24 Jun La ilaha illa Allah o la unicitat absoluta

A la Blanca, per la seva entrega

La ilaha illa Allah és una de les oracions més recurrent en l’islam. En la seva forma escrita, apareix cal·ligrafiada en les parets de milers de mesquites. En forma oral, és recitada tant en veu alta i baixa per musulmans d’arreu del món.

En els cercles de dhikr, la meditació sufí, per exemple, no hi ha frase que sigui més repetida que aquesta. La ilaha illa Allah és una presència que apareix constantment a la ment i a la boca dels musulmans com el flux i el reflux les onades a la platja.

La proclamació de la fe

Expressar la ilaha illa Allah és proclamar la fe: No hi ha més deu que Déu; no hi ha més divinitat que Déu.

No hi ha deus en plural. No hi ha, tampoc, un déu en minúscula, parcial, al càrrec d’una part i al marge de l’altra. No hi ha, per tant, divinitats a les quals idolatrar. Tot el que té a veure amb Déu té veure amb la unicitat. El Déu únic és l’únic digne de lloança, perquè en cas que les alabances anessin dirigides a un altre objecte, anirien dirigides a Ell igualment, perquè Ell és principi i el final de tota cosa.

Només Déu, Al·là, és realment digne de lloança, perquè la lloança que es mereix es completa. En canvi, allò que no és ell és imperfecte, i per tant és limitat. Cal no caure en la lloança als ídols, i cal no divinitzar les coses concretes, particulars, que prenen força i es transforma, perquè si bé en elles s’hi reflecteix la majestat divina, aquesta no hi quedarà impregnada de manera permanent. La única alabança definitivament certa és la que va dirigida a Déu, al qual escrivim en majúscules en català.

Això ve a dir, els musulmans no tenim un déu en minúscules, una divinitat a la qual idolatrar, sinó que només ens devem al Déu únic. No hi ha d’haver lloança als ídols, sinó només a Déu. Cal no divinitzar les coses concretes. Només Déu és diví.

El sotmetiment

La declaració de fe en l’islam reconeix el sotmetiment de l’individu a la unicitat absoluta. La premissa de l’islam és l’acceptació de que no hi ha vida particular si no és en el marc d’una divinitat comuna i universal que no deixa res a fora. Islam implica aprehendre que tot està relligat. Islam és acceptar que tot prové d’Al·là, tot es manté en vida gràcies a Al·là, i tot desapareix per la voluntat d’Al·là, sigui el que sigui que és Al·là.

Al·là és la possibilitat. Al·là és la força. Al·là és la realitat. En tot cas, Al·là, sigui el que sigui, i per definir-ho d’alguna manera, és la força o el marc on tot té lloc, la realitat on l’existència és possible, la causa inconeguda que ha procurat aquest món que coneixem.

Ens sabem conseqüència, i això vol dir que malgrat que de la causa no en sapiguem res, la podem reconèixer. És aquesta causa –i només Ella– qui mereix les nostres lloances, ens diu l’islam. És la realitat que ens dona existència –i només aquest gran realitat una– qui mereix les nostres lloances. No hem de divinitzar les petiteses que als nostres ulls ens semblen grans. Fer-ho seria no reconèixer la grandesa d’Al·là.

La traducció tendenciosa

Per molt que el sol ens sembli gran i per molt que regeixi part de les nostres vides,  el sol no és Déu. No és el regent suprem. No mereix ser tractar com un déu. Considerar-lo Déu seria incorrecte. No hi ha més divinitat que Déu. No s’hi pot fer res, en diu l’islam. Cal acceptar que de Déus només n’hi ha un, al qual en àrab s’anomena Al·là, i que cap altre Déu que no sigui aquest Déu únic serà un Déu vertader. El vertader déu és un. El vertader Déu és l’Al·là.

I aquí és on molts musulmans cauen al parany: Al·là és el Déu únic, en efecte. Al·là és l’únic Déu. Ara bé, enlloc es diu que Al·là sigui l’únic nom amb el qual se’l pot anomenar. El fet que Al·là sigui un nom que denomina al Déu únic, i que implica de manera inherent la seva unicitat no significa que Al·là sigui l’únic nom vàlid per anomenar-lo. De fet, a l’Alcorà se li donen 99 només més. De fet, cada paraula pot ser considerada un nom diví, perquè tot en la manifestació és expressió seva, tot l’anomena. No hi ha fenomen que no expressi les seves facultats ni objecte que no reveli els seus atributs. Tot és d’Ell.

