30 Oct L’educació espiritual: sufisme i transmissió de baraka

L’espiritualitat pot ser explicada; la seva naturalesa pot ser descrita; la seva força, transmesa; la seva llum, mostrada… i els mètodes que fan que tot això sigui possible poden ensenyar-se i estudiar-se. El sufisme n’és un exemple.

El sufisme és una via espiritual viva i orgànica, perceptible i veraç, potent i vigent. Els mestres d’aquesta tradició espiritual han sabut articular un mètode que ha permès la transmissió de la baraka –la força de la divinitat, la benedicció– fins als temps actuals. Han creat un escola que ofereix un procés d’aprofundiment a la realitat que atorga a qui el segueix una perspectiva progressivament fidel a l’estat de les coses.

Aprehendre l’estat de les coses

De fet, els mestres sufís no han fet altra cosa que preservar allò que es manté a si mateix, perquè no fan altra cosa que ajudar a les persones a que es treguin la vena dels ulls, i contemplin la realitat tal com és, amb els vels que alhora l’oculten i la fan visible.

La força de la divinitat té una naturalesa ambivalent, feta d’allò que altrament pot ser visc com a contradictori. Aquesta força complexe però única és la força que mou l’univers món, la força creadora dels mons. La mateixa força que manté l’existència la transforma a cada instant, de manera que transforma allò que fa que perduri, perquè és canviant-ho que ho manté.

Aprehendre l’estat de les coses és reconèixer la força que les manté i, a cada instant, les transforma. La baraka és allò que tot i que arriba a través de les coses no n’és cap. És una força, un do, un fet. La baraka és el fet propi de la realització.

La baraka: el do de l’existència

La força que en algun moment –no sabem com– va esclatar per originar la vida que coneixem segueix ben viva entre nosaltres, perquè sinó no hi seriem.

La baraka és l’origen revelant-se en cada instant. És el do de l’existència, i aquest do segueix present de manera ininterrompuda. No anar a buscar la meravella a l’altre món. El secret sempre es revela a cada instant, perquè és al cor de tota cosa. Només cal aprendre a mirar-lo, perquè per apreciar-lo cal acceptar la seva naturalesa ambivalent, que ens deixa perplexos i ens meravella, i ens porta a transcendir les paradoxes i les contradiccions.

La guia del mestre. El mètode sufí

En aquest sentit, el mestre sufí no vol ensenyar-li al deixeble res que no sàpiga o que no pugui saber per si mateix. No vol transformar-lo en allò que no és. Senzillament, s’ofereix a ajudar-lo a que percebi quelcom que, de tan evident, li sol passar desapercebut: que la vida és meravella i que la seva naturalesa ens transcendeix.

Quan els mestres del sufisme ordenen les pràctiques espirituals d’una manera determinada i proposen una guia concreta no ho fan perquè creïn res. No s’inventen pas res. Senzillament, perceben les veritats que la realitat els mostra sense apartar-li la mirada, i accepten les llums amb que la divinitat els il·lumina. En conseqüència, accepten el rol de mestres perquè s’adonen que no tothom té la capacitat de veure la realitat tal com és: hi ha qui la tergiversa, que l’observa però no l’aprecia, que la confon, que l’adultera…

El rol del mestre

El mestre sufí no fa altra feina que ajudar al deixeble a separar el gra de la palla, a discernir la veritat de la mentida. Naturalment, això el deixeble podria fer-ho tot sol, de la mateixa manera que una persona pot aprendre qualsevol idioma o ciència sense rebre cap classe d’aquesta llengua.

Ara bé, el mestre hi és per facilitar les coses. L’Alcorà, el manual dels mestres sufís, no hi és per altra cosa que per transformar les dificultats en facilitats. Res més, perquè no aporta res nou: parla del que totes les tradicions sagrades sempre han dit, i que no sabem perquè resulta molt difícil d’entendre: que la realitat és allò que es realitza. L’únic que cal és ser-li fidel, no amargar-la ni aprofitar-se’n, acceptar-la tal com és, servir-la.

El mestre és mestre perquè ha penetrat la realitat, i en fer-hi immersió s’ha adonat que en forma part i que per això pot compartir-la. No se n’amaga, perquè accepta la seva naturalesa original, la fitra.

