La paradoxa en l’islam. Espiritualitat i perplexitat - Sufi.cat
3615
post-template-default,single,single-post,postid-3615,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
La paradoxa en l’islam. Espiritualitat i perplexitat. Déu

La paradoxa en l’islam. Espiritualitat i perplexitat

Certament, de Déu som i a Déu tornem.
Alcorà, 2:156

La paradoxa és a la base mateix de l’islam i de totes les tradicions espirituals. Paradoxal és, també, la meta a la qual apunten. L’estat de consciència espiritual transcendeix el del pensament racional, sense contradir-lo, i per evocar-lo cal recórrer a frases aparentment contradictòries entre si.

Perquè? Doncs perquè la lògica espiritual és capaç d’abastar els contraris i integrar-los en un sol corpus de coneixement. La unicitat és la premissa de totes tradicions espirituals, i la unitat on tot té cabuda és de naturalesa plural. L’u no se’ns mostra però hi és, i el múltiple se’ns mostra però no hi és: la realitat de la multiplicat només és aparent. Tot és u.

Aprehendre la unicitat

Com a realitat espiritual, l’islam ens convida a recórrer un camí que porta a l’aprehensió del sentit profund d’unes sentències paradoxals. Això els passa a totes les vies espirituals. Per exemple, la via del zen se serveix d’uns koan misteriosos i aparentment buits de sentit, i la via daoista, ho veiem en el Daodejing, està plena d’afirmacions de signe contrari que tanmateix són simultàniament certes.

Una de les creences compartides pels musulmans és aquesta: Deú és fora d’aquest món, però al marge de Déu no hi ha res. Una altra de les seves conviccions és: Les coses són sempre tal com Déu vol… però les criatures tenen la llibertat de complir el seu mandat o de no fer-ho.

L’objectiu que té l’islam quan ens proposa que ens creiem aquestes frases és de fer-nos caminar per una via, el camí espiritual, que porta a assolir un estat de consciència, la perplexitat, el qual permet comprendre que aquestes frases no son contradiccions. Aprehendre la unicitat que s’amaga rere la multiplicitat, la sosté, la manté cohesionada i es mostra en ella és la fita de tots els ensenyaments espirituals. Mostrar allò que s’oculta. Reconèixer allò que no pot ser vist. Vet aquí l’objectiu –no contradictori– de totes les vies espirituals.

La perplexitat. L’estat de consciència espiritual

L’islam, com totes les tradicions sagrades, ens demana que fem un vot de confiança. Per emprendre el camí que ens proposa hem de fer un acte de fe: Hem d’acceptar la paradoxa. L’islam comença quan es realitza un vot de confiança. L’islam sorgeix quan la persona accepta que la seva manera de pensar i entendre les coses no li permet abraçar tota la realitat, però confia que la seva manera de veure la realitat forma part d’aquesta realitat que observa. Així, el creient és aquell que tot i percebre la separació, confia en la unitat.

El creient comprèn que les veritats del món cauen, generalment, més enllà del que és humanament possible. El punt de partida de la via espiritual té lloc que s’assumeix que aquesta limitació és una condició pròpia de la criatura, però no de la realitat universal, que engloba les diferents perspectives en un sol corpus coherent, i admet en la seva lògica allò que vist des de diferents angles semblaven paradoxes.

El tramat de la realitat una és ric i plural. Divers i complex. I tanmateix únic. Un vincle ho manté tot unit i, en fer-ho, possibilitat la confluència de tot allò que en a nosaltres ens sembla que no pot quadrar.

La paradoxa en l’islam. Espiritualitat i perplexitat

L’islam ens convida a penetrar l’estat de la perplexitat, on és el cor qui parla, on la ment no pensa sinó que contempla. Per entrar-hi, cal una gesta obertura: l’entrega. L’islam, pròpiament dit, és aquesta acció, aquesta disciplina. Islam és la intenció de comportar-se segons la creença en la unicitat de l’existència.

Per acceptar l’islam primer cal disposar-se a cedir. Admetre que la ment humana té els seus límits. Segonament, cal tenir la creença de que l’islam portarà a l’indret –l’estat– que cau més enllà d’aquests límits, i aportarà la comprensió d’un nou sentit: La perplexitat.

La comprensió humana sovint està més limitada del que la seva naturalesa permet. La capacitat humana pot arribar a abastar perspectives que no contempla quan les seves capacitats de discerniment estan tancades. L’obertura, l’espiritualitat, és la manera que permet apreciar la perplexitat, reconèixer-la com l’estat natural de l’existència.

La perplexitat és l’estat de consciència on la contradicció desapareix, el règim de coneixement on la veritat s’unifica i s’elimina la discòrdia. L’islam ens diu, però, que la perplexitat no és un estat aliè a la nostra naturalesa. La perplexitat no és estranya als éssers vius, no és una especial. És completament natural: La naturalesa és màgica, la quotidianitat és sorprenent, el miracle és arreu. L’islam no entén el miracle com un fenomen puntual. Per l’islam, tot és miraculós: La vida és un impossible, i tanmateix existeix. L’existència és paradoxal, i tanmateix és coherent. Les veritats més espirituals son transcendents, i tanmateix no son inefables, sinó que es poden palpar i assaborir.

La seva lògica

No dubteu que us posarem a prova amb una mica de temor, de fam,
de pèrdua de riquesa, de persones i de fruits…

Però dóna bones noves als que son pacients tot i l’adversitat.

