26 Set Què és un mestre espiritual?

Si algú es pensa que un mestre espiritual és algú que adoctrina, la idea que té al cap és exactament la contrària a la real: Un mestre espiritual és, el sentit més obert del terme, una persona que ens allibera, és algú que ens ajuda a fer del nostre esperit un esperit més lliure. Si no fos així no estaríem parlant d’un mestre espiritual, sinó del cap d’una secta o d’alguna altra cosa. Qui adoctrina fa el contrari que el què propugna l’espiritualitat.

En aquest sentit, molt obert i general, tothom que ens aporti eines per empoderar-nos i ens ajudi a ser més nosaltres mateixos, a ser qui som amb la major llibertat possible, a desenvolupar-nos en el món sense reprimir-nos, a trobar el nostre lloc en el món i a interactuar-hi amb plena consciència, serà una guia per a nosaltres perquè ens haurà obert espai en el nostre propi camí.

Vegem però què és un mestre espiritual en un sentit més concret i directe.

EL PACTE

El mestre espiritual –reconegut com a tal– és una persona amb qui un deixeble fa un pacte de naturalesa bilateral: Per una banda, el deixeble es compromet a fer el seu camí espiritual. Per l’altra part, el mestre es compromet a guiar-lo.

El camí espiritual és una via pròpia de cadascú. És diferent en cada persona, perquè tots som únics i, per tant, no hi ha dos itineraris espirituals iguals. De fet, una de les maneres de descriure el camí espiritual és com un camí que va d’un a si mateix, és una via que porta a una persona, es trobi en la situació en que es trobi, a si mateixa persona… però amb les seves capacitats espirituals despertes. No és un camí que vagi enlloc pròpiament dit. És un camí que porta a les arrels, a l’essència, a l’esperit, al cor… a l’indret que només podem descriure amb un nom metafòric perquè està més enllà dels noms que li podem donar.

Si una paraula ens servís per descriure l’indret al qual porta el recorregut espiritual ja l’estaríem encasellant, i l’espai espiritual del què parlem és tan obert que escapa a tota categoria. Tanmateix, està en un mateix, cadascú pot assolir aquest estat, perquè l’esperit al qual ens estem referint és quelcom de què on no pot allunyar-se. Pot oblidar-ho o potser corrompre-ho, però no evitar-ho o extingir-ho. Allò espiritual és allò que ens manté en vida, allò que fa que siguem qui som, allò a què tot li devem. Per tant, per molt desorientats que estiguem, seguim lligats a aquesta essència, de la qual no podem dir gran cosa, només sabem, simplement, que hi és, perquè sinó no seriem aquí.

No som autosuficients ni ens hem auto-generat. Allò de que depenem és allò que té naturalesa espiritual. No sempre som capaços d’entendre o de copsar la naturalesa d’aquesta realitat, però sempre podrem reconèixer-la, perquè li devem la vida. Acostar-se a aquesta essència fins a degustar-ne el màxim possible el seu sabor, aquest és el sentit de la via espiritual, i de la mateixa manera que hi ha mestres que ens ensenyen altres coses, n’hi ha que ensenyen això: A descobrir què és això de l’espiritualitat, a identificar-la i a redescobrir-la, a recordar-ne el seu sabor i a conviure amb ella el més permanentment possible.

Dit en el llenguatge de l’islam sufí, es tracta d’un camí que va d’una persona cap al seu Senyor o Senyora. ¿I què vol dir això? El Senyor/a d’un mateix és un mateix però amb les facultats espirituals plenament despertes. Un Senyor o una Senyora és una persona Realitzada, és a dir, que està en plena connexió amb la realitat, que assaboreix la mel de la seva pròpia essència. És la persona que testimonieja la realitat tal com és i hi interactua tal com convé que ho faci, segons els seu propi criteri i intenció, amb una plena realització.

El mestre és una persona que dona les eines perquè el deixeble realitzi aquest procés. Res més. Les seves aportacions són exercicis rituals, i és la realització d’aquests exercicis el què li aportarà al deixeble un progrés en el sentit espiritual.

LA PROGRESSIÓ ESPIRITUAL

La progressió espiritual és tan possible com ho és la progressió en el coneixement d’una llengua, un art o una ciència. Les facultats espirituals són les capacitats que ens permeten interactuar amb el món, i com que podem fer-ho millor o pitjor, vol dir que en podem aprendre, a estar en el món. Quan un aprèn a viure, quan un aprèn a estimar, quan un aprèn a cultivar la realitat sabent que aquesta sorgeix d’ell (i de tot allò que també és real) està realitzant la via espiritual.

La realitat no està allunyada dels reals. L’existència no està allunyada dels existents. La vida no està allunyada dels vius. Al contrari, la realitat és la presència d’éssers reals i l’existència és la presència d’éssers existint. La vida és allò que estem palesant. No son coses diferents, l’existència universal i la particular. No hi ha una realitat al marge de la nostra realitat. La nostra realitat quotidiana és part una gran realitat de la qual no podem allunyar-nos. Sense dubte l’estem manifestant, a la gran realitat, en les nostres petites accions. Creure’s independent o separat d’aquest gran univers és una fal·làcia, i aquesta fal·làcia és un vel que es va difuminant al llarg del camí espiritual. Fusionar el macrocosmos amb el microcosmos, vet aquí la comesa de l’espiritualitat. Fer.ne de la vida pròpia una manifestació de la vida universal, de la Vida en majúscules. Fer-ne de la realitat d’un una mostra digne de la Gran realitat que ens transcendeix i que a la vegada ens travessa, fent de la nostra realitat una mateixa cosa que si mateixa, un exemple temporal i concret, perquè encara que la seva naturalesa sigui universal i transcendent, pren cos en allò concret i canviant. Així és la realitat i aquesta naturalesa seva és el què s’aprèn fent el camí espiritual.

El mestre t’acompanya en aquest procés. Aconsella uns rituals concrets, perquè puguis connectar amb tu mateix i amb la realitat. Acceptar un mestre no vol dir fer el que ell et diu, sinó acceptar que et doni una recepta que tu després et compromets a seguir, perquè saps que és una fórmula eficaç. Si seguint el camí que el mestre indica sense indicar testimonieges la progressió, i descobreixes que la realitat et mostra cada cop més la seva naturalesa, és que el seu mestratge és vertader. Si seguint les seves indicacions veus que cada cop et més lliure, tens més criteri, és més capaç d’entendre coses, i està més sincronitzat amb món que t’envolta, tens la certesa que el camí és efectiu.

Aquest és el pacte: tu et compromets a fer camí, ell es compromet a guiar-te en el procés. Un mestre espiritual no ha de tenir bons discursos per força. El deixeble tampoc. El metre de donar bons consells, això sí, i ha de saber copsar la realitat d’una situació –o la situació de la realitat–, i el deixeble ha d’estar disposat a perseverar en el seu camí amb constància.

TROBAR EL MESTRE

No sempre és fàcil trobar un bon mestre espiritual, però cal no preocupar-se en excés per aquesta qüestió. Si un no troba un mestre viu, una persona amb les qualitats espirituals necessàries per ser-ho, el troba simbòlicament i provisionalment. De fet, quan finalment una persona troba el seu mestre viu, ho fa perquè les altres persones que li han fet de mestre sense ser-ho ho han fet bé. Els nostres pares, germans, veïns, companys, professors, amics, etc. ens fan de mestre, i encara que no siguin mestres espirituals, són mestres provisionals, i també poden ser una bona guia.

Es pot estar tota la vida seguint els consells i l’orientació de mestres que no són mestres espirituals, i realitzar una via espiritual. Si estiguéssim en una illa deserta i ningú ens pogués orientar en el camí espiritual, ho faríem sols, per nosaltres mateixos. El mestre és la naturalesa, el mestre és el cor, el mestre és el temps, el mestre és arreu. Tenir un mestre reconegut no implica deixar de tenir la realitat per mestre, implica simplement reconèixer que el mestratge pot ser explícit i directe. I que hi pot haver una guia concreta per aquest ús exclusiu. Per tant, el mestre no serà una persona que indiqui altres coses que aquelles que son exclusivament espirituals. Si el mestre es preocupa d’altres coses que no corresponen a la via espiritual del deixeble, aleshores deu ser que té interessos, i que no és talment un mestre real.

Al capdavall, del què es tracta és de comprometre’s amb un mateix. El pacte amb el mestre certifica aquesta voluntat espiritual, i inclou l’aportació de l’altra part, naturalment. Per tant, el més important és el pacte que un es fa amb un mateix. Quan una persona accepta un mestre ho fa perquè decideix fer-ho, pacta amb si mateix assumir el compromís de seguir una via. El mestre és una figura externa que representa aquest compromís, que principalment és de naturalesa interna.

EL COR, ESPAI D’INTERIORITAT

La persona que accepta un mestre espiritual és una persona de paraula. És una persona que formalitza el seu compromís intern, el compromís amb si mateix –un camí per dirigir-se al seu Senyor intern– i el formalitza en el món extern. El mestre viu no és sinó el mirall extern que reflexa el seu propi cor. En assumir un mestre, una persona explicita en públic allò que en privat ja sabia. El mestre li serveix per fer, del seu compromís, una realitat externa.

I és que una de les característiques del camí espiritual és que es tracta d’un camí d’assimilació d’allò extern i intern. Quan el món intern i el món extern s’entenen és que la realitat espiritual està present. El fet de pactar amb el mestre és l’exteriorització d’un pacte que el deixeble ja ha fet amb si mateix. El metre a fora apareix si a dins hi ha un mestre operant. El mestre interior és el Cor.

El deixeble agafa un mestre quan el seu camí espiritual ja ha començat, de fet. La seva set espiritual ja era reconeguda d’antuvi, i el mestre a fora, quan arriba, obre les portes a la següent etapa del camí. Presenta els ritus espirituals –exercicis com la meditació, la invocació, la recitació, la reflexió, la lectura, etc.–, però no hi ha dubte que qui haurà de realitzar-los serà el mateix deixeble.

El deixeble lliga el seu camí al mestre perquè les considera –nota, més ben dit– que les aportacions que li fa li són d’ajuda, són fructíferes, i ensenyen quelcom que per si mateix era més difícil de descobrir. No ha fa perquè algú altre li faci el camí per ell, ni per fer el camí d’una altra persona. El mestre és el mestre i el deixeble és el deixeble, cadascú ocupa la seva posició.

LA DIMENSIÓ INTERNA DEL PACTE

Crec que és el més important és la dimensió interna del pacte. El mestre només apareix –o només s’assumeix– quan un ho vol així. La voluntat interna el què més compta. L’anhel que brota en el cor d’una persona és una crida a seguir un camí. Acceptar la guia d’un mestre és dirigir-s’hi de la manera més directa possible, però no substitueix la força del deixeble, que segueix el camí perquè la voluntat de fer-ho li ve de dins.

No és el mestre qui fa el camí pel deixeble. El deixeble l’ha de fer enterament i trobar la llibertat per si mateix… amb l’ajuda de l’experiència del mestre, i la seva companyia, així com la dels seus germans espirituals.