El cas és que una de les traduccions més freqüents d’aquesta oració és molt tendenciosa. Es tracta d’aquella que tradueix La ilaha illa Allah per No hi ha un déu verdader sinó Al·là. No hi ha divinitat que no sigui Al·là.

Aquesta traducció, dissortadament, està molt i molt arrelada. La motivació d’aquest escrit no és altra que la de despullar de significat aquesta traducció i argumentar perquè no em sembla bona.

El nom propi

Aquesta traducció deixa la paraula Al·là sense traduir. I per què es fa, això? Doncs perquè es considera que Al·là és un nom propi. És una manera de veure-ho i no hi estic en contra. Jo també deixo algunes paraules sense traduir, perquè crec que en fer-ho perden el seu significat complet, i també faig servir Al·là com a nom propi, encara que en fer-ho reconec que cosifico quelcom que no és un cosa, o personalitzo quelcom que no és persona.

En tot cas, els noms propis també poden traduir-se. Hi ha a qui no li agrada, però en canvi hi ha qui ho fa com a sistema. A casa, quan els meus pares van triar els noms per als meus germans i per mi, van escollir noms que fossin accessibles al català i a la l‘alemany, de manera que als meus germans els anomeno amb tota tranquil·litat Bernat i Albert, i Marcel quan encara vivia, a Catalunya, i Bernhard, Albert i Marcel a Suïssa, on m’anomenen Arnold.

Dit això, afegiré que l’Alcorà mateix tradueix els noms propis. En català diem Jesús i en àrab diuen Issa. En català diem Moisès i en àrab diuen Moussa. Els noms propis que apareixen a l’Alcorà ho fan en àrab, no de la manera original.

També els topònims son traduïbles, i no passa res. No es mor ningú, per malament que soni Londres al costat de London o San Cucufate al costat de Sant Cugat, no tenim perquè diu New York si podem dir Nova York.

La incongruència

Ara bé, deixar els noms propis sense traduir també és correcte, de manera que en relació a la darrera paraula de No hi ha més déu que Al·là no hi tinc res en contra. És la paraula déu la que poso en qüestió.

Si hem decidit no traduir Al·là per Déu, per què sí que ens permetem traduir ilaha per déu o divinitat? L’arrel d’ilaha és Al·là. Si no ens agrada traduir Allah per Déu, per què si que ens serveix la traducció d’ilaha per divinitat? No hauríem d’articular el mot al·laïtat?

Jo que sóc un apassionat del món clàssic xinès de vegades faig servir la paraula daòic per referir-me a allò que fa referència al dao, perquè la paraula dao em sembla intraduïble. Per tant també considero que també ho són les paraules que en deriven.

No hi ha més alaïtat que Allah. No hi ha al·laïtats sinó Al·là. Seria alguna cosa així. M’agrada força, i crec que remet al sentit de la frase, que ja hem començat a explicar i que seguirem explicant. Però primer anem a veure una mica més d’aprop què és això d’ilaha.

Ilaha: El participi passiu d’Allah

Sibawayhi i altres lingüistes reconeguts consideren que Al·là derivaria d’ilaha després d’afegir-hi l’article: Al-ilaha. Al·là és doncs El Déu, La Divinitat.

Aquí caldria discutir si Al·là és realment traduïble per Déu, però caldrà efectuar aquesta discussió en un altre espai. El que sí que podem defensar és que si no considerem oportú traduir Al·là tampoc hauríem de traduïr ilaha. Aquesta és la consideració que defenso en aquest escrit.

En portar article, ilaha designa una unitat en concret. Ilaha és una forma nominal sinònima del participi passiu –com kitab, llibre o escrit, ho és de maktub, escrit–. Ilaha és allò que rep l’acció. Quina acció? Alaha, que significa lloar o venerar. Ilaha, per tant, és allò que es lloa, l’objecte venerat o al·laïtat, en cas que no es vulgui traduir Al·là.

No hi ha al·laitat que no sigui Al·là o no hi ha altra ilaha que Al·là. La frase ens vol prevenir de divinitzar allò que no és Déu o d’al·laitzar allò que no és Al·là.

Ilaha és un terme que té una connotació negativa perquè cosifica la divinitat. Déu transcendeix la idea que en poguem tenir. Déu escapa a les formes que li volguem donar. Al·là no queda restringit a allò que en poguem saber. És això el que proclama la frase. Per molt que siguem capaços de copsar el atributs divinns en els objectes, hem d’evitar associar una cosa a l’altra. Déu no és assimilable al objectes, Déu no és una cosa.

