14 Ago El sufisme, una espiritualitat universal

El sufisme és una espiritualitat universal. Està a l’abast de tothom i s’adapta a les característiques de cadascú. No té a veure amb unes formes culturals determinades, ni s’expressa en una sola llengua, ni té a veure amb un lloc concret. El sufisme posa de manifest el que és inherent a tothom, i li dona visibilitat d’una manera clara i perceptible.

És una espiritualitat viva, molt viva. Els seus mètodes –o ritus o exercicis espirituals– són simples i eficaços. Practicar-lo és senzill, i per contra l’efecte que produeixen és molt ostensible i altament transformador.

Un camí de transformació de les persones i de la societat

El sufisme és una experiència, un sabor. Aquesta experiència és percebuda en aquest espai d’interioritat que podem anomenar cor, en forma d’alegria i de calma, de serenor i de vigor, però es fa ben palesa en l’entorn social, laboral, familiar: la transformació interna d’una persona es reflecteix en el seu comportament cap als altres. La societat es beneficia de les experiències espirituals de les persones que en formen part.

Si no és el cas, i la societat no en surt reforçada positivament, és que l’espiritualitat de les persones no és prou forta. L’Alcorà (13:11) diu que no es pot transformar l’estat d’un poble o d’una societat si no canvien primer les persones que en formen part.

La naturalesa com a revelació

Totes els éssers vius són criatures igual de desitjades. No hi ha cap forma d’existència que pugui ser preferible a les altres, perquè si quelcom ha pres cos i forma és perquè la seva existència està dotada de sentit. Segons la cosmovisió islàmica, res és arbitrari.

L’Alcorà parla de la naturalesa com una revelació. En la naturalesa (és a dir, en les coses que han pres existència), s’hi veu reflectida la força que les ha fet possibles. Aquesta força prové del desconegut, en efecte, d’un desconegut al qual anomenem Al·là i que és inefable a les criatures. D’Al·là no en podem dir res. No el podem considerar una cosa o una persona, i no li podem associar res, perquè transcendeix la nostra capacitat de comprensió. Tanmateix, tot el que veiem és producte de la seva força (o voluntat, o desig, o com se digui) de manera que tot revela el seu potencial creador.

L’univers és una teofania, perquè mostra la força que l’ha creat. Cada forma de vida que podem apreciar i en cada objecte que podem utilitzar ens remet a l’origen inefable del qual provés. En tot s’hi endevina la força creadora d’Al·là.

Una via d’acció i rememoració

L’espiritualitat sufí implica unes pràctiques. Aquestes pràctiques impregnen la rutina diària de la persona fins al punt que la transformen de dalt a baix.

Dhikr vol dir record, rememoració. També vol dir invocació i és una pràctica espiritual en si, plena de força i capacitat transformadora… que porta al reconeixement del que un ja sabia, a la descoberta del que sempre ha estat present: la realitat. Descobrir és reconèixer, és retrobar la fitra, que és el propi estat connatural.

El camí espiritual no és una via de creixement personal, per tant, sinó un procés de transformació interior que dirigeix la persona a l’entrega sincera, a l’obertura confiada al món i a l’esdevenir.

Un camí espiritual implica despullar-se cada cop més, ser cada cop més desaferrat de les coses, més lliure i espontani. Al mateix temps, és un camí de compromís amb allò que fa possible la presència d’aquestes coses de les quals es desaferra la persona, perquè el camí espiritual és un camí per serveix desprendre’s d’allò efímer i aferrar-se a allò etern, que és la força que fa possible això efímer, la font d’on prové. Aquesta font és inefable, ja ho hem dit, però tanmateix en tenim plena constància, perquè tot ens la recorda, tot és dhikr.

El cor de l’islam

L’islam és, pels sufís, el marc a través del qual té lloc l’experiència espiritual, però aquest marc és obert i es desplega en tres etapes:  islam, iman, ihsan: Islam vol dir submissió a Déu. L’islam és, senzillament, l’acceptació de que formem part d’una creació de la qual no som els artífex. Acceptar l’islam és ser muslim i ser muslim, per tant, és mantenir una actitud, és aferrar-se a una manera d’estar en el món.

Goethe, en el seu Divan d’Orient i Occident, es pregunta: “si islam és submissió a Déu, no naixem i morim tots com a muslims?” Vet aquí una persona que va entendre què era això de ser musulmà.

De l’acció al coneixement

De manera natural, l’islam port a l’iman, paraula que significa creença, fe o coneixement i que té a veure amb la capacitat de discerniment: Reconèixer la submissió a la divinitat és indispensable per tal per poder conèixer el món i apreciar la realitat tal com és. Per conèixer, comprendre o descobrir res, primer cal reconèixer, ubicar-se, predisposar-se. La predisposició és l’islam, que és l’actitud reverent cap a la força creadora, i a partir d’aquí sorgeix l’iman, que és el propi coneixement de la realitat que es va descobrint.

Com podríem conèixer res si no ens predisposem a conèixer? Per ta de conèixer cal obrir-se prèviament al coneixement. Això és imprescindible, perquè hom només veu i capta millor allò que està més disposat a veure i captar. Si una altra persona porta posat el mateix jersei que nosaltres, per exemple, ens n’adorarem. En canvi, és possible que si porta posada qualsevol altra peça de roba, aquesta ens passi desapercebuda. L’actitud, i en aquest cas, l’islam, és un requisit previ per poder assolir l’iman, el coneixement o la creença.

La vida donada

És interessant remarcar que la fe no és pròpia de tots els muslims. Els musulmans no han de ser per força creients. Ser creient vol dir creure, per exemple, en Déu, en els àngels o en Satanàs. És creure això o allò. Ser muslim, en canvi, és quelcom més elemental: és senzillament l’acceptació d’una condició inevitable. És el reconeixement de que un no s’atorga la vida a si mateix, sinó que, per veure, depèn de que la vida li sigui donada.

El mumin, el creient, és un muslim que ha adquirit una certa capacitat d’aprehensió del sagrat, i que comprèn que si bé la realitat no està a les nostres mans, pot ser coneguda, i se’ns ofereix com un do. El mumin no només se sotmet o s’entrega a Déu, sinó que també gaudeix de l’existència, perquè la rep com un regal valuós. El mumin sap apreciar la baraka, la benedicció, en tot, o s’esforça per captar-ho, perquè assumeix que la realitat que l’envolta i l’omple és sagrada i palesa la força de la divinitat.

“A través del dhikr els cors es pacifiquen”, diu l’Alcorà (13:28). El record és el reconeixement de la força de la divinitat a través d’allò que la fa ostensible. El mumin sap veure el món i entendre que el que veu és dhikr, record de la realitat inefable d’Al·là.

El sufisme, una espiritualitat universal

El mumin que segueix refinant el seu art en aprehendre la realitat del món es dirigeix –progressivament– cap a l’estació espiritual de l’excel·lència, l’ihsan, que seria el despertar o la il·luminació. El seu comportament s’ha tornat exemplar.

L’ihsan és el perfeccionament de la personalitat. L’ihsan és la plasmació de la realització i, per tant, palesa que el camí espiritual condueix a un lloc interessant, ple de sentit. Si l’actitud de la persona que ha seguit un camí espiritual de manera continuada i progressiva no és excel·lent és que el camí no era realment espiritual.

A la bondat, naturalment, s’hi accedeix per un camí no sempre fàcil, però tanmateix efectiu. Vet aquí el sentit de la vida sufí: la seva efectivitat és recognoscible.

Un camí efectiu

Al llarg del camí, el deixeble ha après a deixar de banda certes coses (per exemple ha deixat de menjar porc, com ho han fet hindús, budistes, jueus i cristians en temps de quaresma) i ha dejunat de tot allò que podria alimentar el seu ego.

En canvi, s’ha reforçat amb pràctiques com l’oració, que promou la humilitat de qui la practica i l’aplega amb el món. Al final del dia, el musulmà posa el front a terra unes trenta-quatre vegades, i ho fa de costat amb totes les altres criatures. Ningú està per davant de ningú. Ningú té més valor que ningú.

Hi haurà qui tindrà les coses més clares, qui sabrà apreciar millor la realitat, i qui podrà fer de mestre a altres persones, en efecte, però això no converteix a ningú en una criatura superior a les altres. Només Al·là és Gran. La resta de criatures, per grans que semblin, són efímeres i els seus dies s’esgotaran. En canvi, l’existència serà el seu curs, perquè la manxa que li insufla l’alè, el ruh, seguirà bombejant.

La humilitat

És per això que el deixeble sufí normalment no es considera sufí a si mateix. Sap que el seu camí de realització està en procés, i malgrat que s’adona que de vegades és capaç de ser un testimoni sincer de la grandesa inherent en el fet de la vida, no se’n vanta ni es considera superior a ningú.

De la mateixa que hi ha persones que escriuen però no s’atreveixen a considerar-se, a si mateixes, escriptores, o que fan música i no es consideren músics, el seguidor del camí sufí és anomenat murid, deixeble, i no pas sufí, perquè el sufí és qui ha realitzat totes les estacions espirituals… i aquí hi han arribat poques persones.