04 Jun La bellesa en tot. Via espiritual i discerniment progressiu

Diuen que la via espiritual és un camí que porta a apreciar, progressivament, la sacralitat i la bellesa en tot. Diuen, els mestres, que el món és bell, just, coherent. Les coses tenen un sentit, diuen, encara que no sempre siguem capaços d’apreciar-ho. Tot es regeix per un ordre natural. Una cadència, lògica i harmònica, es desplega rítmicament i de manera incessant, fent que tot sigui el que ha de ser.

És cert, que la realitat és tal com ha ser? És realment bella, si l’apreciem tal com és, sense filtres que l’ensombreixin?

Val a dir que ho així ho afirmen molts savis de diverses tradicions. Personalment, no em sento capaç de corroborar-ho, però reconec que em sembla una afirmació plausible i explicaré perquè.

Interrelació

El món és viu, dinàmic, canviant. Cada fenomen té lloc en el marc d’un procés que l’engloba. Res és en si mateix. Tot és part d’un trama immens. La perfecció, per tant, no ha de buscar-se en cada cosa, en si mateixa, perquè això no tindria sentit. Cal apreciar-la en la cadència, en l’harmonia amb que es desplega l’univers. Cada cosa és només com una nota, i les notes aporten sonoritat a la simfonia universal.

Cada gest, cada paraula té sentit només en el marc d’aquesta completesa. Si no som capaços de percebre la incidència d’allò que no és la cosa té en cada cosa, no podrem reconèixer el valor real d’aquesta cosa. El sentit de cada fenomen s’explica, també, per allò que no és ell.

La bellesa de les coses, per tant, cal buscar-la en la relació que mantenen amb les altres coses. És quan apreciem que cada es comporta com ho ha de fer que entenem que és bonica. Vista separadament pot no semblar-ho, de bella. Si no copsem la seva raó de ser, si no entenem el seu sentit, no podem entendre com n’és de bella. Crec que la cosa va per aquí. Per apreciar la bellesa el què cal és mirar les coses en la seva justa mesura i relació. No tenir-les pel que no son.

Una realitat viva, orgànica

Posem el focus en la vivesa de la realitat, en la seva faceta canviant, activa i dinàmica. Si observéssim la realitat com un conjunt estàtic fet de coses immutables no podríem pas copsar-ne la seva perfecció. La perfecció de la realitat esdevé visible si entén que està realitzant-se. Perquè la realitat és allò que té lloc, allò que succeeix. Si esperem una cosa diferent-a-la-que-és, probablement ens decebrà.

Els esdeveniments son fenòmens canviants que tenen lloc en el marc d’un procés global també canviant. És quan adquirim aquesta perspectiva, dinàmica i orgànica, que la realitat –amb tot el que té lloc en ella– pot començar a semblar-nos bella, i qui sap, potser perfecte i tot.

La bellesa en tot. Via espiritual i discerniment progressiu

La realitat s’entreveu cada cop més bella, més perfecta, més justa i més agradable a mesura que resulta transparent. Quan entenem el sentit de les coses que hi sorgeixen, en el si de la realitat, entenem com en son de belles. Allò que no semblava gaire bonic podrà resultar-ho si entenem perquè es desenvolupa. Allò que ens generava rebuig o ens feia mal, per exemple, podrà relativitzar-se si ho observem amb la deguda perspectiva. La clau de la bellesa radica en com mirem.

Quantes vegades hem comprès una lliçó molt temps després de que tingués lloc l’acció que ens la donava? És ben cert que amb l’edat, per exemple, aprenem a valorar els fets de la vida, i agraïm els bons moments i els mals moments: tant uns com ens altres ens han portat a ser qui som.

I encara més, és molt probable que els moments difícils ens ensenyin més veritats que els moments fàcils. No és en va que el budisme sol explicar que la via espiritual és amarga al començament, i dolça més endavant.

In crescendo

No tinc la accés al coneixement de la bellesa del món, però sí que em veig en cor d’afirmar, que la bellesa –com el plaer, l’ordre, la justícia i la sensació pau, per exemple– creixen progressivament a mesura que el camí espiritual avança en el seu curs. Sóc testimoni, això ho sé del cert, de que els grans valors universals es manifesten més clarament cada vegada a mesura que es persevera en això que s’anomena via espiritual.