La deconstrucció dels ídols

La frase la ilaha illa Allah vol deconstruïr tot objecte idolatrat i menar a la divinitat absoluta. La ilaha illa Allah ens diu no lloeu la cosa en concret, estimeu la força que hi ha al darrere. Al·là és aquesta força. Al·là és omnipotent. Si vosaltres només l’aprecieu o l’intuïu rere certes coses, sapigueu que està rere totes elles. Aquest és l’avís. Això és el que ens diu la ilaha illa Allah.

Cada cosa, per petita que sigui, mostra la divinitat subjacent en ella, que li dona força i l’empeny a la vida. Tot és com un prisma i reflecteix la realitat d’una manera concreta, amb un color particular. Així és com sorgeix la multiplicitat.

La ilaha illa Allah deconstrueix la multiplicitat i l’entrega al si de la unitat. Però no fa desaparèixer les coses del tot. No aniquila res. Només entrega les coses particulars a la gran mare que les engendra. La frase, per una banda, ens demana que no confonguem les coses amb Déu, i ens adverteix de que fer-ho és reduir a Déu. Al mateix temps, la frase revaloritza les coses, perquè les converteix en atributs de la divinitat: No hi ha cosa que no reflecteixi Déu, no hi ha més déu que Déu, no hi ha divinitat que no sigui la Divinitat. Dit d’una altra manera, no hi ha relatius que no expressin l’absolut. No hi ha cosa concreta al marge de la cosa universal.

Una única font, un mateix mar: Islam és unicitat

L’islam, diu l’Alcorà, és un din, i deixo la paraula din sense traduir perquè din sol traduir-se per religió i entenc que la traducció perjudica més que no ajuda. Din vol dir que és un sistema. Din un règim. Quin règim? El que regeix a les criatures de l’univers, en siguin conscients o no. En major o menor mesura tots ens som conscients, perquè sabem que estem determinats per unes normes. Ara bé, ningú té coneixement absolut del funcionament de l’univers o de si mateix.

El comportament dels éssers revela el din. El din és intrínsec a l’existència. El din és el règim de funcionament: Si les coses funcionen com funcionen és perquè un din les fa funcionar d’aquesta manera.

I si din és sistema, en sentit obert, quin din concret ens regeix, als humans? Doncs l’islam. La manera com funcionem es diu islam. Acceptar l’islam vol dir acceptar el nostre règim de comportament connatural. Acceptar l’islam vol dir acceptar la vida i acceptar la mort. Acceptar l’islam vol dir acceptar que es necessita aliment per viure. Acceptar l’islam vol dir acceptar el planeta terra com a món en el qual viure, etcètera etcètera.

D’allò general a allò particular

Islam és aquella manera de fer que consisteix en acceptar que allò particular es deu a allò general. Islam és admetre que allò particular deu la seva vida a quelcom d’una  dimensió superior. Allò que produeix totes les particularitats és, en última instancia, una mateixa cosa, una mateixa força. Déu, Al·là, el que sigui: Ell. El creador i sustentador. El regent. El legislador.

Digueu-li com vulgueu. També a l’Alcorà se li donen molts noms, perquè fer-hi referència de manera completa és impossible. Tots els noms del món, de fet, l’anomenen. Tots els verbs del món, de fet, descriure les seves accions. Ell és el braç executor que s’amaga rere totes les accions que tenen lloc en aquest món.

Islam, molt més que monoteisme

Tot prové d’una font comuna. Tot viu en un mateix mar. Tot es manté unit per un vincle que, per invisible que sigui, és recognoscible. Res escapa a la unitat sagrada que tot hom manté relligat. Islam és el reconeixement de la unicitat divina. Islam no és sols monoteisme, islam és més que això: islam és unicitat. Tot queda relligat a la divinitat, perquè tot en depèn. Tot prové d’Ella, tot torna a Ella, i tot es manté en vida gràcies a Ella. Déu és el passat, el present i el futur. Déu és el temps. Déu ho és tot…

Però les coses no són Déu. Aquest és l’advertiment de la ilaha illa Allah, precisament, que ho remet tot a Déu sense identificar-hi res. Tot és d’Al·là. Tot és per Al·là. Però res és Al·là. No divinitzeu les coses. No tingueu ídols. Només Al·là és Al·là. Només Déu és Déu. La resta de divinitats no són Al·là.

Però al mateix temps la frase també ens diu que no hi ha més divinitat que Al·là, és a dir, que totes les divinitats –si realment ho son– son Al·là, Déu.

Així, islam és el reconeixement de que no hi ha cosa o fenòmen que tingui lloc al marge de la realitat una, del sistema que tot ho regeix, del din que impera. Islam és unicitat, i el musulmà és aquell que fa entrega intencionada de les particularitats que li són pròpies i les aboca al mar universal que les genera i les manté en vida.

Els noms de Déu com a atributs de la divinitat 

Cada petita cosa reflecteix la grandesa d’Al·là, ens diu la ilaha illa Allah. Com? Vegem-ho canviant Al·là pels altres noms de Déu que apareixen a l’Alcorà. Per exemple, Al·là és al-Salam, la Pau, i això vol dir que no hi ha més pau que la Pau. Al·là és al-Haqq, la Veritat, la Realitat. Doncs bé, no hi ha més realitat que la Realitat. Què vol dir això? Doncs vol dir que no hi ha cap pau, per petita que sigui, que no reflecteixi la Pau com a valor universal, i que no hi ha veritat, per petita que sigui, que no contingui a la Gran veritat en ella.

Per què? Doncs perquè la veritat és certa, i per petita que sigui aquesta certesa, comparteix la naturalesa de la gran certesa universal. De no tenir res a veure el món de les coses petites amb el Gran món de la divinitat, no tindríem manera d’apreciar els grans valors universals, és a dir, els Grans atributs divins.

Per a conèixer a Déu hem de conèixer l’existència que ha creat. No tenim accés a Déu, però tenim accés a la seva creació. Si coneixem la creació estarem en relació amb el creador. L’islam insta al coneixement. L’Alcorà convida constantment a l’estudi, a la reflexió, a la meditació. A Déu se’l busca entre les coses, rere seu, davant seu, en elles. No al marge. Per què? Perquè no hi ha més realitat que la Realitat, no hi ha més deu que Déu, no hi ha res que existeixi al marge del mandat del Creador. Conèixer les coses és conèixer les ordres que el creador ha formulat. Quina millor manera tenim de conèixer a Déu si no és a través de les obres que efectua?

El valor de les petites coses

Totes les formes concretes remeten a una força universal que les transcendeix. La frase la ilaha illa Allah entrega les coses particulars i concretes, i les aboca a una força universal o transcendent que difumina els límits de la cosa petita, però no les aniquila: la divinitat circula a través d’ella. En elles s’hi fa palesa.

No hi ha veritat –concreta, puntual– que no estigui insuflada pel valor de la Veritat universal. La veritat ho és quan manifesta a través seu la Veritat en majúscules. L’atribut diví de la Veritat es manifesta en les petites veritats que jo contacto, però no només en elles. Aquest seria el punt.

Però, atenció, la veritat absoluta, la Veritat en majúscules no és cap de les veritats expressades, perquè cau més enllà de totes elles. La pau petita reflecteix la Pau gran, però no és Ella. La unitat suprema és transcendent, i el paper de l’immanent és expressar aquesta unitat en el si de la multiplicitat: l’evoca i la palesa, però no se l’ha d’associar a Ella.

Acceptar la unitat divina transcendent però associar-la només a una de les formes amb les quals es presenta en el si de la multiplicitat és caure en el supremacisme. És inferioritzar les altres formes amb les quals aquest mateix u s’expressa. L’u és arreu. Li diguem u o li diguem uno, l’anomenem one, yi o eins.

L’Islam supremacista

Crec que si ara tornem a No hi ha Deu sinó Al·là entendrem que es tracta d’una expressió marcadament supremacista, ja que inferioritza les altres maneres d’anomenar a Al·là.

Al·là és Déu. Al·là és el Déu. Al·là és Déu i ho és fins i tot en el cas que Al·là sigui el seu nom propi. Al·là és el del únic. Allà on es reconegui la unicitat absoluta –és a dir, el fet que tot sorgeix, es manté en vida i desapareix en el marc d’una mateixa realitat– es reconeix a Al·là. Apreciar la unicitat és respectar a Al·là. Entregar la multiplicitat a Al·là és practicar l’islam… se l’anomeni com se l’anomeni, a l’islam i a Al·là. Quines manies.

Hi ha hagut molts musulmans abans que el profeta Mohammed rebés la revelació de l’Alcorà. Molts d’ells no anomenaven Al·là al Creador, i alguns d’ells sí que ho feien perquè Al·là, en àrab vol dir Déu. Els cristians àrabs anomenen Al·là a déu, com els anglesos li diuen god.

En cap cas hauríem de pensar que la frase la ilaha illa Allah ens diu que només hi ha una manera correcta d’anomenar a déu. A Déu se l’ha anomenat de moltes maneres, en moltes llengües diferents.

Unir en lloc de dividir

El propòsit de l’islam, com hem vist, és el d’unir. No pas el de dividir. Ens ho diu la famosa frase, la ilaha illa Allah: allò que es particularitza, allò que pot ser vist de maneres diferent, allò que adquireix formes diferents, remet a la unicitat de la qual prové, en la qual té lloc, i a la qual expressa. Per molts que els colors que surten d’un prisma siguin diferents, la llum que penetra en ell és una sola. Per molt que les flors siguin diferents, una mateixa aigua les rega a totes. La idea clau de l’islam és la unicitat.

Qui es pensi que l’islam, quan proclama el Déu únic i remet a la unicitat, ho fa allunyant-se dels que parlen d’aquest Déu d’altres maneres i en altres llengües, és que no ha entès res. Quan es proclama que no hi ha més déu que Allah s’està dient que tots els Déus són Al·là, perquè de Déu només n’hi ha un. El relligador, el que ho manté tot unit.

I haureu pogut veure que ara he fet servir la traducció que no m’agrada. En efecte, però ho fet perquè ja li he donat el context que necessita. I ara sí que m’agrada. Sense aquest context aquesta traducció és pur supremacisme.

Unicitat: un sol Déu, una sola realitat

La unicitat és inclusiva. La unicitat no deixa res fora. Si estem parlant del Déu únic és que estem parlant del Déu dels Déus, és a dir, d’aquell que els absorbeix a tots, no d’aquell que s’oposa a altres Déus als quals inferioritza. La competició entre divinitats no té sentit. Aquest és precisament el missatge de la ilaha illa Allah: No tingueu ídols, divinitzeu només a Déu.

Només hi ha un Déu, i en l’Alcorà se l’anomena Al·là. Tots els Deus, se’ls anomeni com se’ls anomeni, en són només un: Al·là. Qui s’estigui referint al Déu únic estarà parlant d’Al·là. Si realment la divinitat a la qual estem lloant és el Déu únic, i no un ídol, aleshores aquesta divinitat és Al·là, perquè no hi ha més divinitat que Al·là.

La ilaha illa Allah o la unicitat absoluta

La declaració de fe dels musulmans té a veure amb la unió més que amb la separació. En última instància, tot queda reduït a u: Tot prové de la mateixa font, tot habita al si d’una mateixa realitat, tot mor a la mateixa mort. Declarar que no hi ha altra manera d’anomenar a Déu que no sigui Al·là, quan hi ha milions de persones que ho fan, és fer exactament el contrari del que pretén la màxima esmentada repetidament: És separar i dividir, és buscar conflicte. Això és practicar l’anti-islam, perquè realitzar l’islam és coordinar-se i entendre’s, arranjar-se als altres i a la font que els origina. Practicar l’islam passa per acceptar la creació i, a través d’ella, entreveure la grandesa del Creador.

El supremacisme és l’anti-islam, perquè l’islam remet a les lleis que ens sotmeten a tots. Islam és cenyir-se a les lleis que ens regeixen a tots, també als que no llegeixen l’Alcorà. Islam és habitar un univers compartit. Islam és tractar als altres com a germans, no pas inferioritzar-los.

La pretensió de dividir i d’excloure queda als antípodes del sentit de l’oració la ilaha illa Allah, que és el d’unir i integrar-ho tot a la realitat on tot té cabuda. Qui utilitzi aquesta frase per dividir i separar entre escoles, religions, creences, etcètera estarà, precisament, idolatrant i divinitzant una d’aquestes escoles, religions o creences, de manera que estarà aplicant el contrari que el que la frase proclama.

Així és com ho veig jo, encara que penso que no hi ha més veritat que la Veritat, i que, de fet, només Al·là sap realment.

Nota: En aquest article Al·là està escrit tal com marca el català normatiu. Ara bé, en la transcripció de la ilaha illa Allah faig servir un sistema de transcripció que atorga a cada lletra de l’alifat àrab una lletra del nostre alfabet.