31 Des El viatge de retorn

El viatge de retorn comença el dia que decideixes no allunyar-te més de la vida, de qui ets, i et compromets a fer l’esforç d’acostar-te de nou a l’origen d’on provens, a la realitat que encara ets, a la consciència que viu en la teva interioritat.

El retorn pot començar en qualsevol moment. No succeeix en un indret determinat ni depèn de res en particular. No pot preveure’s. Senzillament esdevé, de sobte i sense previ avís, i té lloc en el precís instant en que hom adona que el destí no és altre que l’origen.

Sortir de l’ou

El viatge de retorn s’inicia quan canvia la perspectiva que es tenia del viatge. El retorn implica un canvi de mentalitat, una inversió de prioritats, que s’expressa com una assimilació entre l’origen i el destí.

El retorn s’inicia quan el viatger s’adona que alguna cosa ha canviat. Aquesta descoberta el convida a deixar enrere tot allò que comporti un allunyament o una separació del cor, i el porta a prendre’s la vida com un retrobament permanent. Tot el que té lloc a partir d’aquest moment té a veure amb el prefix re-: recordar, redescobrir, remetre, revifar, recuperar…

El retorn és com l’obertura d’un ou o com la metamorfosi d’una papallona: inevitable. Retornar significa permetre que la vida es pugui viure a si mateixa. Retornar, per tant, implica aprendre a deixar de fer plans i tenir objectius, i passar a entregar-se i a posar-se a disposició.

La descoberta

El canvi es produeix quan t’adones que aquesta vida que estàs vivint prové d’un buit original, d’un silenci primordial, des del qual has emergit com ho ha fet l‘univers, i comprens que aquesta existenciació no es dirigeix a cap indret concret, sinó que està destinada a retornar a aquest mateix buit original.

La matriu/font de totes les coses no és un cosa, i és viva a l’interior de cada cosa. Descobrir-la és assolir una etapa inevitable en el procés de la vida, perquè una vegada has descobert que dins del cor s’hi allotja aquesta presència absent tot canvia totalment.

Quan descobreixes que l’origen i el destí son al mateix no-lloc, i que pots sentir la seva força insípida dins teu, et desaferres de les coses quotidianes que et rodegen, i malgrat que aquestes no deixin d’existir, t’hi relaciones d’una altra manera.

L’incendi

Diuen els budistes que és com si t’adonessis que en el món en que habites hi ha un incendi, i que no té sentit quedar-se jugant amb els objectes de la sala on et trobes. Potser no et resulti fàcil escapar de l’incendi, però poc a poc et vas desenganxant de les coses que et rodegen, i et vas adonant que l’important és que hi ha foc.

Quan t’adones que a l’altre cantó del foc hi ha la força que l’origina, i que aquesta mateixa força ho ha originat tot, aleshores ets conscient que no tens alternativa: t’entregues, deixes córrer els teus objectius personals, i et dirigeixes a l’altra banda. Et disposes a creuar el foc.

L’oceà

I t’obres a l’esdevenir: que sigui el que hagi de ser. Saps que haver empres el camí de retorn a la font no implica que, immediatament, hi tornis a ser. Mentre vas tornant van passant coses, i les has d’anar entomant i hi has d’anar participant, i així és com vas avançant.

Diguem que abans d’emprendre el camí de retorn anaves caminant per la sorra de la platja, i que el dia que banyes al mar és quan comença el camí de tornada: et deixes portar per les onades, sabedor que no podràs fer res per revertir la força de les marees.

L’aigua de l’oceà és feta de la substància que la teva naturalesa primordial. El teu destí i el seu estan lligats. Saps que si t’estàs banyant al mar vol dir que estàs tornant a casa.

L’acció impersonal

És per això que segueixes implicat amb el món, encara hi ha vida a fora. Però ja no has fas com una qüestió personal, ja no tens objectius pel món, ja no vols aportar-hi res, perquè saps que tot acabarà cremant-se i s’extingirà.

Senzillament, actues i aportes coses perquè no pots deixar de fer-ho, i et conformes amb fer i aportar el que et sembla natural, el que trobes just, el que sembla convenient. No actues des de l’ego, doncs, i no pretens crear res de nou. Només actues des de l’obertura a la matriu creadora, des de la font de la voluntat, i permets que tot segueixi el seu curs natural fins a l’extinció, que es produirà de manera natural, amb la mateixa naturalitat que va sorgir tot plegat.

El viatge de retorn comença el dia que t’adones que aquesta vida prové d’un buit original, d’un silenci primordial, i que no hi ha altre destí possible: només et manca retornar a aquest buit i a aquest silenci, i t’hi dirigeixes.