Alcorà, 2: 155

I continua: “Certament, de Déu som i a Déu tornem” (Alcorà, 2:156). Déu ens ho anuncia: estem a les seves mans. No hi ha res que se li escapi. Tot està a mercè de la seva voluntat.

No hi ha res que pugui ser independent, en el sentit de que tot depèn del tramat que tot ho posa en relació. Res existeix al marge de les coses. Tot el que ens passa, per tant, té lloc perquè el tramat universal ho permet. No som lliures per nosaltres mateixos, les nostres accions depèn del context. Estem determinats per la trama que tot ho manté cohesionat.

Hi ha un ordre universal al qual no se li escapa res. Déu és aquest ordre. Déu és el gestor d’aquest tramat, el legislador de les normes que sotmeten a les criatures. Tot el que té lloc, per tant és desitjat per Ell, per Ella, per la Creadora, Sustentadora i Finalitzadora de tot el que existeix. No hi ha res que no regeixi, que tingui lloc a fora seu.

I tanmateix res és amb ella, no hi ha res al seu costat, ni hi ha res que se li assembli, perquè totes les coses son expressió dels principis que Ella ordena. No hi ha altra cosa que el compliment del seu mandat. No hi ha més realitat que l’existència que expressa la seva naturalesa.

Les proves, les oportunitats

No hi ha res a fora d’Ella, aquest és el seu advertiment, però Ella és fora d’aquest món. Ella no pertany al nostre regne però nosaltres sí que pertanyem al seu. Nosaltres, els éssers, donem cos i forma a la seva naturalesa essencial. Ella és principi d’ordenació, i tota forma de vida és expressió d’aquest principi fonamental.

Les proves que Al·là envia a les criatures durant la seva existència son oportunitats perquè reconeguin que res escapa al mandat diví. El sofriment no és banal. El sofriment aporta un aprenentatge: gràcies a que experimentem els nostres límits ens adonem que la nostra finitud és il·lusòria: la pèrdua, el dolor, la fam o el dol son temporals. Qui és pacient se n’adona. No hi ha res que duri eternament.

Així és com podem copsar la naturalesa de l’absolut: rere tot allò que canvia hi ha quelcom que roman. El canvi, els principis, la força vital que genera, sosté i s’emporta totes les coses. Hi ha quelcom etern, però aquesta força eterna no és pròpia de les criatures, sinó que és allò que les aviva, les alimenta, les genera, les reprodueix… les fa patir i se les emporta.

La mateixa força que crea, destrueix. Passar-ho malament no és quelcom que tingui sentit en si mateix. Passar-ho malament serveix per entendre que la vida és més que la menuda idea que ens podem fer d’ella. Ens adverteix Ibn Ata’llah d’Alexandria (Hikam, 220): “No considereu pura una experiència espiritual els fruits de la qual encara no coneixeu. Els sentit dels núvols no són la pluja, sinó els fruits [que creixen gràcies a ella].”

El sentit: ampli, obert, viu

Del mandat diví ningú n’escapa. Encara que no entenguem quin sentit té. Les experiències que tenim durant la nostra vida –moltes d’elles doloroses, no n’hi ha dubte– ens ensenyen, als vius, que no hi ha vida a fora d’Ella. Sense una trama que ordena res tindria sentit.

El sentit de les coses no sempre tan evident, proper o immediat. De vegades sí, però sovint no. Sovint cal perspectiva per apreciar el valor de fets que han tingut lloc en el passat, o que succeeixen a força distància. Per veure bé la muntanya cal allunyar-se’n una mica, diuen els savis daoistes.

Sense els altres no som ningú. Sense la naturalesa no podríem viure. Ens regeixen unes lleis que no podem desobeir. Però que tampoc podem pensar-nos que som aquesta naturalesa, que nosaltres som els altres, que els principis universals estan fets per nosaltres, a la nostra mida.

El mandat diví

Quan la vida ens ho treu tot ens està ensenyant la mesura de les coses. Quan vol, Déu ens posa a lloc, i en fer-ho ens demostra qui governa, i ens demostra que nosaltres no som qui determina com han de ser les coses.

Deú és fora d’aquest món, però al marge de Déu no hi ha res. Déu no és cap de les coses que podem arribar a veure o experimentar, i tanmateix es mostra en totes perquè totes l’evidencien. Les coses són sempre tal com Déu vol… però les criatures tenen la llibertat de complir el seu mandat o de no fer-ho. Els éssers sempre duem a terme el què Déu ens porta a fer, però no sempre ens en donem compte. Adonar-se és percebre que no hi ha res que se li escapi.

Déu sempre mana, som nosaltres els que no sempre ens adonem.

L’existència… de Déu

L’existència de Déu és l’existència nostra, però regida per Déu. Passar a entendre que l’existència nostra no és tan nostra, sinó Seva, és la meta a la que ens portarà el camí espiritual.

Entendre el món com una suma d’existències és no comprendre la unicitat del món real. Apartar-se progressivament de la visió personalista i individualista respecte a l’existència i obrir-se a la percepció oberta de la perplexitat és la intenció que tenen els deixebles que s’inicien en una via espiritual.

Islam és l’actitud del creient que s’hi entrega, pacient, sabedor que un dia morirà –com a ego separat de l’existència– i sortirà d’aquest món on sembla que les coses puguin ser contradictòries.

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies