10 Abr A través del signe: La creença com a record de Déu

La paraula creure diu poc del creient. És certa, en efecte, perquè el creient creu en Déu, però poc útil, perquè la paraula no indica com creu el creient.

Déu és. Això és el què creu el creient. Ara bé, Déu és ara consciència i ara energia, ara és amor i ara és saviesa. Déu ara és vida i però ara és mort, Déu ara ens regala però ara ens humilia, s’acarnissa amb nosaltres, però alhora ens acull.

Com entenem a Déu és com ens creiem a Déu, i em temo que la idea que es pot tenir de Déu sempre és relativa, i això fa que sempre sigui una mica falsa, poc o molt, per certa que sigui.

El creient recorda a Deu

Em sembla que el més important del creient (mumin) és el fet que se’n recorda (dhikr) de Déu. No l’oblida sinó que el té present. El creient té en compte a Déu. Això és el què fa quan creu, de fet, més que no pas imaginar-lo o atribuïr-li idees. Senzillament, li atorga una consideració, li deixa un espai, li dóna temps, hi presta atenció… i observa les coses.

Quan pensa en el món, o en qualsevol cosa, el creient hi pensa tenint en compte a Déu. El creient no contempla només les coses en si, sinó que les accepta com a productes que transporten i entreguen uns atributs de són de Déu. No veu les coses, doncs, ni veu a Déu: veu a les coses en Déu i a Déu en les coses.

Tot és do, als ulls dels creient. Perquè no pensa en una cosa com a cosa, sinó que l’entoma com un signe. La creença significa que les coses ens recordin a Déu, i que malgrat a Ell no podem veure’l, ens parla i se’ns presenta per mitjà de les coses que ens entrega. El creient considera que tot és un signe que l’evoca.

El creient se’n recorda de Déu. No l’oblida sinó que el té present.
El té en compte i considera que tot és un signe que l'evoca

La divinitat a través del signe

Entre el no creient i el creient hi ha una diferència majúscula: No canvia res, d’entrada, perquè el món que habiten és el mateix. Però canvia tot, tanmateix, perquè la mateixa cosa en que pensaven, el creient i el no creient, o l’activitat que realitzaven, tan l’un com l’altra, no són la mateixa perquè no signifiquen el mateix.

Tot canvia, quan ho mirem com un creient: quan estem pensant en una cosa i afegim a Déu en les consideracions que efectuem, aquesta mateixa cosa pren una màgia especial. Es transforma de dalt a baix. Es converteix en la fesomia d’un intangible, en un indici que revela, en una boca que parla, però que parla de Déu, que revela a Déu, que li dona rostre a l’invisible Creador.

Com un molinet de vent, que es belluga si el vent bufa, tot pren vida si un alè l’insufla. De l’ale en sabem no res, però que es mou la vida és indubtable, i això permet reconèixer que hi ha un hàlit que l’emplena i que l’aviva. Aquesta és la creença del creient: la correspondència entre el cosmos i Déu, perquè el cosmos es deu a Déu i no pot funcionar sinó és com a correspondència al que Ell genera.

La meravella, el sentit

La meravella impossible esdevé aleshores una realitat. Al ulls del creient el miracle és una norma, l’existència un impossible. La rutina i l’andròmina vulgar deixen de ser-ho perquè es converteixen en els guants d’unes mans invisible, que generen i articules, que belluguen i esperonen, i s’amaguen i es mostren en les coses que generen. Rere la creació hi ha el creador, i qui creu no se n’oblida, i no contempla com a possible que una creació no es degui a un esperit generador.

Les coses tenen sentit, diu el creient, que assumeix que les coses es deuen a que quelcom les provoca. Malgrat que sap que no pot veure’n la causa, aprecia la conseqüència i n’estima la causa. Hi creu. L’origen no existeix però es ben viu mentre les coses que ha originat tenen existència. El creient no es conforma en la materialitat de l’univers, perquè vol entendre que té un sentit.

El creient assumeix que les coses
es deuen al que quelcom les provoca.
Malgrat que sap que pot no veure'n la causa,
aprecia la conseqüència i n'estima la causa.

Déu en tot

Creure en Déu no vol dir necessàriament creure en una cosa separada del món, purament transcendent. Creure en Déu també vol dir entendre el món com a signe, veure-hi en cada cosa un missatge, un indici. Contemplar-hi, en cada cosa, una petjada de l’invisible transcendent que se’ns escapa ens permet apropar-nos-hi. Provar d’apreciar, en cada cosa, un atribut de Déu, o varis, és acceptar que la divinitat es pot acostar a nosaltres malgrat no pertànyer al nostre regne. Déu és just allò que no és cosa, i que s’escapa a tota forma… però paradoxalment això no treu que se’ns presenti.

El creient ho creu possible. Per ell tot és una revelació.