11 Oct El prefix re-

Quan penso en el prefix re- la primera paraula que em ve al cap és repetir. No sé si és perquè de petit, l’amenaça de repetir curs em sobrevolava cada estiu, ennuvolant-me les vacances, i fins que no arribava setembre i em treia de damunt les matèries que no havia sigut capaç d’aprovar durant el curs, no respirava tranquil. Crec que les meves vacances duraven una setmana de setembre.

No n’hi ha poques, de paraules que comencin per re-. Aquí n’escric unes quantes, ordenades segons un criteri que potser descobrireu si seguiu llegint: refer, recrear, retornar, recaure, rebatre, revisar, recitar, revelar, reconèixer, recordar, reeixir. En totes elles, la partícula re- evoca repetició, però sovint també implica retorn. Repetir una cosa és tornar-la a fer, però en cert sentit, també és desfer-la: és fer que deixi d’estar feta com estava, per reconstruir-la i, així, fer una cosa nova. Si construir és fer una cosa, reconstruir-la és fer-na una altra.

La paraula revela

Revelar és una paraula preciosa. Molt mística i espiritual. En principi, vol dir tornar a velar. Posar, novament, un vel. De totes maneres, aquest no és el sentit amb què hom entén la paraula. Tothom diria que revelar vol dir posar de manifest, descobrir, destapar. Però el cert és que la paraula revelar no se serveix del prefix des-, sinó del prefix re-, i això, al meu entendre, es deu a una qüestió molt interessant, que anomeno el principi passiu, l’altra cara o, senzillament, el revers.

El principi passiu 

Com sabeu, els xinesos parlen del yin i el yang. El primer pas d’un moviment té naturalesa yang, activa i creativa. El segon pas és més passiu, perquè respon al primer, a la vegada que li dona continuïtat. Després de crear cal recrear, i recrear no vol dir només esbargir-se. Recrear també vol dir esperar per deixar que allò construït s’acabi de fer. Recrear és el què fa un escriptor quan, una vegada acabat un text, el deixa uns dies al calaix, i més endavant, al cap d’uns dies, el torna a agafar per refer-lo o per donar-lo per bo. Aquesta segona lectura del text és com una repetició, una recreació, perquè reconstrueix en base a la primera fase, i tant pot respectar-la, donant-li continuïtat, com alterar-la de ple i transformar-la en una cosa nova.

El segon pas és, tanmateix, de naturalesa més passiva, perquè sorgeix com a resposta al primer pas, i no pot donar-se sense aquest. No es pot donar el segon pas si no s’ha fet un primer pas. No es pot desvelar allò que no ha sigut velat. No es pot retornar si primer no s’ha partit.

L’anada i la tornada son recíproques. Però si bé l’una consisteix en fer camí, l’altra consisteix en desfer el camí… tot fent camí, perquè desfer també és fer quelcom. No es pot desfer res sense fer quelcom. La inacció és un impossible, també és una acció.

També és una cosa, la segona part. La tornada també és una anada, la part re- no és fa sola, també cal fer-la, i encara que es faci desfent allò fet prèviament, també té una naturalesa pròpia. El principi passiu no és merament la contrapart o l’absència del principi actiu. També és quelcom.

La naturalesa de la segona acció és doble: és alhora constructiva i destructiva. La tornada transcendeix la naturalesa de l’anada perquè no només la redobla, també l’elimina. Si la primera etapa consistia en fer una cosa, la segona consisteix en fer-ne dues: continuar la primera i desfer-la.

La tornada

Una tornada es fa desfent una anada. Al mateix temps, una tornada implica fer de nou un tram de camí, perquè per tornar també cal fer camí, cal desfer el camí, cal tornar-lo a fer, encara que en sentit invers. La tornada és la repetició d’una acció que, en aquest cas, en fer-se per segona vegada, ja no allunya, sinó que nou acosta.

Diuen els daoïstes que el retorn és el moviment del dao. I és que el viatge espiritual, tant en el marc del daoïsme com de qualsevol altra tradició espiritual, és una viatge de tornada. En completar la tornada, el viatjant espiritual ha fet el comí complet, a la vegada que ha desfet l’anada. El deixeble espiritual és aquell que assoleix el tot (fa l’anada i el viatge del viatge) i, a la vegada que obté la plenitud, obté la vacuïtat, perquè en realitzar la tornada també desvesteix allò que havia vestit a l’anada.

Quan parlem en termes espirituals hem d’admetre que omplir-se és buidar-se, que assolir la plenitud és assolir la buidor. Podríem dir que integrar una cosa és el requisit necessari per deixar-la marxar.

L’origen

A Orient els agrada parlar de la vacuïtat original, a Occident prefereixen entendre l’origen com una plenitud. A Orient admeten que allò que insufla la vida a l’Univers és buit, perquè és com una manxa invisible que a tot dóna vida sense manifestar pròpiament la vida en si mateix. A Occident, l’origen és tingut per quelcom ple, i l’existència és vista com una caiguda, com un allunyament respecte a aquest origen incommensurable, com una pèrdua de la plenitud que esdevé en una existència finita.

Ja s’assocïi l’origen a la plenitud o a la buidor, el camí espiritual és una tornada, i la tornada és bidireccional. És una tornada però també una anada. La gràcia de la lògica espiritual és que engloba els contraris.

