21 Abr La simplicitat demana un gran esforç

La simplicitat demana un gran esforç. Estem més acostumats a complicar-nos la vida. Ens resulten més senzilles les coses difícils.

Deixar de fer

Buidar-se, desempallegar-se de coses, trencar inèrcies… tot això és molt difícil. És molt més fàcil ocupar el temps amb coses, entretenir-se, buscar ocupacions per passar l’estona.

Ara bé, malgrat que buidar-se és difícil, aprendre a buidar-se és molt profitós. Aprendre, per poc que sigui, a acceptar les coses, a deixar passar el temps… a no ambicionar res, ni que sigui per uns moments, és tot un regal.

Fer-ho servirà perquè, en omplir-nos de nou, ho fem des del cor. Si aprenem a buidar´nos, aprendrem a omplir-nos. Si aprenem a buidar-nos aprendre a estar buits, i això ens permetrà escollir molt bé com volem omplir-nos.

Buidar-se per omplir de nou

Buidar-se, per tant, no és un desig suïcida. Buidar-se no vol dir renunciar al món. Buidar-se no vol dir menystenir l’existència. Ben al contrari, buidar-se vol dir deixar lloc, i això vol dir tenir espai disponible per allò que realment val la pena.

Buidar-se és exhalar. Exhalar no és pas un moviment definitiu. Exhalar és mig procés. Exhalar és el pas previ a inhalar, a agafar aire, a absorbir aliment de fora.

Buidar-se, com exhalar, no servei sinó per treure el què sobra i obrir-se al que manca. I és que sempre estem mancats, de fet. La necessitat és la nostra condició natural. Som pobres de facto: necessitem aliment i companya, necessitem un espai on viure i un temps per avançar.

Sense els altres no som res

No som res per nosaltres mateixos. Per ser-hi necessitem moltes altres coses. Buidar-se, per tant, no serveix per altra cosa que per adonar-se’n. Buidar-se serveix per reconèixer que de nou ens haurem de tornar a omplir.

El problema és que sovint tenim por a buidar-nos perquè reconeixem que la necessitat és la nostra condició natural, i ens fa por desempallegar-nos de coses… per si no en tornessin a venir de nou.

Però cal confiar. Cal confiar en la vida. A part de ser persones necessitades hem de ser persones confiades. Hem de confiar en la vida: ella ens ha fet criatures necessitades, però només ho ha fet perquè té l’aliment que necessitem. De no haver-hi la substància que necessitem per omplir-nos no hi seriem, en aquest món.

La vida ens ho dona tot

Si estem vius és perquè tenim mitjans per a la subsistència. La vida no només ens ha creat com a individus, sinó que també ha creat tot allò que necessitem per créixer i desenvolupar-nos. No és meravellós? Perquè no hauríem de confiar en la vida? Perquè no hauríem de voler buidar-nos, si ella sap ben bé què necessitem,ella té el què ens cal per omplir-nos.

Perquè no deixem que sigui la vida la que ens saciï? Perquè no ens buidem tant com podem i deixem que sigui la vida que ens ompli? Va, intentem perdre la por. Buidem-nos una mica i a veure què passa, a veure què ve, a veure què ens regala la vida.

Què no ens regalarà, aquesta vida que ens ho ha donat tot? Quina por ens hauria de fer, buidar-nos? És ben cert que la simplicitat demana un gran esforç, i que estem més acostumats a complicar-nos la vida. És cert que ens resulten més senzilles les coses difícils, però… qui ha dit que seria fàcil? No tracta pas de que la vida sigui fàcil, sinó que sigui plena. Resulta que per omplir-nos ens demana que primer aprenguem a buidar-nos. Perquè no fem l’esforç de fer-ho?

Fem-ho, va, perquè només quan ens buidem podrà venir de nou la vida, a omplir-nos de nou. La vida sempre és plena de més vida. No cal que ens quedem amb la que ja tenim, de fet aquesta ja fa temps que ens a ofega.

Deixem que entri aire fresc. Exhalem.