Sempre seus, a Ell retornem quan morim - Sufi.cat
1407
post-template-default,single,single-post,postid-1407,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
sempre seus

Sempre seus, a Ell retornem quan morim

Ponència en el marc de la jornada Harmonia entre la mort i la vida en les tradicions religioses

AUDIR Barcelona, 27 novembre 2019

 

Al germà Abu Ali

 

Per tal de crear una escletxa entre el què hem fet fins ara i el què farem a partir d’ara, m’agradaria començar amb uns instants de silenci.

 

*

 

Diuen que Déu va exclamar sigues, i l’existència va esdevenir.

L’univers és, segons els cristians, producte d’un verb. Segons la tradició hindú, l’univers sorgeix de la pronunciació divina del mantra om. També a Egipte i Pèrsia es considerava que l’existència sorgeix gràcies a una exhalació sonora efectuada per la divinitat. (vegeu Jordi Delclòs Casas, La audición mística o Sama’ en Ibn ‘Arabi y otros autores sufíes. El Azufre Rojo I, 2014)

A la Xina, l’explicació de l’origen no difereix pas massa, però l’èmfasi no sol recaure tant en l’aspecte sonor de l‘hàlit sagrat com en en el seu aspecte vibracional. El qi, l’agent vivificador que produeix i manté la vida, sorgeix d’un caos informe que, de sobte, esclata degut a la seva pròpia força centrífuga. Zhuangzi diu que l’origen és com un rot de dimensions còsmiques.

La perspectiva daoista entén la vida com una ressonància vibracional. Per això la gimnàstica terapèutica xinesa –el què avui es practica amb el nom qigong, taichi, etc.– i la medicina xinesa són arts que dediquen el seu esforç a permetre el lliure fluïr d’aquest alè vital que no és propi de les criatures, però que en elles ressona, com el so d’una guitarra, produït per la vibració de la corda, esdevé audible gràcies a la ressonància d’aquest moviment en una caixa buida.

Els nostres cossos son buits, buits de vida, i si prenen vida és perquè un hàlit, un esperit vivificador, hi entra i els omple. Sense aquest alè no som ningú. I per això la medicina i l’espiritualitat xinesa se centren en aquesta energia que dóna vida, i que pot ser cultivada pels éssers vius, o, per contra, pot ser oblidada, despreciada, trepitjada.

En funció de quines activitats duguem a terme i de com les realitzem, ens diuen els practicants d’aquestes arts higièniques, estarem cultivant la vida o l’estarem perjudicant, i d’aquí que cultivar la salut sigui un art vinculat a l’espiritualitat: en cuidar el cos li estem donant la seva forma més bella, perquè projecte la naturalesa del seu esperit. L’espiritualitat i l’acció no son enteses com a dimensions dissociables, sinó com a aspectes d’una sola força en moviment que son com dues etapes, el brot i la projecció, el sorgiment i el manteniment. El curs de la vida no discorre allunyant-se del seu origen diví sinó que hi remet.

Aquesta mateixa lògica de pensament és ben similar a la que manté el sufisme i la tradició musulmana. I és sobre aquesta tradició que versa la meva ponència. Em pregunto: Què és el ruh sinó l’hàlit diví que dona vida a totes les criatures, i què és el nafs sinó la ressonància d’aquest hàlit en cadascuna de les criatures de la creació?

L’Alcorà diu que Al·là dóna vida a les coses mitjançant les paraules (vegeu Abdennur Prado, El lenguaje de la revelación, Libros del Barzaj, 2017). Tot és una revelació. La revelació és l’essència de la creació.

Una revelació no és ben bé un fenomen sobrenatural: Una revelació és un fenomen generador de naturalesa. El món es forma amb les revelacions de Déu. És la seva paraula el què engendra les coses.

Cada petita cosa és una manifestació divina. Cada petit fenomen és un indici revelador que no ens parla tant de si mateix com d’allò que ha estat capaç d’engendrar-ho, perquè en si no és res, i només li fa d’altaveu a aquesta veu que, en si mateixa és silenciosa.

Si tenim intuïció sabrem veure que si atenem a les petites revelacions que la vida ens mostra podem estirar del fil i treure’n suc. Rere les petites coses hi amaga un gran tresor. La revelació té lloc en cadascú de nosaltres: El guiatge que Al·là ens ofereix s’adapta a les nostres capacitats. Va prenent sentit a mesura que ens resulta perceptible. La intuïció i els somnis hi tenen un paper molt important, en això.

La revelació és una ressonància de la veu de Déu. La vida és quelcom que ens permet trobar-nos en un escenari (l’univers), en el qual hi ressona la veu de Déu. Mirant l’univers hi veiem el rostre de Déu i hi escoltem la seva veu. Així, aprendre a viure és entendre els fets que ens succeeixen en la vida com a revelacions: tot és manifestació d’atributs divins. Morir pot ser entès com un nou acostament a la font d’on emergeixen els son que en l’univers hi ressonen.

La revelació, en aquest món en moviment, és de naturalesa progressiva i gradual. Això és així en cadascú de nosaltres, i també en el macrocosmos del qual formem part. Els profetes, per exemple, apareixen un rere l’altre i adapten el seu discurs a un temps i un lloc. Val la pena recordar que l’Alcorà els reconeix a tots com a vertaders.

La importància de la revelació és igual de rellevant en totes les tradicions espirituals, encars que les revelacions prenen formes diferents. Per exemple, si en el cristianisme s’entén que Déu es fá home, en la figura de Jesucrist, en l’Islam Déu es fa verb, i el Llibre, l’Alcorà., és el séu cossatge musical.

Abu Hamid Al-Ghazali deia que l’existència està ocupada en repetir constantment La illaha illa Allah, el dhikr sufí per excel·lència. I aquesta pràctica és, avui en dia, el ritus sufí més practicat. Repetir màntricament La ilha illa Allah ens retorna a l’origen, a la font. Us convido a fer-ho. Us convido a que practiquem uns minuts de dhikr, i us incito a que ho feu amb regularitat, per tal que pogueu experimentar l’efecte que aquesta pràctica produeix en vosaltres. Aristòril deia que som allò que fem regularment, i per això les pràctiques espirituals, en la mesura que volen ser reveladores, ens demanen constància i freqüència.

 

El mar de fons: La trama invisible

L’Univers invoca incessantment el dhikr La illaha illa Allah. Un missatge sonor i vibracional que l’Univers exclama, com el fluxe i el refluxe de les onades, oferint un pòsit sovint amagat rere les vibracions –sovint més fàcils de percebre– que provoquen les peces que habiten l’Univers amb els seus moviments. La illaha illa Allah és l’eco de l’origen.

Rere els fets puntuals que ens mantenen ocupats, s’hi amaga una trama, sovint invisible però necessària. La repetició del dhikr La illaha illa Allah permet que aquest fons esdevingui visible. Practicar el dhikr és reconnectar-se amb l’origen, significa la redescoberta del vincle que cadascú manté amb allò d’on prové, la reverberació de les vibracions més profundes que podrem percebre dins nostre. És recordar allò que un sempre ha sabut. Practicar dhikr és posar damunt la taula allò que sempre hi ha sigut. És recuperar la innocència dels infants, sense perdre l’expertesa dels adults.

El missatge del dhikr no és per ser entès mentalment. El significat de la frase pot ser entes mentalment amb una sola vegada. No caldria pas repetir la frase tantes vegades, si del què es tractés és d’entendre-la. Però del què es tracta és de fer-la, de realitzar-la, de donar-la vida. El dhikr es fa perquè ressoni en els cors. L’objectiu del dhikr és percebre com ens transforma, com ens desvesteix. La pràctica serveix per deslliurar-nos dels artificis, els vels i les complicacions amb què hem cobert aquesta realitat, simple i diàfana. No en va l’Alcorà diu que “rere les dificultats s’hi troben les facilitats”.

Diuen que el sufisme, l’espiritualitat de l’islam, és un sabor, una experiència. És l’experiència de l’origen, perquè l’origen és viu. L’origen de la vida no és només allò que li dona inici, és també allò que la manté. La font d’un riu és viva al llarg del seu curs perquè, què és la font del riu sinó el brollar d’una aigua que, una vegada ha emergit, circula riu avall? Què té la font que no tingui el riu?