Si créixer és descobrir, madurar és recobrir. La naturalesa del camí espiritual és doble. És un camí que simultàniament es fa i es desfà. I és que la tornada té això: és un tram, en efecte, un tros del recorregut, una part del camí, com també ho és l’anada. Però també és un no-camí, una extinció, un tancament. Tornar és desfer el camí.

La primera fase de la vida tendeix a la seva materialitat i racionalitat. La vida es desplega i es construeix sobre tota mena de projectes… que amb els anys hom contempla com a vels. I així s’entra en la segona part de la vida, aquella que no treballa per realitzar els projectes i entendre les coses, sinó per apreciar-les tal com són. I així és com hom aprecia que els vels, a la vegada, tapen i mostres, i per això la revelació és alhora, la construcció dels vels i la seva dissolució.

Podríem dir que la naturalesa material i la lògica de la raó són allò que s’oposa a l’espiritual, mentre que la naturalesa espiritual és, en canvi, allò que no s’oposa a allò material ni a allò racional, sinó que ho inclou i ho transcendeix. Ho revisa. Ho torna a veure, va un pas més enllà.

La naturalesa espiritual

Ens diu la teoria del yinyang que, dels dos contraris,  un contradiu a l’altre, però l’altre no contradiu a l’un, sinó que l’integra. Per això són contraris-complementaris, justament: Son contraris i s’inhibeixen mútuament, però alhora som complementaris, i units construeixen quelcom que els supera.

Un fuig d’allò que altre acull, un no admet allò que l’altre sí. El yin i el yang no son merament el revers l’un de l’altre. Si en un hi apreciem continuïtat, en l’altre hi veiem trencament. Des d’un punt de vista veiem que es continuen l’un a l’altre, des de l’altre cantó entenem que no tenen solució de continuïtat.

Reescriure és tornar a escriure, però desfent allò escrit. Reposar és tornar a posar… o deixar de fer-ho i descansar. El camí de tornada, el tram re-, consisteix en fer i desfer a la vegada. És a dir, en re-fer. En la ressonància el so potser ja no hi és en si… però segueix sonant.

El camí espiritual porta a l’origen. En la via espiritual, un es dirigeix cap a l’indret d’on prové. No pot ser d’una altra manera. La seva meta és l’inici. I quan arribem a la meta ens adonem que tot torna a començar, perquè no hi ha ni principi ni final, només hi ha procés. Acabar és recomençar de nou.

L’existència és un procés viu. La realitat cursa en l’espai-temps. Som quelcom que està en procés, i aquest procés es prolonga més enllà de nosaltres i s’eternitza. Ho fa gràcies a que tendeix gràcies a dues propensions, el desplegament i el replegament. La primavera i la tardor, l’obertura i el tancament, el naixement i la mort.

Néixer i morir 

Néixer i morir son una mateixa cosa… però vista des de punts de vista diferents. La vida s’alimenta de la mort, i la mort requereix de la vida. No n’hi ha una sense l’altra. Per alimentar-nos i mantenir-nos vius, mengem. I tant si mengem animals, vegetals o minerals, sempre matem vides. I les vides que moren alimenten les vides que se’ls cruspeixen. Això serà així quan morim, moment en què esdevindrem matèria orgànica fèrtil perquè la terra es regeneri i els cucs sobrevisquin.

Si ens identifiquem amb nosaltres mateixos, si cadascú es pensa que és en si mateix, aleshores entendrem la pròpia mort com un acabament. Ara bé, si entenem que la vida és una cosa més gran, que la Vida s’hauria d’escriure en majúscules perquè ja no és la meva o la teva, sinó la que s’obre pas a través d’assumir múltiples formes, aleshores podrem entendre que la mort és un renaixement.

La mort permet la vida, la transforma i, així, permet que avanci, adquirint un nou aspecte. La vida només continua si es transforma. Sense canvi, la vida, no podria sobreviure. Morir és renéixer. És permetre que la vida neixi en una altra forma. Això és reformar. Retocar. Reconstruir. Reconnectar.

L’etern retorn

Per això la vida és un etern retorn, un etern desplegament i un etern replegament, un etern yinyang, un etern creixement-envelliment, una eterna acció-reacció, creativa i recreativa. En la primera part de la vida, la vida se’ns dona a conèixer, en la segona ens adonem que ja l’hem conegut, i que la seva vida està en el procés, no en la cosa que engendre. El què està viu és el procés que pren forma, no les formes que aquest procés engendra.

Quan l’existència comença a acabar-se ens adonem que aquesta, malgrat tot, hi ha sigut. Res podrà mai negar el fet de l’existència. I ens aproparem al buit sabent que aquest és plenitud. La certesa d’haver viscut la vida amb plenitud es plasma en la seguretat d’entregar-se al buit. En funció de com una persona s’entrega a la mort sabem de quina ha viscut. Perquè la persona que ha estimat la vida estimarà la mort, perquè no estarà estimant la seva vida, tan sols, sinó el procés que li ha permès experimentar-la.

Estimar la mort és estimar la vida, també perquè la mort és el mecanisme que li permet a la vida tornar a recomençar de nou.  La meta de la realitat no és altra que realitzar-se. No té cap altra objectiu que ser-hi, i per fer-ho necessita desfer-se prèviament.

La realitat no comença, no, sinó que recomença tota l’estona. Potser és per això que alitat no vol dir res, que alitat no existeix, i que només existeix la Realitat.