10 Ago Les fulles caduques del vell roure

Les fulles del vell roure moren cada hivern. Però a l’arbre li surten fulles noves cada primavera, perquè el tronc i les branques segueixen vius, any rere any, sense que res faci que desapareguin cada hivern. Això permeten que cada primavera, de nou, floreixin unes fulles que sabem que moriran a la tardor.

I això em porta a pensar en el fet de la mort, que vist de la perspectiva de la fulla arriba abans que des de l’òptica del tronc. Què són les fulles sinó una petita part de l’arbre? Què ens porta a pensar que les fulles moren, realment, si allò que els dona vida segueix viu?

I nosaltres?

I què passa amb nosaltres?, em pregunto. Què ens deu passar a nosaltres quan morim? Crec que no ens passa una cosa gaire diferent a la que els passa a les fulles del vell roure. Morim, en efecte, quan ens arriba l’hora. Però morim com a individus, perquè la vida que ens aviva –la del roure d’on sortim– no s’atura pas. La vida que ens conforma bé que deu seguir el seu camí.

De la mateixa manera que de cèl·lules del nostre cos també se’n moren cada dia, i no per això nosaltres ens en ressentim gaire, també la nostra vida està al servei d’una gran Vida, la del planeta o de l’univers, i mentre nosaltres ens pensem que s’acaba alguna cosa, en realitat la vida de la qual formem part no s’acaba pas, i segueix el seu procés impertorbable.

Si ens pensem que nosaltres som només nosaltres, aleshores és ben cert que morirem. Però si apreciem que en nosaltres també hi habita el vincle –un fil invisible que ens relliga amb altres coses–, aleshores entendem que malgrat que nosaltres desapareixem –com a objectes, com a individualitats– no ho farà allò a que estem lligats Allò que fa que hi siguem seguirà amb vida.

Si reconeixem aquesta força com una Vida que ens transcendeix, i aprenem a estimar-la tant com ens estimem a nosaltres mateixos, aleshores la nostra mort ja no ens preocupa tant, perquè posem la nostra vida al serveix d’aquesta Vida, i sabem que la nostra mort no fa altra cosa que evocar la seva continuïtat.

L’escala de la vida

La vida és d’una escala que no podem imaginar. Al final, en la seva dimensió més àmplia, de vides només n’hi ha una. Una de sola, al costat de la qual no n’hi ha cap altra. A l’interior d’aquesta vida s’hi anuncien moltes vides particulars, però cap d’elles té, de fet, vida pròpia. Totes deuen la seva vida a la gran vida universal.

Les fulles caducifòlies no brotarien de nou cada primavera sinó fos perquè el vell roure així ho permet. Igualment, les nostres diminutes vides individuals no tenen lloc sinó en el marc d’una gran vida de la qual en formen part. No deixem mai de pertànyer a ella, de la mateixa manera que la vida de les fulles forma part de la vida del roure.

De fet, poc importa si les fulles es creuen fulles o es consideren arbre. El que passa és que si es creuen fulles moriran més aviat, i si es consideren part de l’arbre no ho faran fins molt més tard…

…i què passaria si s’identifiquessin amb Terra, amb el Sistema Solar, la Via Làctia o l’Univers? Quina por els faria la seva mort particular? No els alegraria saber que formen part d’aquesta vida gran que les aviva? No se sentirien orgulloses de saber que el seu pas per una branca del vell roure forma part d’això tan gran?

Qui ho diu que la nostra vida és tan menuda? A mesura que prenem perspectiva se’n revela molt important.