Ho podríem dir a inrevés: Només és un camí espiritual vertader aquell que aporta, progressivament, l’experiència dels grans valors universals, sagrats, estimats per tothom, desitjats per molts però realitzats per pocs. Aprendre a realitzar-los és precisament la comesa de l’espiritualitat.

Quan el camí espiritual és efectiu, la bellesa del món resulta cada cop més patent. D’això no en tinc cap dubte. D’això va l’espiritualitat. En tinc constància, i per això penso que no tindria cap raó per creure que aquest camí no arriba a completar-se. Perquè, si estic aprenent a veure que la bellesa del món va en augment, no hauria d’arribar a percebre-la en la seva absoluta plenitud? Reconec que no he arribat a fer-ho, però hi crec perquè tinc bona constància de que la progressió ascendent és efectiva. La bellesa del món va in crescendo a mesura que aprenem a apreciar-la.

Per tant, crec factible que la perfecció de la que ens parlen els grans sants sigui efectiva. I més encara: tinc moltíssimes ganes d’avançar en aquest procés, per apreciar cada cop més i millor la gran bellesa que el món s’està esperant a mostrar-me.

Dunia i alam

La il·luminació, el despertar, la realització espiritual no signifiquen l’arribada a una realitat diferent a la mantinguda fins a acomplir-se aquesta fita. La idea de la plenitud no comporta la dissolució del món orgànic, tangible, material. La vida no s’acaba. La naturalesa orgànica i vivenciable de la realitat no ha de desaparèixer per força. També en la seva forma canviant el món ha de poder ser perfecte. Perquè només hauria de ser bonic allò que és estàtic? Crec que és, precisament, quan entenem que la bellesa és d’aspecte canviant, que podem començar a reconèixer-la.

La qüestió no és sortir del samsara i entrar al nirvana, o deixar enrere el dunia i entrar al paradís, sinó entendre que el paradís i el nirvana són maneres de veure el dunia o el samsara. El cel és aquí. Del què es tracta és de veure-ho.

El món, en àrab, rep dos noms: dunia i alam. En funció de com el mirem ens semblarà una cosa o altra. El nostre grau de discerniment determina si el món ens sembla bonic o indesitjable.

La realització

La il·luminació o el despertar tenen a veure amb l’adquisició d’una nova perspectiva. La realització espiritual és l’aprehensió d’una nova dimensió de profunditat. La tradició hindú ofereix un exemple que ho il·lustra a la perfecció: il·luminar-se és com descobrir que un pal era, en realitat, una serp.

El despertar espiritual té una naturalesa d’aquesta mena. La il·luminació té a veure amb posar llum, no en tele-transportar-se a una altra dimensió. No hi ha mons a part. Tot està interrelacionat. La idea de realització té a veure amb obrir-se a la consciència oberta, plena, atenta. És participant del món que el veurem tal com és, no sortint-ne.

Conèixer la naturalesa del món sempre captiva. Qui voldria tornar a creure’s que la serp és un pal, si ha comprovat que es mou? Encara que la serp ens espanti més que el pal, també ens sembla més real. La veritat compensa. Tenir constància de la certesa sempre serà més apreciat que no tenir-ne coneixement, per dolorosa que pugui ser la veritat, perquè cal tenir en compte que la serp, segurament, ens espanta més que el pal.

Si a la il·luminació o al despertar també se l’anomena realització és precisament perquè aquesta il·luminació, aquesta presa de consciència, és realitzada. La realitat és una realització, i és realitzada simultàniament per l’objecte i el subjecte, perquè entre els dos conformen la mateixa realitat.

La paraula realització denota aquesta coparticipació en la realitat. No hi ha una realitat separada de l’individu, no és que la il·luminació vingui de fora, no és que provingui de dintre, tampoc, és que sorgeix quan el que se sent a dins i el que es contempla a fora estan en completa harmonia. Quan tot es mostra com una part d’un tot, es veu bell.

La participació de cada objecte en la vivesa i organicitat de la realitat

La realització és l’apreciació de la bellesa del món. És l’experiència d’una completa fusió. La realització és que tot recobri el seu sentit, perquè tot es posa en interrelació en tot, en el precís espai que ocupa, amb la justa intensitat.

La realització és la realitat que s’aprecia a la llum de la veritat universal. La realització és la realitat realitzant-se. La realització és quan tot pren sentit, quan tot mostra la seva bellesa, tot està on ha d’estar, perquè la trama que ho aviva queda palesa al descobert. És quan apreciem el valor i el rol de cada cosa en el marc del tot que ho engloba que podem copsar-ne el seu veritable sentit i gaudir de la seva bellesa interna, inherent.

La percepció de la realitat com una sola entitat viva, en la qual hi participa activament cada agent que en forma part, cada individu que l’observa. Aquesta és la idea que vol fer realitat el caminador espiritual, anomenat faqir en el sufisme. Aquesta és la creença que porta, a qui emprèn un camí espiritual, a perseverar en el camí, sabedor que només podrà apreciar la bellesa de cada una de les coses que és capaç d’apreciar que forma part d’una realitat viva, orgànica. La vida no és de les criatures, sinó del Senyor/a a qui aquestes donen cos.

La bellesa ens podria encegar

També diuen, molts dels mestres que ens ensenyen tantes coses, que si de sobte fóssim capaços de veure la realitat clara diàfana, tal com és, ens quedaríem cecs al moment.

La realitat és tan bella, diuen, tan magnífica i poderosa, tan sorprenent i meravellosa, que de veure-la tal com és cauríem de cul a terra i res ens podria ajudar a aixecar-nos de nou. La grandesa d’aquest món és de tal embergadura que només la podem albirar o intuir. De fet, el simple fet d’imaginar-la ja ens excita. Per això caminem.

Només de pensar que la progressió efectuada tindrà la seva continuïtat, el deixeble ja sent la força de la meravella. Quan hem pogut degustar una petita porció de la bellesa d’aquest món, imaginar-nos com deu ser la seva bellesa si tinguéssim l’esperit prou transparent com per reconèixer les coses tal com son realment és simplement apassionant.

Això és enamorar-se de la vida. Sentir amor per totes les coses. Albirar-ne la bellesa, i saber reconèixer que malgrat que un no és capaç d’apreciar tota la bellesa que hi ha en la cosa, és capaç de suposar-la i reconèixer-la, veure-la a venir, entendre que hi és, perquè no pot ser d’altra manera.

La pobresa espiritual

En el sufisme es considera que el deixeble és un pobre, un faqir. Cal aclarir que poc té a veure aquesta pobresa amb la qüestió d’abundància de bens materials. Si el deixeble de la via espiritual es considera pobre a si mateix és perquè se sap en deute amb la llavor que l’origina, se sap mantingut pel món que l’alimenta, i s’entrega a disposició de la realitat, La Gran Realitat, que l’abraça i l’alimenta.

El faqir, mal anomenat sufí, sap que tot pertany a la realitat una, que res és seu ni de ningú, perquè tot és una mateixa cosa. Res queda fora d’Ella. Res és altra cosa que el Senyor, o senyora, que viu a través de tota cosa i que es manifesta quan s’aprecia que res és en si mateix. Tot és Ell. No hi res a fora d’Ella. No hi ha una forma d’existència que pugui sorgir-ne al marge.

Ell és el Creador, el Destructor, el Sustentador… i la Viva generada, originada, destruïda i esgotada. Éll és l’Etern, la Veritat, el Perfecte i l’Absolut. No hi ha res a fora d’Ella. És vist així que podem copsar que tot és bell i perfecte, perquè tot està al servei d’aquesta perfecció. Tot és bell, magnífic, tot és meravellós, tot és Ella.

L’ego

Si no som capaços de percebre-ho és perquè és el nostre punt de vista –pobre, limitat, contingent, relatiu, etc.– que no és capaç d’apreciar-ho. No és la realitat la que no és bella, és que a nosaltres, pobres de nosaltres, no ens agrada tal com és, i voldríem que allò que és tal com és, fos diferent.

Dit d’una altra manera: si el món no ens agrada és perquè tenim la barra de voler que sigui segons voldria el nostre ego.