una cosa que sap: que tot plegat és congruent, que el sentit que discerneix forma part d’una sentit ampli i harmònic, conseqüent i lògic. Malgrat que la lògica se li escapa, entén que hi ha de ser. Creure en Déu no és creure en una cosa sinó que és creure en que tenen sentit. Déu és el sentit de les coses, el què els dona existència i rumb.

El sentit del creient

Creure, per tant, tal i com jo he entenc, poc té a veure amb empassar-se disbarats o assumir dogmes que a algú li pot interessar i beneficiar que la gent admeti. Creure és, senzillament, renunciar a l’ambició de pensar que el que un ja té i sap és gran cosa, o que pel fet de tenir un estat en concret –un grau de coneixement, un nivell d’estudis–es té garantit l’accés a una altre escenari determinat.

Creure és precisament abraçar la indeterminació. I és que la plenitud és indeterminada, precisament. Per això el creient prefereix admetre el dubte, la possibilitat, que no pas quedar pres d’allò que per moments ha sabut però després ha canviat.

No sap si serà, allò que creu, o si el què s’imagina és mera imaginació, però ho compta com a possible, res més, i confia que si no es dóna el que creu doncs serà que havia de ser una altra cosa… però que, en tot cas, alguna cosa o altra serà. Creu en l’esdevenir, per tant, més que no pas en una cosa o altra.

Diu que creu, doncs, si és que ho diu, perquè prefereix dir jo crec que a dir jo sé que. En comportar-se així obre les portes a equivocar-se, que sap que és el que més probablement passarà, i a assumir el què sigui que vindrà, sense voler que sigui com ell vol que sigui.