Si tenim en compte que dels 99 noms que es donen a Déu en l’Alcorà, un d’ells és el de Creador i un altre és el del Sustentador, podem entendre que allò que manté la vida en vida –o allò que li dóna mort– és el mateix –Déu– que la genera. Així, cal veure que l’Islam entén que Déu no queda allunyat de les criatures que crea, sinó que roman en elles donant-los vida. La creació és del Creador. Essent una cosa diferent al creador, la Creació no és altra cosa que allò que sorgeix d’Ell, un producte Seu. Res se li pot assimilar, però a la vegada res pot allunyar-se’n, de Déu, perquè tot li deu tot en tot moment.

La generació de la vida i el manteniment de la vida son dos dels atributs divins, així com la seva extinció i finalització. Potser la mort ens acostarà de nou a Déu com a matriu Generadora, mentre que, en canvi, en vida estem més capacitats per entendre Déu com a Sustentador. No ho sé ben bé. En tot cas, sé que diuen que “Déu era un tresor ocult que va voler ser conegut”, i que va ser per això que va crear l’existència.

L’existència no és altra cosa que una exhalació que exclama la seva voluntat de donar vida. I així és com pot contemplar-se, Déu. Contemplant l’Univers, i permetent que nosaltres el reconeguem a ell. El món és un joc de miralls i entre les criatures i el Creador no hi ha, en última instància, una distinció ferma: sense ell no som ningú, Ell és qui fa que siguem alguna cosa. Les criatures no som altra cosa que elements cosificats i personificats en els quals hi pot ressonar la seva veu i a través dels quals s’hi pot projectar la seva Llum.

 

Tot és fruit d’Al·là. Tot és Al·là

La illaha illa Allah vol dir que no hi ha més déu que Déu, que no hi ha ha realitat fora de la realitat, que totes les existències tenen lloc en el marc d’una única realitat, no hi ha cap entitat separada en la qual podem creure, només hi ha una realitat.

L’Islam és la doctrina de la unicitat. Tot, en l’Islam està fet per recordar-nos que tot és u. L’Islam és molt més que una doctrina monoteista. L’Islam parla de l’U, però es conforma en dir que “Només hi ha un Déu”. L’Islam ens diu que “Només hi ha un U”. Tot és un ens. El Real –i aquest és un altre dels noms de Déu– és una sola cosa/fenomen: la Realitat. No hi ha diferents realitats. N’hi ha una sola.

No hi ha realitat fora d’Al·là. Al·là és el Real. Al·là és la realitat. D’Al·là som sempre i a Ell retornem, diu l’Alcorà. Això vol dir que la nostra existència individual no té entitat pròpia, no està separada o aïllada del món. Aquesta és la gran paradoxa de l’existència: sense haver deixat de ser Ell, a ell volem retornar. Ens hem allunyat d’Ell en esdevenir cosa, però només hem esdevingut cosa per oferir-la al creador una possibilitat de ressonància. Així, en viure ens hem allunyat d’Ell, però l’hem manifestat, i així Ell s’ha pogut veure i nosaltres ens hem pogut considerar quelcom.

Aquesta frase, A Al·là pertanyem i a Ell retornem, és la més repetida quan algú ens deixa. Crec que seria l’equivalent al nostre t’acompanyo en el sentiment. Al cap de vall, em penso que tot és qüestió d’acompanyar-nos els uns als altres, perquè els nostres camins no només discorren en paral·lel, sinó que s’aboquen a un mateix mar i s’originen en una mateixa font.

Una de les altres peces de l’Alcorà que se sol dir quan una persona ha mort, és la sura Fatiha, la que obre l’Alcorà, i que, segons diuen, també obre totes les portes. Els deixebles de la via sufí Boutchichiyya la solen repetir 50 cops seguits, quan saben de la mort d’un germà espiritual.

Recitar aquesta part de l’Alcorà és una manera de pregar perquè se li obrin les portes al difunt, però a la vegada és preparació per a nosaltres, perquè de la mateixa manera que nosaltres acompanyem al mort, ell ens ensenya a nosaltres de què va això de morir. Tots els éssers som germans i companys, ens acompanyem en els nostres respectius camins, i encara que cadascú té el seu, tots els camins en són un de sol. La realitat és una, la via és molt ampla. Podríem dir que hi ha molts rius, però un sol mar.

 

La certesa de la mort

La mort és un pas, i aquest pas no és diferent a traspassar una porta. Però és una porta que no es pot creuar amb el cos. Amb la mort el cos d’un individu arriba al límit del què pot resistir. (vegeu Yaratullah Monturiol, La muerte y el más allá en la cultura islámica, Dilema, 2018). És, per tant, una experiència que vivim sols. Però és un moment pel qual tenim tota la vida per preparar-nos… o per evitar-lo i no pensar-hi. L’Alcorà posa molt èmfasi en el tema de la mort. Déu no vol que deixem de pensar-hi en la mort, no vol que l’oblidem. Vol que la tinguem ben present.

De la mort en tenim certesa. Però la mort és una certesa que, tot i que la tenim, encara no ens ha sigut revelada. És doncs una certesa i un misteri a la vegada. Aquesta doble naturalesa de la mort (misteriosa i certera alhora) és de fet la naturalesa pròpia d’allò Real: La Realitat és alhora visible i oculta, alhora cognoscible i misteriosa, aprehensible però inefable. La vida és una paradoxa, un impossible, i tanmateix existeix. En tenim la certesa, però no en tenim l’explicació. En omple del tot però no l’omplim pas gaire a ella.

Com explica Yaratullah Monturiol, la mort no és una enemiga. La mort conforma i completa el sentit de l’existència. Ens mostra que quelcom ens transcendeix, perquè encara que nosaltres morim, hi ha quelcom que no mor. No sabem ben bé què és això que ens transcendeix, però sabem o creiem que hi és.

Un musulmà espera de bon gest aquest moment per saber-ho. Morir es penetrar aquest misteri. A la vegada fa por i és desitjat. La mort és la cara oculta de la vida. Hem dit que sabem que la Realitat té dues cares, i hem dit que només en podem comprendre una. La mort no és altra cosa que la contrapart de la vida, l’altra cara que li dona sentit complet a una cosa que de no tenir aquesta contrapart no podria existir. De la mort provenim i a la mort retornem.

Diu l’Alcorà: “Sigues servidor d’Al·là fins que t’arribi la certesa”. Estiguem amatents a la vida sense donar-li l’esquena a la mort. Si avui som aquí és perquè sabem que la mort forma part de la vida, i perquè sabem que de la mort se’n parla poc i que convé que en parlem més. Això no vol dir que en sabem gran cosa, però és que reconèixer-la no vol dir pas conèixer-la. Vol dir acceptar-la.

Ser servidor d’Al·là vol dir, com diu el hadith, viure, en relació a Déu, com si anéssim a morir demà, en relació a la Terra com si anéssim a viure per sempre. Crec que aquest ensenyament és compartit per les diferents tradicions espirituals. La idea és entregar-se plenament a la terra, i entregar-se plenament al cel. Comprometre’s al 100% amb la dimensió intangible i al 100% amb la tangible. Tenir-les presentes les dues i entendre que l’una està al servei de l’altra.

 

Acompanyar la mort

Estar al costat d’un terminal és ajudar-lo a ell, fent-li costat. Però no només: També és preparar-se per la pròpia mort: Qui està en trànsit es transmissor dels secrets dels mes enllà, diu Monturiol. Així doncs, mentre per una banda se li fa constat al moribund, per l’altra ell ensenya una lliçó molt valuosa: Revela la veritat que coneixem quan morim.

Preparar-se per morir és aprendre a tenir una vida més plena, perquè la vida i la mort son inseparables. Son dos aspectes d’una mateixa realitat. No és que la mort sigui una fractura de l’existència, sinó l’escletxa que permet un canvi d’etapa. La mort acompanya la vida, la vehicula cap a nous mons als quals no podria accedir sense ella.

Podem obrir-li la porta a la mort o podem tancar-li als nassos. Podem mirar-la a la cara i així aprendre’n, o podem negar-la i rebutjar-la i evitar-la. Aquesta segona via és la del personatge d’aquest conte, però com veureu és una via morta. (extret d’Idries Shah, Contes del dervixos. Pagès, 2005):

Un dia, el deixeble d’un sufí de Bagdad que seia en un racó d’una taverna va sentir dues figures que parlaven. Pel que deien va comprendre que una era l’Àngel de la Mort.

–Tinc algunes crides per fer en aquesta ciutat durant les tres setmanes següents –deia l’Àngel al seu company.

