Islamitzar les aules o dotar-les d’espiritualitat - Sufi.cat
4320
post-template-default,single,single-post,postid-4320,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,no_animation_on_touch,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
Islamitzar les aules o dotar-les d’espiritualitat. Escola

Islamitzar les aules o dotar-les d’espiritualitat

Aquesta setmana s’està parlant molt de la progressiva introducció de l’assignatura de religió islàmica a les escoles i instituts de Catalunya. He de reconèixer que no sé si la proposta em sembla adequada o no. No en tinc ni idea.

Explicar l’islam és imprescindible, ara més que mai, perquè tot i que l’islam és ben present entre nosaltres, és també un gran desconegut. No pot ser que l’islam convisqui entre nosaltres i no se’n parli ni se’n sàpiga res, més enllà de quatre tòpics obsolets. Ara bé, també reconec que no comparteixo la manera com generalment s’explica l’islam, com una doctrina rígida i no com una espiritualitat viva. Això em fa sospitar que l’assignatura de religió islàmica, tot i que potser sí que és un primer pas, no és la solució ni de bon tros.

Del què sí que n’estic segur és de com n’és de necessari dotar d’espiritualitat a la nostra societat i a la seva cultura, i això inclou l’escola. Que l’espiritualitat torni als carrers i a les places de les nostres viles i ciutats és imprescindible, perquè vivim la crisi més gran mai coneguda. Les crisis ecològica, econòmica i de justícia social son molt profundes, i no provenen del no res. Es deuen a una manca de valors, i aquesta manca de valors apareix perquè la manera com mirem el món correspon a una mentalitat colonial.

Reconèixer que la bellesa és inherent a la vida

Avui en dia no entenem que tot el món i tot allò que cap en ell és sagrat, bell, digne. No tenim en compte que tot prové d’una font vivificadora que ens transcendeix, a nosaltres i a tot allò que ha sigut creat. Ens pensem que som nosaltres, els humans, els que decidim lliurement el valor de cada cosa. Ens creiem capaços de determinar què té valor i que no en té. I això no va així: La vida té sentit i valor per si mateixa. L’existència es manté existent perquè té les seves pròpies normes de funcionament, a les quals no ens queda altra opció que secundar.

No som nosaltres els que decidim quin sentit o quin valor té cada cosa. Nosaltres només som capaços de comprovar que el món hi és –i nosaltres en ell– i que estem sotmesos a les mateixes forces que el mouen. Cada fenomen que té lloc, des del més petit fins al meu gran, en el marc d’un procés general inabastable que ens transcendeix i del qual en sabem molt poca cosa. Obrir la nostra mirada a l’infinit ens permet contemplar la bellesa com un atribut inherent a la vida, i no com una mera possibilitat.

La humilitat connatural a tots els éssers

Aprendre a veure les coses amb humilitat és el primer que cal per sortir d’aquesta gran crisi en la que ens trobem. Si mirem la naturalesa que encara no ha sigut tocada per la ma dels éssers humans veurem com n’és de bonica. En canvi, si posem la mirada en els paisatges edificats pels éssers humans, això no sempre serà així: Que hi hagi bellesa i lletgesa és cosa nostra.

Si ens obrim al que realment és, en canvi, veurem que tot és bell en si mateix. No ens farà gaire por emmalaltir, envellir o morir, perquè entendrem que no hi ha vida sense canvi, i que no hi ha regeneració sense descomposició. La primavera no arriba si no ho fa, també, la tardor, i és maco que això sigui així. Acceptar el món tal com és és apreciar la seva bellesa connatural.

Però avui hem perdut la nostra connaturalitat inherent. Ens pensem que hem millorat la naturalesa i comença a ser urgent que entenguem que més aviat l’hem empitjorat. Allí on no hi ha éssers humans la naturalesa brilla i revela la seva harmonia intrínseca. Allò que, per contra, l’home ha adulterat, ja volgut governar i ha reordenat, ha perdut el seu ordre connatural o adl. Adl és l’harmonia que regeix l’univers, i no hi ha dubte que explicar aquest concepte a les escoles podria ser interessant.

L’ordre del qual participem

L’ésser humà participa dels principis d’ordre que regeixen la vida. No té perquè trepitjar-los per avançar. Les coses es poden fer ben fetes o mal fetes. El fet de voler que es facin ben fetes i de rebutjar que es facin malament no té res a veure amb el fet d’estar en contra del progrés [alguns tòpics absurds cauen ràpid quan es comença a estudiar l’islam]. Ben al contrari, estar a favor d’un progrés sostenible i dubtar del rumb que es pren en determinats moments és respectar el futur i obrir-se a que sigui millor. L’islam sempre ha estat a l’avanguarda. La ciència li deu molt a molts musulmans.

Harmonitzar-se amb els principis de l’existència i avançar d’acord amb aquests és practicar l’islam. Islam –ho hem dit una i altra vegada–, és la relació de subjecció que manté una criatura amb els principis que la regeixen. L’islam no és una cosa que pertanyi al passat o que es pugui superar. Islam és una manera de funcionar que pertany a tots els temps i que, precisament per això, permet avançar.

El procés de desenvolupament universal

Hi ha quelcom que es manté sempre present: L’origen no s’esgota. L’origen segueix alimentant allò a que va donar vida en un primer moment. L’origen no ha desaparegut: segueix creant i creant tota l’estona. No pel fet de no tenir la capacitat de contemplar-lo hauríem de pensar que no hi és. La seva força hi ha sigut sempre igual.

No hem de pensar que el futur implica una ruptura amb el passat. Avançar no significa trencar els principis d’ordenació de l’univers. Creure que l’evolució de les coses implica un trencament amb el seu passat és no valora els principis inherents que mantenen les coses amb vida. Que tot canviï no vol dir que la força que fa que tot canviï s’estigui esgotant. Ella segueix sempre viva, vivificant tot el que sorgeix a l’existència. La font creadora no és diferent ara que fa mil anys, encara que sí que és diferent la forma física a través de la qual es revela. No tenim perquè pensar que el fet d’haver arribat al segle 21 ens permet prescindir-ne. Si prescindim de l’origen ens extingim. Sense origen no hi som.

L’islam ens ensenya que la bellesa és inherent a la vida. Déu és bell i aprecia la bellesa, diu una dita hadith tradicional de l’islam. L’únic que ens cal és reconèixer-la de nou, deixar que la bellesa hi sigui de nou, tal com li correspon, i fer el possible per estendre-la a tot arreu on anem. Crec que del què es tracta és d’això, i no de pretendre que nosaltres podem crear-la o dominar-la. La bellesa i el poder creatiu ja hi eren abans nostre, i seran essent quan els humans ja no hi siguem.

Islamitzar les aules o dotar-les d’espiritualitat

Islamitzar les aules vol dir dotar-les d’espiritualitat, i això vol dir tornar a veure la vida com el què és: una força bella que ens transcendeix i ens omple, que ens arriba i se’ns en va, i sobre la qual nosaltres no tenim ple control. Però en tenim coneixement. Aquesta és la gràcia: es tracta de conèixer la vida, de viure-la i gaudir-la, de passar estona amb ella. Res més. No cal controlar-la o dirigir-la. Això no està a les nostres mans. Ella té més força que nosaltres. Només cal que ens obrim a ella, que entenguem que ens transcendeix i que, tanmateix, és amb nosaltres.

La visió espiritual de la vida és certament paradoxal: admet que la vida és transcendent i immanent a la vegada, que l’origen és absent i present a un temps. La perplexitat és l’estat de consciència de la persona amb discerniment espiritual, perquè li permet contemplar l’univers tal com és: inabastable i habitable; cognoscible i misteriós. No per voler-lo conèixer hem d’oblidar-nos que és misteriós, i no pel fet d’acceptar que sempre ens resultarà misteriós hem de voler deixar de conèixer-lo.

Al servei de la vida

Només si ens posem al servei de la vida –i deixem de voler que ella serveixi als nostres egos– podrem aconseguir viure en pau. L’escola, com a espai d’aprenentatge dels adults del futur que és, té la responsabilitat de presentar als infants una manera d’estar al món que sigui harmoniosa. De moment, als nens i nenes els ensenyem a colonitzar el món, no a conviure amb l’altre –el diferent, el que no entenem­– i, encara menys, a relacionar-se amb el desconegut. Hem oblidat que l’origen de tot plegat se’ns escapa. El tenim aquí i ens dona vida, i tanmateix és inefable.

No és aquesta la manera de veure les coses que s’ensenya a les escoles. A les escoles s’ensenya als nens a conquerir el pensament, i a no deixar-li lloc a allò incognoscible. Allò que no es pot controlar no agrada. Allò que ens regeix s’obvia. Allò a què devem la vida ni tan sols és tingut en consideració.

Ens ensenyen que el sentit prové del sense sentit, que la consciència sorgeix de la inconsciència i que la vida brota de la matèria inerta. Tot i que ho ensenyem així, no justifiquem la hipòtesi, i no expliquem com s’ho fa la vida per sorgir de la matèria. I ens quedem tan tranquils. Preferim això que reconèixer que la vida és un do, un regal, i que devem l’existència a unes forces que ens son desconegudes.

La grandesa del fet de la vida

No sabem perquè les coses tenen sentit, desconeixem perquè els humans tenim consciència i no sabem com sorgeix la vida, i tanmateix ens creiem autoritzats per decidir com hem de governar-la. Si no sabem de què està feta una cosa, perquè hauríem de pensar que podem controlar-ne el seu funcionament? Si no respectem la font de la vida i admetem que ens és del tot inconeguda, no li reconeixerem a la vida tota la seva força, i la limitarem a la part que ens és coneguda.

Per sort la vida és molt més que el què nosaltres sabem d’ella. La grandesa del fet de la vida és incommensurable, i tan mateix voldríem que totes les coses d’aquest món es poguessin mesurar. ¿No veiem que és molt millor que hi hagin coses que caiguin més enllà de la nostra capacitat de mesura? ¿Ens pensem que ho podrem saber tot, controlar tot, preveure tot?

¿Quin espai se li dona al misteri? L’islam, com a mínim, ensenya a les persones que la seva posició en el món està en deure amb el misteri. La criatura hi és perquè està en relació amb la desconeguda font creadora que li ha donat la vida. Els musulmans se saben en deute amb ella. Naturalment, també saben que no es tracta pas d’un deute que es pugui tornar, però accepten que del que es tracta és de reconèixer-lo, de tenir-lo sempre present. En això consisteixen precisament les pràctiques espirituals de l’islam: en portar al record –o dhikr– allò que sembla que avui en dia hem oblidat.

Dhikr és el record

Recordar que som que nosaltres els que estem al servei de la vida –de la naturalesa, dels altres– i del seu desplegament, no a la inversa, és imprescindible i comença a ser urgent. Mentre ens seguim pensant que nosaltres som els amos i senyors del món seguirem trepitjant al món i als altres i colonitzant tot allò que toquem, inferioritzarem als altres i al planeta i mantindrem la nostra visió supremacista respecte al fet de la vida, a la qual cosificarem.

Ens pensem que la vida és quelcom propi dels éssers, enlloc d’entendre que es tracta d’una força universal que els transcendeix i que, precisament per això, pot acostar-se a ells i avivar-los. Ens pensem que no hi ha vida sense éssers, i no sabem veure que la cosa va al revés: no hi hauria éssers si no hi hagués vida. És el fet de l’existència el que permet la cosificació d’allò que en forma part. No son pas les peces les que generen l’existència. Mirem la vida al revés. Ens pensem que la tenim al servei nostre, i és ben bé a l’inrevés: estem per sota d’ella.

El supremacisme és el gran problema del món occidental. Per això, tant si estem davant d’un cas de racisme, de masclisme, d’islamofòbia com d’aporofòbia, estarem sempre presenciant el supremacisme, que no és altra cosa que la divisió d’una categoria en dues classes de diferent jerarquia. Avui en dia, la manera com mirem a l’altre és inferioritzant-lo. Ens hem oblidar que la unicitat és el principi que tot ho manté unit, i ens hem cregut que les diferències són definitives.

El temps, la riquesa

Potser sí que aniria bé que a les escoles s’hi estudiés l’islam i s’hi parlés del tawhid, la unicitat, i s’expliqués que les diferències entres les persones son molt menors que les seves semblances. Això és de justícia, i ja sabem que avui la justícia regna per la seva absència. Les diferències en el poder adquisitiu mai havien sigut tan estratosfèriques. És cert que els sous dels treballadors han de ser diferents, perquè hi ha qui té uns coneixement i assumeix unes responsabilitats i hi ha qui no ho fa. Però la desproporció és tal que esgarrifa. Al cap de vall, totes les persones necessiten un lloc on viure, un plat d’on menjar i una mica de temps per gaudir la vida, poc més.

Avui en dia no sabem que tenir temps és tenir riquesa. Ens pensem que tenir riquesa vol dir tenir diners. Al contrari, acumular diners no aporta la felicitat, i és insostenible. És bloquejar quelcom que, per definició, està fet perquè circuli i arribi a totes les mans. Del què es tracta és d’explicar que la riquesa és allò que té qui té temps, perquè el temps és la manera com la vida ens omple. Si volem deixar que ens impregni de la seva bellesa i de la seva força, hem de passar estona al seu costat.

El problema és que fugim de la vida i l’ocupem amb tot allò que ens en distreu. Li girem la vista a la veritat. Li fem un lleig a la vida quan ens regala la realitat que té per a nosaltres. Preferim pensar que ens és més convenient allò que pensem per nosaltres mateixos, quan si fos així ni tan sols hi seriem, perquè nosaltres no ens sabem pas originar.

Tawhid

En tot cas, siguem rics o pobres, creients o no creients, és obvi que les diferències entre les persones no poden ser més rellevants que les seves semblances. Per això a classe d’islam s’insistirà tant en la noció de tawhid. El tawhid, en l’islam, és la mare dels ous. És el principi dels principis. Tawhid és el vincle que tot ho manté unit.

El musulmà creu que tot sorgeix d’una mateixa font. Creu que tot, quan acaba els seus dies, s’aboca a un mateix mar. I mentre existeix, també, tot està en relació amb les altres coses, de les quals no es pot separar perquè li va la vida. La mútua dependència és una llei ineludible. Res té existència al marge de la existència una. Res pot allunyar-se d’allò que li dona vida, perquè en depèn per mantenir-la.

La ilaha illa Allah

No hi ha més realitat que la Realitat, diu l’oració més coneguda dels musulmans, la seva declaració de fe. Res té origen fora de la realitat una. Res té vida for a de la realitat una. Res se’ns va mai més enllà de la realitat una. Déu, la unicitat, la força que tot ho crea i ho destrueix, és el principi o la ultimitat de la qual tot depèn.

Unicitat és molt més que el monoteisme, i per això és important explicar bé l’islam. Però el cert que és avui en dia la majoria del musulmans ens dirien que l’islam és un monoteisme. Això no és pas fals, el problema és que la paraula monoteisme només té uns dos-cents anys de vida, i potser seria convenient explicar l’islam en els seus propis termes. [1] Traduir tawhid per unicitat és molt correcte que traduir la paraula per monoteisme. Avui en dia s’explica l’islam a partir del cristianisme, i potser del què es tracta és, precisament, de permetre que ens impregni una altra cosmovisió, no pas de fer que es converteixi en la mateixa que ja mantenim, intent que sembla que avui realitzen molts dels musulmans, que se senten a gusta amb les categories que s’atribueixen a l’islam des de fora.

Ensenyar l’assignatura de religió islàmica o adquirir l’actitud del musulmà?

Malgrat tot, ni tan sols això justifica la implementació d’una assignatura sobre l’islam. És cert que el sentit de certes paraules que ens descriuen l’islam –com ara salam, latif, ihsan, haqq o nafs– és apassionant, però crec que més important que obrir una assignatura nova a les escoles i als instituts el que cal és que canviï l’actitud amb la qual s’ensenya als infants i als joves a relacionar-se amb la vida.

Del què es tracta és d’ajudar-los a que, com a persones que són, recuperin l’esperit que els seus antecessors han perdut, per tal que ajudin al éssers humans del futur a retrobar la seva naturalesa primordial o fitra. Cal ensenyar als infants que tenen dret a la seva unicitat particular –són un ésser únic i això s’ha de respectar– i que no per això deixen de formar part d’una realitat que, al seu torn, té també la seva unicitat.

Això ens permetrà construir, en un futur no molt llunyà, una societat on la convivència en pau sigui la norma. Només si s’ensenya a les criatures a ser diferents a les altres –úniques i particulars–, i iguals a les altres –germanes totes en un mateix món, més enllà del color de la seva pell o de les atraccions sexuals que tinguin– al mateix temps, podrem construir un futur just. La justícia és l’equilibri –quist– entre les diferències i les semblances, entre la llibertat i la igualtat.

Salam

És sabut que la paraula pau en àrab, salam, comparteix l’arrel etimològica d’islam i de muslim. El muslim o musulmà –si realment practica l’islam–, cerca la pau i la justícia i, en fer-ho, desprèn harmonia, perquè la seva intenció transcendeix els seus actes i la seva actitud es contagia. Aquesta és la idea.

Quan jo em vaig reconèixer musulmà no em vaig convertir en res exòtic, ni vaig deixar de ser el què ja era. No vaig deixar de jugar al Barça per fer-ho al Madrid. Res d’això, al contrari. Vaig obrir-me a una manera de veure el món que coincidia amb la meva, i que no dividia el món en categories fermes. No vaig fer un canvi de religió, sinó que vaig obrir la meva creença a les altres per deixar que impregnessin la meva. Veig entendre que de formes d’entendre la religió n’hi ha tantes com persones.

La profunditat de la vida

De fet, les religions no són diferents més que en les seves formes. Totes elles revelen el mateix missatge, totes elles parteixen del principi d’unicitat, totes elles ofereixen uns ritus que serveixen per harmonitzar-se amb la vida. Ara bé, això qui no ho practica no ho sap, de la mateixa manera que qui no estudia alemany no sap que aquesta llengua té declinacions. La gràcia de la perspectiva espiritual és que només l’aprecia qui l’adquireix. Les coses no s’entenen quan només se les mira des de fora. Si només apreciem la materialitat del món serem incapaços d’entendre què vol dir que tingui esperit.

Que tingui esperit, o ruh, alè vital, vol dir que també té profunditat. Vol dir que més enllà de la seva superficialitat, l’existència té una pregonesa insondable. És gràcies a la seva profunditat que les peces poden prendre vida, perquè si no tinguessin profunditat la vida no podria omplir-los amb el seu alè. D’haver-hi només allò que es veu aparentment el cos d’un viu i el d’un mort serien idèntics. I el cas és que són ben diferents.

L’islam, una espiritualitat viva

D’això va la vida. I d’això va l’islam, perquè l’islam no és altra cosa que l’aferrament de la vida als principis que la regeixen. I aquests no són per força materials, què voleu fer-hi. Hem tractar el món com un objecte inert, hem cosificat la vida com si no tingués for a dels éssers. Però tanmateix sabem que l’aigua ens dona vida, l’aire ens dóna vida, el sol ens dóna vida… i d’on us penseu que ve la vida? Només vida dóna vida!

Cosificar la vida no ens ha portat precisament bons resultats. Veure la realitat únicament en la seva dimensió de materialitat no ens ha fet cap bé. Ens ha fet oblidar la bellesa de la vida, perquè aquesta rau en la seva profunditat. La vida és bella quan manté tota la seva profunditat. Si quan ens fixem en la fesomia d’un objecte i aquest no reflecteix la vida que té a dins, no hi veurem bellesa. Cal que aprenguem a mirar l’intangible. Cal que reconeguem que el més important del nostre cos no és precisament allò que té de material, sinó que la seva materialitat hi és perquè, precisament, ens permet gaudir d’allò que no té de material.

Un temps per viure

L’important, insisteixo, és tenir temps per viure, per conviure. Potser és hora de desfer part del camí i de tornar al punt en que vam deixar de creure que la vida era sagrada, i vam començar a atropellar-la. En algun moment vam decidir que l’important era la productivitat, els resultats, el beneficis. I no! La vida és bella de per si, no cal fer tot aquest esforç tan inútil. Al contrari, hem sobreactuat. El creixement ha sigut desmesurat.

Hem de tornar a l’islam, perquè acceptar l’islam no és pertànyer a una cultura o parlar una llengua determinada. Acceptar l’islam és fer-se propis els principis que regeixen l’existència –ara i sempre– i esforçar-se per discernir-los i aplicar-los. Islam és deixar de fugir de la veritat i deixar que brilli de per si, tal com és, perquè la veritat i la bellesa ja hi son, i no cal fer res perquè es presentin, només acceptar-les. No cal estudiar res per aprendre a apreciar la veritat. Més important que el coneixement és la sinceritat. Més important que l’estudi és la capacitat d’aprehensió d’allò real. S’ensenya això, a les escoles?

Redescobrir la bellesa inherent a la vida

Islam és acceptació d’allò inevitable, perquè hi ha unes determinacions de les quals no podem escapar. Islam és reconèixer que la vida és més forta que nosaltres, que ens és necessari que el nostre planeta es mantingui net, per exemple, o que la nostra felicitat passa per la dels altres, perquè si algú és feliç a costa de la felicitat d’algú altre és que és realment un infidel, és a dir, un kafir, algú que no sap apreciar la veritat i li fa el salt.

Per tant, potser sí que és adequat començar per implementar l’assignatura d’islam, i deixar una mica d’espai a l’inconeguda força que empeny les nostres vides. Poc a poc veurem si això es transforma en una actitud, i això que anomenem islam ja no és una religió entre les altres sinó una manera d’estar en el món. Potser aleshores aconseguirem que aquesta actitud, eterna i present en totes les cultures, es propaga una mica. Això permetrà que la naturalesa –interna, social i mediambiental– comenci a florir de nou. Ja sabem que la bellesa és inherent a la vida, només cal deixar de tapar-la amb mascaretes i descórrer els vels que no ens permeten apreciar-la.

La millor manera de netejar el món de la porqueria amb el qual l’hem vestit és reconèixer que la bellesa és inherent a l’existència i que aportar-la és així de fàcil. Només es tracta de no trencar l’equilibri intrínsec a la vida. Això és practicar l’islam i dotar d’espiritualitat el dia a dia.

Crec que sens dubte aquest és el millor ensenyament que podem oferir als nostres fills i filles.

 

[1] Genealogía del monoteísmo. La religión como dispositivo colonial, d’Abdennur Prado. Akal, 2018.

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies