07 Oct Si no cantem la vida no en gaudirem (a Raimon Panikkar)

Si no cantem la vida no en gaudirem
Raimon Panikkar

L’obra de Panikkar és viva. La seva veu és sincera, sentida, viscuda. A la vegada (i aquesta és la paradoxa que motiva la ponència d’avui), el seu discurs és universal, natural, còsmic. Compartible per tothom.

Cantem a la vida

L’obra de Panikkar és vital: va de la vida. I per vida entenc la seva personal i la que podríem escriure en majúscules, la de tots, la que viu a través dels éssers vius. I és que el fet de la Vida no és possible sense la vida de les criatures… tot i que a la vegada les transcendeix: L’existència requereix dels existents, però no s’encalla en ells.

«M’ha estat donada pel misteri», diu Panikkar de la vida, «un misteri que em fa a mi conscient que soc vivent». Som vius, doncs, i sabem de la vida en primera persona, i  podem conèixer el misteri –del fet de la vida– de primera mà. Aleshores, com pot ser-nos misteriosa, la vida?

El misteri i jo

Aquesta és la meravella: El misteri i el conegut formen un mateix tot. El que coneixem es fon en el misteri, però el misteri és revelat en ser viscut. La vida, finita, propera, ens parla, se’ns mostra… però també se’ns oculta i se’ns escapa, i com més ganes tenim de conèixer-la, més misteriosa ens sembla; i com més misteriosa ens sembla, més ganes tenim de conèixer-la.

És inevitable: en conèixer, topem amb el misteri, i en acceptar el misteri quelcom se’ns revela. I ho voldrem conèixer i de nou ens semblarà misteriós… No segueixo, d’acord?

… o seguim el proper dia?