02 Feb Una solitud natural (per l’enyor de l’origen)

En la nostra vida sentirem la solitud per molt acompanyats que estiguem. No cal més que acceptar-ho… i entendre-ho, i és que la comprensió del sentit de la nostra solitud natural s’assoleix quan se la viu amb acceptació.

Vagi per davant que parlo de la solitud natural, d’aquella que és un estat de consciència. No em refereixo, doncs, a la condició d’absència de companyia, que és un altre tipus de solitud a la qual ara no m’estic referint.

La solitud natural

La solitud natural no es una solitud que sorgeix quan estem sols. És un estat natural en nosaltres, i es deu a la nostra sensació d’absència de l’origen. No és una solitud a la qual podem posar remei. En aquesta vida hi estiguem sotmesos a les condicions que imposa el fet de bellugar-se en l’espai-temps. Això implica que no podrem resoldre aquesta sensació de solitud: presència i absència son dues cares inseparables, i no podem degustar-ne una sense apreciar, també l’altra.

Sentir la solitud és aprehendre l’absència. No podríem pas pretendre tenir experiència concretes, d’una determinada mena, sense deixar-ne de tenir d’altres. Acceptar que tota presència comporta una absència és el primer pas per entregar-se a la solitud malgrat la insipidesa o amargor del seu sabor.

Naturalesa pròpia i experiència d’alteritat

L’existència ens aporta estats que son aliens a la nostra naturalesa. Viure ens fa passar, de vagades, per un procés que ens porta a l’experiència d’allò que té per naturalesa un tarannà similar al nostre. Aleshores ens sentim com a casa, sentim que allò és nostre, propi, i ens agrada perquè ens aporta confort. Altres vegades, però, la vida ens porta a experimentar l’alteritat. Ens dóna una experiència amb la qual no ens identifiquem, la qual ens genera rebuig o estranyesa. Sentir quelcom desagradable és experimentar la pròpia incompletesa.

Sentir-se dins i sentir-se fora és sentir la vida, i potser la gràcia de la vida no està en sentir-se dins o sentir-se fora, de res, sinó en sentir-se de les dues maneres, alternadament, i en aprendre què és això del límit.

L’enyor

El límit és una de les peculiaritats de la nostra forma d’existència, que ens regala certes coses mentre ens ens treu d’altres. El límits, que com a tal no existeix, pot ser viscut i experimentat gràcies a una forma d’existència com la que estem experimentant ara i aquí.

Expliquen alguns savis que l’estat en el qual ens trobem, existint, no es el nostre estat natural: El nostre esperit es lliure, ho vol seguir essent, però es troba empresonat en un cos. Mentre aquest cos tingui vida el nostre esperit sentirà enyor.

Aquest enyor és la solitud natural.

Acceptació

No cal fer-hi res, en relació a la solitud. No es tracta de posar-hi remei. No podem evitar-la, i gaudir-la és feixuc. En efecte, sentir la solitud natural és penós, entristeix i desmotiva. Però aquesta solitud forma part de nosaltres o, més ben dit, de la condició en què ens trobem, i malgrat que també podem gaudir d’altres sensacions, moltes d’elles plaents, la sensació de solitud mai no podrà desaparèixer del tot. Tard o d’hora sempre tornarà.

La solitud és una experiència recurrent en nosaltres. Significa una porta al què no tenim, al què no som, al què no coneixem. Viure és viure l’experiència del límit. Viure és deixar coses fora… Viure és més una pèrdua que un guany.

És natural entristir-se, per tant, perquè la vida ens treu més que no ens dóna. Però rere l’amargor d’aquesta tristesa sorgeix, poc a poc, una alegria profunda i més forta, que apunta a la permanència perquè s’ofereix com una veritat més profunda, emergida de rere la solitud natural. Em refereixo a l’aprenentatge que en deriva, de la solitud, al dolç que emergeix rere l’amarg, a la completesa que s’albira rere el joc d’absències i manifestacions.

Després de l’amarg ve el dolç

Quan un accepta la solitud com una condició natural, i s’entrega a experimentar-la malgrat que l’experiència no li sigui agradable, aleshores obre una porta a l’alegria, a una alegria profunda i enriquidora, que revela que ha après quelcom. La solitud ha vingut donada pel límit, és a dir, pel fet que aquest món és contingent, cenyit al temps i al canvi, i així és que el límit ha sigut viscut. Haver tingut l’experiència del límit, haver sentit l’incompletesa, vet aquí el regal que ens atorga aquesta vida, que malgrat ens treu més que no ens dóna ens ofereix quelcom que no podria oferir-nos d’altra manera: l’experiència de la incompletesa. Som imperfectes, mentre vivim, i és en aquesta imperfecció on rau la perfecció del nostre estat.

Tot és perfecte, permanentment, en l’univers. Fins i tot allò que no ens ho sembla ho resulta, també, una vegada n’hem entès el seu perquè. No estem aquí per passar-ho bé, o malament, estem aquí per passar-ho. I és donant-nos i traient-nos que Déu, la realitat de les coses, la veritat tal com és, ens ensenya que viure és això: tenir i deixar de tenir.

Viure-ho, assumir-ho

I aquest passar-ho, simplement, no és altra cosa que acceptar-ho… i assumir-ho. És a dir, fer-ho propi. Fer d’un el què semblava aliè, convertir en natural allò que semblava un artifici. Acceptar allò que té presència també ve amb allò que és absència. Gaudir no només del tingut sinó també d’allò que ha mancat. La vida hi és per ser viscuda, i per deixar que hi també sigui allò que no és fet per nosaltres. Experimentar la pèrdua també forma part de la vivència de la vida. I tant sentit té, en les nostres, allò que ens és donat com allò que no.

És per això que estem vius. No només hem de sentir que la vida és un present, perquè a fora hi queda sempre un eco de l’absent. La solitud ens permet gaudir-ne sense tenir-ho.

L’origen s’ha amagat i malgrat ser sempre permanent, ha volgut jugar a ocultar-se, perquè té totes les cares i una d’elles és invisible.