24 Mar La unió mística

Es parla de la unió mística amb la divinitat com una meta, la plenitud, a la que porta l’espiritualitat. D’altra part, en el marc de l’islam es parla de la fana’, l’extinció de la individualitat, una fase necessària per a poder penetrar en el mar de la divinitat, perquè amb Déu no hi ha res, i per accedir-hi cal prèviament, haver desaparegut com a cosa.

Aquestes dues maneres de fer referència a l’objectiu al qual ens dirigim espiritualment parlant no descriu pas dos processos diferents, sinó que remeten a un mateix procediment el qual, això, és vist de dues maneres diferents. Només es tracta d’explicacions diferents en la mesura de que parteixen d’un jo diferent.

Raimon Panikkar i la gota d’aigua

Raimon Panikkar es fa una cèlebre pregunta: Som una gota d’aigua… o som l’aigua de la gota? És a dir, som individus sotmesos a determinacions físiques, només, o som l’energia que travessa aquest cossatge que anomenem jo, i li dona vida?

Com a gotes, per fusionar-nos amb Déu haurem d’extingir-nos, inevitablement. Haurem de desaparèixer i de fer-ho sense deixar cap mena de rastre: Unir-se a Déu és aniquilar tota altra forma, perquè amb Déu no hi ha res més. Al seu costat ni hi ha existència.

Transcendir la por a Déu

Això de la fana’ pot fer-nos molta por. Només de pensar en la meva pròpia extinció i la del món que m’envolta ja sento calfreds. La fana’ és una foscor absoluta, un silenci ensordidor, una presó que ofega… però que, en ofegar-nos, ens mata com a criatures i, en fer-ho, ens obre les portes a la següent vida. La última, la Vida en majúscules, una vida que ens ha permès ser criatura i que, una vegada desapareix la criatura, torna a presentar-se, però sense els límits d’aquesta. La última vida és una vida plena.

Quan ens reconeixem a nosaltres mateixos com a l’aigua de la gota, i no ja com una mera gota d’aigua, la por a la mort desapareix, perquè l’extinció que implica afecta únicament a un àmbit de formes i aparences, no a una interioritat d’essències o substàncies vivificadores.

Retorn a l’origen

Si enlloc de veure’ns a nosaltres mateixos com criatures ens concebem com a una força que emana de Déu i que s’escampa primer i es replega després, entendrem que aquesta força només pot tornar a l’indret d’on prové, perquè totes les formes que aviva son sempre passatgeres, i en última instància no n’hi ha cap que pugui perdurar.

Déu és el primer i l’últim, diu l’Alcorà, i això ens porta a suposar que la darrera Vida, la que escrivim en majúscules, serà com la primera: Seva i no pas nostra. La fana’, aleshores, la meta a la que aspiren els faqirs que segueixen la via de l’islam sufí, només implica l’extinció d’una existència nostrada: Potser enlloc de significar que nosaltres hem de perdre l’existència, fana’ vol dir que hem de fer que l’existència es desprengui d’allò que conforma un nosaltres –o un jo–, de manera que la vida deixi de ser contingent i passi a ser plena. Seva, no nostra.

Déu és d’on provenim. De Déu és la força que ens ha creat, i tornar a Déu és com tornar a casa. Malgrat que per fer-ho haurem d’extingir-nos fins a que no quedi cap resta de la nostra individualitat, en fer-ho no desapareixerà pas res, no, només desapareixerem nosaltres, que mai hem sigut una cosa sinó que només hem sigut part d’un procés.