19 Oct Les arrels no són l’origen

Sovint associem les arrels a l’origen, i creiem que les nostres arrels personals i socials són la nostra infància, la nostra família, la nostra escola, el nostre país d’origen.

Però les arrels, com ens ensenyen els arbres, són quelcom que creix a poc a poc, al llarg de tota la vida, i cap avall, o endins, mentre el tronc creix cap amunt i es fa visible. Johann W. von Goethe deia que les fulles i les flors busquen la llum, i les arrels la foscor.

Les arrels no són l’origen

Les nostres arrels també estan creixent a poc a poc en tot moment, i s’endinsen progressivament en allò que fem, pensem, diem, sentim… i s’entronquen amb les de les persones amb qui estem, segons la manera com ens hi relacionem.

Les arrels aprofundeixen, sovint sense que ens n’adonem, mentre ens ocupem a desenvolupar la nostra fesomia externa, aparent i visible.

Les nostres arrels creixeran, sobretot, a través d’allò que fem de manera constant, perquè el que fem regularment (encara que ens sembli insignificant o ens passi desapercebut), té molt pes en elles. Som allò que fem repetidament, deia Aristòtil.

Fixem-nos bé en les nostres rutines, doncs, i preguntem-nos si volem fer el mateix que ahir com si fóssim autòmates, o si volem intentar que les nostres arrels prenguin poc a poc una altra forma, i s’endinsin a l’interior d’altres situacions, i creïn nous vincles, i trobin nous espais, sabedors de que, malgrat que no les puguem veure, el que fem les determinarà.

Les arrels, més que l’origen, són els hàbits.