El deixeble, tot atemorit, s’amagà fins que tots dos van ser fora. Llavors, aplicant la seva intel·ligència al problema de com eludir una possible crida de la Mort, va decidir que si era fora de Bagdad no el cridarien. D’aquest raonament hi havia un pas molt petit a llogar el cavall més ràpid que hi hagués disponible i esperonar-lo nit i dia cap a la llunyana ciutat de Samarcanda.

Mentrestant, la Mort va anar a veure el mestre sufí i van parlar de diverses persones.

–I on és el vostre deixeble tal? –preguntà la Mort.

–Hauria de ser a la ciutat, passant el temps en la contemplació, potser en un caravanserrall –digué el mestre.

–És sorprenent –digué l’Àngel–, perquè el tinc a la llista. Sí, és aquí: l’he de recollir d’aquí a quatre setmanes a Samarcanda, ves per on.

La via morta és pretendre continuar eternament en vida. És aprenent a morir que entendrem que la vida continua. Sovint quan ens acostem a la mort ens adonem que les coses son al revés del què ens pensàvem.

Quan la mort ens obre les portes, ens porta a la següent estació (maqam) de la vida. Si la vida és un procés la mort la manera com aquest camí canvia d’etapa. La vida no s’extingeix, de la mateixa manera que tampoc apareix del no res. Tot es transforma, i la mort, com cada etapa de la vida, és una canvi en aquesta progressió. La progressió de la vida és possible perquè aquesta sofreix transformacions.

De fet, cada pas en el desenvolupament espiritual d’una persona comporta en si una petita mort. Per exemple, dormir és una petita mort. Separa-se de la persona estimada és una petita mort. Deixar una feina és una petita mort. Viure lluny de la nostra ciutat natal és una petita mort. Aquestes i moltes altres petites morts ens acompanyen durant la vida. Totes elles ens mostren que el paper de la mort és permetre un canvi d’estació.

Que la vida canviï de forma no vol dir que s’acabi, i que prengui una forma que ens resulta impossible d’aprehendre no ens fa pensar que realment desapareix. La vida del mort segueix, però en un món que anomenem el més enllà, simplement, perquè ja no hi tenim accés.

Hem dit que volíem aprendre a tenir una vida més plena, i que per fer-ho podíem entendre la vida com una manifestació dels atributs divins. Doncs la mort hi juga un paper rellevant, en aquest aprenentatge vital, perquè no hi ha vida sense mort. La vida és canvi i la mort és possibilitadora de canvis. La mort assisteix a la vida perquè sigui el què és: un camí, progressiu, de naturalesa espiritual.

 

Tancament i obertura

Com expressa el company Toni Serra, Abu Ali, a qui dedico aquesta ponència, la vida i la mort no estan tan allunyades. Quan ens acostem a la mort veiem que les dues no estan pas tan allunyada, sinó que aquest món de l’altre conformen una sola realitat.

Voldria acabar amb unes paraules seves, que em va va escriure un mes abans de morir:

Viure la dilatació i la contracció simultànies…

és impossible d’entendre per la raó,

(…) m’ha sacsejat…

sentir la vida i la mort tan properes, caminant en paral·lel…

i de vegades fins i tot canviant de lloc…

Ens creiem del cantó de la vida

i de sobte ens adonem que estem del cantó de la mort… i a l’inrevés.

Adéu i fins aviat companys de viatge. Desitjo que en marxem ben oberts… d’aquesta trobada tan bonica, necessària i reveladora, i d’aquesta vida, que ara mor perquè quelcom s’acaba, però que gràcies a que ho fa podrà continuar d’una altra manera.

Gràcies.

1Comment
  • Carme
    Posted at 22:11h, 02 Desembre Respon

    Emb crèie empatica i espiritual però m’en falta un bon troç. No fà gaire emb van dir, s’ha mort un amic meu, i no amb vaig donàr conte que ere un gran amig un germà i del dolór qu’estaba passant. Fins que realment o vaig veure amb els meus propis ulls, cuan no podìa acabar de pronunçiar les frases per la profunda tristór qu’hi havia a dins a dins del seu cor. Perque ja o sé que un amig es un gran tresort, i amb sap greu de no veur’ho a quan me ho va dir. Sempre tecordaré el començament d’aquell primer conçert

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies