Consciència i existència. La manera de percebre el transcendent - Sufi.cat
3606
post-template-default,single,single-post,postid-3606,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,no_animation_on_touch,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
Consciència i existència. La manera de percebre el transcendent. Vida

Consciència i existència. La manera de percebre el transcendent

A dins nostre hi habita quelcom que no podem veure o definir. Ni tan sols podem percebre-ho o copsar-ho. Però sí que en podem tenir constància. Ho podem reconèixer i apreciar. Es tracta de la consciència: No podem notar-la ni sentir, perquè no té forma ni presència, però sí que ens en podem adonar de que en tenim.

La consciència és una capacitat inherent a la vida. Però és interna i imperceptible, subtil. D’ella només tenim consciència, valgui la redundància, gràcies a que tenim consciència d’altres coses.

De la consciència en tenim coneixement malgrat que no podem observar-la directament. Ella es l’observador, el testimoni, i sabem que hi és quan ens adonem que percebem. Tot i que a ella no tenim manera de captar-la, percebem que capta, i així és com entenem que hi és, tot i que, de fet, la veritat és que no hi és.

Consciència i existència. La manera de percebre el transcendent

Recapitulem: La consciencia capta l’existència, però a ella no la captem pas. És del tot inapreciable. És el testimoni que té constància de les coses, de totes menys de si mateixa, però a si mateixa també es reconeix, quan s’adona que percep les altres coses. La seva manera de conèixer-se, a si mateixa, precisa d’allò que li és extern.

L’existència li ensenya dues coses, a la consciència. Per una banda, li ensenya què no és ella. Li presenta el que li cau a l’exterior, li demostra que les coses prenen forma i entitat, i així, també li ensenya l’altra cosa: que ella és una interioritat, que la seva naturalesa escapa a la d’allò que és existent, sense poder dir-se que pertanyi a l’existència, perquè el fet que dugui a terme una funció demostració que també manté, d’alguna o altra manera, una forma d’existència.

El món li fa de mirall perquè es reveli. La vida li permet que se n’adoni de que ella també hi és, sense que, de fet, formi part de la vida i l’existència. L’existència és la manera per la qual la consciència pot saber de la seva pròpia existència. I quan s’adona de si mateixa també copsa el transcendent, perquè la seva naturalesa és, precisament, transcendent.

La seva existència és no-existent

La consciència és la presència del transcendent en l’immanent. Per la seva part, l’existència és la manera per la qual el transcendent pot tenir constància de si mateix.

La consciència no pertany al regne de l’existència. Però tampoc podríem dir que és del tot inexistent. La seva naturalesa és de forma transcendent. És i no és. Existeix i no existeix. Se’n sap tot el què se’n pot saber, i al mateix temps no se’n sap res.

Sense consciència ni hi ha existència

La consciència és una precondició per a l’existència. No hi ha existència sense consciència. Hi ha qui creu que la consciència pot sorgir de l’existència, que pot aparèixer en un moment de l’existència, com un bolet. Hi ha qui la consider una facultat superior, apareguda gràcies al desenvolupament de capacitats inferiors.

No ho veig. No crec pas hi pugui haver formes de vida que no tinguin constància de que estan vivint. Alguna mena de percepció deuen tenir! D’adonar-se d’alguna cosa ja és sentir. Més encara: crec que viure, precisament, vol dir ser conscient. Viure la vida és sentir la vida. Adonar-se de la vida i viure-la son dues coses que van juntes, com adormir-se i tenir son, com aplaudir i picar de mans.

Em penso, diria, que la consciència sempre hi és si hi ha existència. Si s’existeix se’n té constància, de que s’existeix. Si s’existeix, es perceb alguna cosa. I si es percep es té consciència. Això de que el sentit sorgeixi del sense sentit ja convindria revisar-ho. Això de que la facultat de sentir aparegui en un moment donat és com una mica rar. Però bé, per creences, cadascú les seves.

En correspondència necessària?

La consciència és la contrapart de l‘existència: si hi és una, hi és l’altra. No hi ha res que no tingui consciència, de si o del món que l’envolta. Apreciar coses forma part intrínseca de la vida, perquè estar viu és sentir coses. Sentir la vida és inherent a la pròpia vida. No existeix res que no tingui constància d’existir. Això ens ho diu la física, l’espiritualitat, i el sentit comú. No es podria viure i no sentir la vida, perquè això seria no estar vivint.

A totes les formes de vida, la vida els ofereix sensacions i experiències. Qui les té, tornem-hi, és la consciència, l’habitant de l’existent que no s’hi aferra, en el medi on habita, el testimoni del procés que engendra i que sorgeix, sense aparèixer en si mateix.

Entre la consciència i l’existència hi ha una correspondència necessària, ontològica, perquè conformen un sol ser. Si tenim existència és perquè tenim consciència. Potser, de fet, qui viu és la consciència. No podríem dir que la vida és allò que li succeeix a la consciència, allò que aquesta experimenta? No hem dit que estar viu és sentir coses?

La consciència és l’existència, aleshores, que no cau en l’existència. La consciència fa possible l’existència però no s’aboca mai en ella. I què pot fer sense existència? La seva propensió és a l’existència, no pot ser d’altra manera. És obvi que no podria saber que hi és, ella mateixa, de no ser-hi l’existència. Per saber de si mateixa necessita a l’existència.

Però tanmateix sempre em pregunto, és real quan no s’albira?

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies