07 Gen Decreixement personal

Fa un cert temps que sentim a parlar del creixement personal. Es tracta d’una noció força vaga, que pot fer referència a coses ben diverses, encara que el cert és que totes elles estan relacionades amb el benestar i la realització.

Al meu entendre, crec que cal anar una mica en compte amb aquesta expressió, perquè pot induir a l’error de fer-nos creure que créixer, incrementar i augmentar són tendències sempre desitjables. No hi ha àmbits –tampoc el psicològic– on sempre sigui bo addicionar de manera constant. Hi ha moments en que cal desinflar-se i buidar-se.

Em sembla molt delicat associar aquesta noció –que té a veure amb la psicologia– a l’espiritualitat. L’espiritualitat pertany a regne de l’adualitat, i això vol dir que tant podria associar-se a un creixement com a un decreixement.

De fet, l’espiritualitat insisteix en l’entrega. La via espiritual és un procés que porta a l’individu a abocar-se en un mar que el transcendeix, i això vol dir que al llarg d’aquest itinerari el caminant renuncia a certes qüestions –aquelles que li són li particulars, pròpies– per submergir-se en una altra dimensió –de naturalesa més universal– comuna a tot i a tothom. Podríem dir que el rumb del seu caminar el porta a buidar-se com a persona i a omplir-se com a camí i això vol dir que, en relació a allò personal, l’espiritualitat implica un decreixement, no pas un creixement.

Plenitud i vacuïtat

Potser podríem dir que la mística d’occident s’expressa més aviat fent referències a la plenitud, mentre que la d’orient sol tenir més a veure amb la noció de vacuïtat. Qui sap, en tot cas, l’espiritualitat, tant la d’orient com la d’occident, tenen tant a veure amb omplir-se com amb buidar-se, amb donar com amb rebre, amb alimentar-se com amb dejunar i quedar-se amb una de les dues meitats seria un reduccionisme…

És més, en el cas que haguéssim d’escollir-ne una, prefereixo mantenir la idea del decreixement més que no pas la del creixement. Perquè? doncs perquè si bé és cert que a través de l’espiritualitat es realitza un camí bidireccional, que porta a l’indret d’on provenim, i que al llarg d’aquest camí hi ha certes coses que creixen –p.e. allò sagrat– mentre que d’altres decreixen –p. e. l’ego–, les coses que creixen són de naturalesa sagrada, mentre les que disminueixen són de naturalesa egoista.

Amb l’espiritualitat creix la sensació d’unió amb el tot i minva la d’aïllament o separació. Això no vol dir que allò més personal i més propi d’un mateix desaparegui, ans al contrari, però sí que queda arrelat a l’univers i deixa de ser, per tant, personal. Ja no és propi, és pertanyent al tot-u. Amb això vull dir que que els nostres atributs, quan esdevenen virtuts, son divins, i ja no són nostres.

La realitat i l’existència

L’espiritualitat ens diu que la realitat arriba més enllà de l’existència. De fet, l’existència evoca i palesa la realitat, perquè la realitat no es pot arribar a manifestar completament, ni ho pot fer, de per si, sense l’existència. Si la realitat es manifesta és gràcies a l’existència.

L’existència fa palesa la realitat: la manifesta quan és manifestable i l’evoca quan no pot manifestar-se. Per tant, del què es tracta, en l’existir, és de que l’existència ens aboqui a la realitat.

L’espiritualitat té a veure amb l’existència en tant a que aquesta es realitza i esdevé realització. L’espiritualitat no en té prou amb la cosa empírica. L’espiritualitat reclama que l’experiència aporti, també, la consciència de quelcom que queda sense ser experimentat.

Déu és impenetrable, encara que ens travessa. Per això l’espiritualitat va tant d’omplir-se com de buidar-se. L’existència no ens és sobrera, no està de més, però fa falta que ens condueixi a la realitat, que és la seva font i el motor que l’esperona. Si l’existència defuig d’allò real no serveix de res.

De l’existent al real

A la realitat hi accedim a través de l’existència, de la mateixa manera que a l’existència també hi hem emergit des de la realitat. La realitat és sempre-present, encara que sempre-canviant. L’existència, per la seva part, pot alternar-se amb la inexistència, i ambdues coses són ben reals.

El joc de la vida, l’existir, consisteix en emergir, de la realitat, a la realitat. L’objectiu de l’espiritualitat és el de permetre que l’individu retorni a la seva font. Ara hem de retornar a la realitat des de l’existència, perquè com a existència hem emergit de la realitat.

Permetre que la realitat es realitzi

Accedir a la realitat des de l’existència vol dir transcendir allò individual, allò exclusiu, allò personal, i abocar-ho i entregar-ho plenament a allò real. De fet, més que allò a què aspirem, la realitat és allò què tenim: Ja ho tenim, allò real.

La realitat és en nosaltres, però al marge de nosaltres. Això vol dir que es tracta de renunciar a allò que ens fa pensar que la realitat –la realització– és objectiu al qual aspirem. L’ego es pensa que és ell qui s’ha de realitzar. La clau consisteix en que entengui que és ell qui pertany a la realitat, i no a la inversa. La tasca espiritual és, en aquest sentit, contrària a la de psicologia: l’espiritualitat no vol que ens movem en el món des del jo, sinó que ens entenguem el jo i el món des del no-jo. L’espiritualitat ens porta a que no consciència s’assenti a fora del jo –o a dins seu, potser millor–: L’espiritualitat ens aporta a des-identificar la nostra consciència del nostre jo. Més enllà –més endins–del nostre jo s’hi troba un espai no-espai –ni meu ni de ningú– que és la realitat des d’on emergeix l’existència i des d’on se la pot contemplar.

No es tracta de que el nostre jo es realitzi, per tant, sinó de que accedeixi a reconèixer que la realitat hi és, malgrat que ell la vela… alhora que la revela, perquè la seva existència té aquest sentit: permet fer palès allò que no es manifesta. El centre real-però-inexistent des d’on s’observa al jo i al món existeix i no existeix a la vegada. No és lloc però troba el seu lloc. Gràcies a l’existència apareix com una escletxa enmig de l’existent. I és aquest el sentit de que l’existència hi sigui, i de que la nostra personalitat aparegui. Ens permet aprehendre que hi ha quelcom que no és ella, que està en ella –dins i fora seu–

L’ego no és altra cosa que allò que fa ombra a realitat… i fent-li ombra la revela. Per això el camí espiritual tampoc tracta de la dissolució de l’ego. L’ego, el jo, el nafs en àrab, apareix amb l’existència, és allò més propi d’ella, de fet, i no estem aquí per petar-nos el món. estem aquí per comprendre que hi ha més coses que el món existent.

No hem d’aniquilar pas l’existència ni hem de deixar de ser individus, simplement hem de reconèixer que allò que oculta l’origen és també allò que el revela, que allò que vela la realitat és allò que la desvela. Com ens recorda Xavier Melloni (a Déu sense Déu. Una confrontació), revelar no significa només desvelar, també vol dir velar per segona vegada.

Això és l’espiritualitat: una deconstrucció reconstructiva o una construcció deconstructiva; un creixement que dissol o una extinció que regenera.

La naturalesa adual de l’espiritualitat

L’ego, el nafs, té dos aspectes, dues cares: la que oculta i la que mostra, la que vela i la que revela. No es tracta de que creixi ni que decreixi, es tracta de que faci les dues coses. No ens podríem pas quedar amb una de les dues fases.

L’espiritualitat és sempre ambivalent, adual. Si diu una afirmació, la contrària també és certa. Si aporta un creixement també aporta un decreixement. Si bé dona, també treu. Si bé agrada, també dol…

… i si bé podem parlar-ne, fer-ho també és sobrer.