Assaborir la fitra

Quan una persona ha realitzat un procés de coneixement està en possibilitat d’ajudar als altres a efectuar-lo també per si mateixos. Els mestres només hi són per ajudar. Si per alguna raó algú percep que la presència d’un mestre no li resulta efectiva, potser que s’ho faci mirar i que s’afanyi a deixar-ho córrer. Això és molt important, perquè qui recorre el camí és sempre el deixeble, no pas el mestre, i de poc serveix confiar-hi sense percebre que el camí és transformador.

Cadascú és responsable del seu camí espiritual, de la mateixa que és responsable dels aprenentatges que realitzi en qualsevol àmbit. Cap mestre d’anglès pot ensenyar aquesta llengua si l’alumne no hi posa res de la seva part. Ningú no pot deixar de fumar si no fa l’esforç de fer-ho. L’espiritualitat no és diferent a les altres coses. Al contrari, totes les altres coses són sempre idèntiques a l’espiritualitat, en la seva essència, i les seves formes no fan altra cosa que dotar l’espiritualitat d’una forma diferent, d’un color nou, és a dir, d’un sabor que pot assaborir.

L’ensenyament espiritual, per tant, serveix per aprendre a assaborir la fitra, és a dir, la naturalesa interna d eles coses, i comprendre que les formes vives revelen un esperit vivificador, que els cossos vius li donen espai físic a un cor que els transcendeix, i que les més diverses formes d’existència no són altra cosa que fesomies que ens presenten al Real.

La ilaha illa Allah: la realitat és la constant

No hi ha més realitat que la Realitat. Aquest és l’ensenyament primordial. El primer i l’últim. La lliçó universal que mai s’esgota, perquè la realitat no és una cosa sinó un procés, i la veritat no és una sentència sinó una manera de fer, o ijlas, que s’anomena sinceritat de cor.

El rol del mestre espiritual, aleshores, no és altre que el de servir a la baraka o benedicció que sempre hi ha sigut i que s’expressa en tota forma. El mestre no fa altra cosa que mostrar que l’existència és tota ella una benedicció. Perquè? Doncs precisament pel fet que l’existència és allò desitjat. Només allò que no sorgeix a l’existència és allò que no és beneït, perquè no té lloc ni es fa visible. Allò volgut per Déu és allò que té existència. Simplement. I aquesta és la Misericòrdia, rahma, la benedicció del creador.

De vegades això costa de creure, perquè el món està ple de coses que ens disgusten. Aquest és precisament, el punt de partida: l’espiritualitat és un camí que ens portarà a acceptar aquestes coses a la vegada que les canviem, i ens portarà a transformar el món tot acceptant-lo tal com és. I és que aquesta és la seva naturalesa: el canvi. La realitat és una constant i tota les resta no són més que variables.

L’educació espiritual: sufisme i transmissió de baraka

El mestre s’ofereix a posar en evidència allò més natural, allò que ja hi és de per si i en si mateix, per tal que el deixeble pugui apreciar-ho i adonar-se’n. Res més.

El metre no posa llum ni aporta res. Senzillament ajuda al deixeble a discernir per si mateix les llums que ja hi son, la realitat que sempre canvia, i així es manté. Aixi és com el deixeble hi veu més clar i estima el mestre, cada cop més, a qui reconeix l’autoritat i no l’autoritarisme, perquè allà on hi hagi un metre autoritari res de tot això podrà tenir lloc, i l’ensenyament es perdrà, la veritat serà corrompuda, i els interessos personals hi prevaldran.

La baraka és un do que no és propietat de ningú, i no hi ha cap mestre que pretengui tenir-la en possessió. El mestre només vol compartir-la perquè això és l’únic que pot fer. El mestre és mestre perquè ha de ser-ho, perquè la seva naturalesa és ajudar, i perquè el seu esperit no pot mentir.

Si el sufisme segueix viu és perquè els seus mestres han preservat un mètode eficaç i no s’han apropiat de res… però han acceptat la seva autoritat sense pretendre defugir-ne. els mestres ho són perquè han sabut ser responsables, han compartit allò que els ha arribat, sabedors que el do que apreciaven era de tots o de ningú, i no han amagat la seva clarividència per un interès particular.