El transcendent - Sufi.cat
1601
post-template-default,single,single-post,postid-1601,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
El transcendent

El transcendent

El creient té fe en el transcendent. En té perquè sent que en té necessitat. Hi creu, doncs: Creu que l’existència necessita al transcendent, perquè entén que aquesta no sorgeix de per si. Observa que res del què és manifesta hi és per si mateix, s’adona que tot necessita quelcom, per ser-hi, i especula: hi ha d’haver quelcom que ho origina, tot això.

Però l’origen no hi és. No existeix. És transcendent, i això vol dir que és inexistent, perquè està més enllà de l’existència, és a dir, n’està fora. No té doncs cap mena d’entitat, el transcendent. No hi és. No té existència. No és res.

Però sense res és quelcom, perquè se’n té necessitat, pensa el creient. El creient és creient perquè s’ensuma que les coses no hi són perquè sí. Pensa que la vida no sorgeix del no res, perquè sí; considera que l’Univers no apareix del no-res; entén que el sentit no pren forma des del sense-sentit. Accepta, doncs, que tot depèn. Que per ser-hi, tota cosa es deu a quelcom, a quelcom que no hi és, això si. A quelcom que no no és ni què ni com. A quelcom inexistent.

A quelcom que no existeix i tanmateix fa possible l’existència, perquè aquesta no té lloc sense la inexistència. I és que si tot està fet per parelles, si tot és yin o yang respecte a quelcom, també l’existent necessita l’inexistent per poder ser.

Hi ha d’haver quelcom més, pensa el creient,a part de tot el què existeix. Però això que es troba més enllà de l’existència és inexistent, i per això l’inexistent també passa a ser una mena d’ens, encara que no sigui un ens. Encara que només sigui un concepte, una idea, i que sigui del tot buida de substància i forma. Tot i així segueix essent quelcom, sense ser quelcom, perquè sense ser res resulta necessari.

És necessari que no hi sigui. És necessari que sigui quelcom que no hi és.

El transcendent no existeix…

El transcendent no existeix. Qui nega l’existència del transcendent té tota la raó: El transcendent no és quelcom que pugui existir, de per si. És ben cert que no existeix. No cal buscar-lo. Ara bé, no se’l busca… però se’l troba. I se’l troba perquè se’l necessita. Se’l requereix. L’existència el necessita per ser-hi.

És precisament això és el què el converteix en transcendent: sense ser-hi fa aparició –com a absència, que no com a presència–. Sense ser res és quelcom.

És pura paradoxa, el transcendent, perquè sense res res ho és tot. És el motor que fa que les coses hi siguin, és l’origen ocult que les crea i les sustenta, la inexistència de la qual l’existència depèn. I tanmateix no hi és, tanmateix no és res.

Sense ser res, el transcendent és transcendent. És pura potència. És motor que aviva. És conformador de tota forma… encara que no és res. No és res més que potència. És possibilitat. No és res però se’n té necessitat. Per això el creient hi creu, tot i no saber-ne res o, més ben dit, sabent que no és res. El creient hi creu perquè observa, perquè és testimoni del què veu i sent… I s’adona que hi ha de creure: per una banda accepta que no el pot veure perquè no hi és, però per l’altra s’adona que hi ha de creure perquè, tot i que no és és, promou allò que hi és.

I així és com el creient aprecia que el transcendent es revela en allò que sí que hi és. El transcendent fa acte de presència a través de les coses, perquè totes elles l’evoquen, doncs no son res sense aquest transcendent del qual depenen no hi serien pas.

I tanmateix el transcendent segueix sempre sense ser res, sense existir. Per això és transcendent, precisament, perquè sense existir se’n té constància. I no se’l pot veure… però si el creient considera que hi ha de creure és perquè observa que tot en mostra la seva naturalesa, de fet, perquè tot, en ser-hi, fa palesa la seva naturalesa i els seus atributs.

… però té naturalesa i atributs

El transcendent és alhora un buit –un no-res– i una preexistència, perquè tot i no existir –o, com a mínim, tot i no fer-ho d’aquella manera com nosaltres podem concebre l’existència– concep l’existència, és a dir, l’origina i la sosté. El transcendent és –sense ser res– l’origen que l’existència necessita. És aquesta naturalesa dual el què el converteix en transcendent: les seves dues cares s’exclouen mútuament. Si se’n té una no es pot tenir l’altra. I tanmateix ell les té totes dues. La transcendència, doncs, no pot ser compresa pel nostre pensament. des del nostre punt de vista no estem en condicions d’afirmar si té existència o si no la té. Més ben dit, des del nostre punt de vista ens sembla que, alhora, té existència i no en té.

Repeteixo: El transcendent és transcendent perquè té una naturalesa doble: per una banda no és, però per l’altra sí que és, ja que resulta aprehensible. La seva naturalesa transcendent resulta necessària; i els seus atributs transcendents poden ser apreciats des de l’existent. Per això hi és l’existència, de fet: per palesar aquests atributs. L’existència no hi és per altra cosa: Només hi és gràcies a que manifesta els atributs d’allò que no hi és. Aquest és el misteri del transcendent: sense ser res resulta aprehensible.

Resulta aprehensible perquè les coses no serien res si ell no hi fos… i tanmateix no hi és.

No és res però tot ho origina; no és res però tot hi porta. Per això és el transcendent.

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies