16 Oct Les paraules estan vives: L’Alcorà i la revelació

Són llibres sagrats aquells en els quals literalitat és sinònim de profunditat. Hom acostuma a pensar que literalitat implica superficialitat, i que la profunditat és allò que se li dóna al text quan se l’interpreta. Això és el què els passa als escrits que gaudeixen de poca inspiració, en efecte, però en el cas dels llibres sagrats el què passa és justament el contrari: la pròpia literalitat conté un cos de significacions i operativitats tan ampli que desborden al lector. El despullen, el desarmen i el transformen.

El llibre sagrat és un text en el qual el lector no hi vol afegir ni treure res. El poder del propi llibre transcendeix la força intel·lecte del lector, cosa que el despulla i l’ubica en una situació alhora desconcertant i sorprenent: es conforma a acceptar el llibre tal com és perquè percep la seva força, però no sap ben bé d’on prové aquesta: no és la seva rima ni el significat dels seus mots. No són les metàfores que empra ni l’imaginari que il·lustra, però en tot això hi ha continguda la seva força.

El lector d’un text sagrat es converteix en un recitador perquè no utilitza el llibre per entendre’l o per aprendre alguna lliçó, sinó que el recita perquè sap que en les pròpies paraules s’hi troba un secret que només es revela en pronunciar-se.

El secret explícit

En els llibres sagrats, la literalitat no existeix, perquè cenyir-se a la pròpia literalitat és obrir-se a un mar de profunditats insondables. Qui recita un text sagrat li dona vida a unes paraules vives. Recrea una realitat ja creada. Recorda un missatge anteriorment conegut.

Qui recita un llibre sagrat ho fa per tornar-li a insuflar l’alè de la vida a la pròpia vida, perquè la respiració de la vida no té a veure amb un fet puntual: es tracta més aviat d’una constant. Recitar paraules sagrades és com respirar. És viure. I viure no és, evidentment, el fet de néixer –encara que també–. Viure és mantenir-se en vida.

De la mateixa manera que el secret de la vida resideix en l’art de saber-se mantenir viu, el secret d’un llibre sagrat resideix en el fet de recitar-lo, d’invocar-lo, de memoritzar-lo, de repetir-lo. Entendre l’Alcorà, per exemple, no té sentit. Qui el llegeix no el llegeix pas per això. Qui el llegeix ho a per llegir-lo. Qui recita el recita per recitar-lo, de la mateixa manera que qui viu ho fa per viure.

L’Alcorà simplifica la vida

La qüestió és no complicar-se l’existència. Del què es tracta és de comprendre que, gràcies a la recitació dels llibres sagrats, que allò complexe es torna senzill i que les dificultats es converteixen en facilitats. Recitar l’Alcorà és obrir-se a ser transformat. Recitar l’alcorà és deixar de banda les inquietuds intel·lectuals d’una ment que vol comprendre l’existència i entregar-se a una ànima que vol viure plenament en l’existència, no sense entendre-la, però acceptat que no pot explicar-se.

És per això que la paraula de l’Alcorà no té explicació. El què té és una operativitat pròpia,és a dir, una dimensió de profunditat que, en si mateixa, porta a la creació d’allò creat, al sorgiment d’allò originat, a la vivesa d’allò viu, a l’existenciació de l’existent.

L’Alcorà, simplement, simplifica la vida, perquè la despulla d’artificis i la mostra transparent. La seva profunditat no es deu al fet a que fa pensar –que potser també–, sinó que es deu al fet a que trenca allò que no és real i li dona a la realitat una dimensió de profunditat totalment inefable: la seva literalitat esdevé profunda perquè trenca amb tot allò que no està contingut en la pròpia paraula. El missatge profund de l’Alcorà és el seu missatge superficial. No se´é si m’explico. És com un mar, que en la seva profunditat amaga una aigua que, de fet, és idèntica a la que mostra a la superfície.

La profunditat és allò que es manifesta a la superfície

Com mes ens cenyim a la literalitat d’un text sagrat, més profunditat li donem, més vida pren, i més escapa a la literalitat, paradoxalment. Sí: cenyir-se a la literat de l’Alcorà és allunyar-se de la seva literalitat, perquè és deixar que el fons es manifesti en la forma, que les profunditats emergeixin a la superfície.

No dic pas cap bajanada. Senzillament, descric la naturalesa d’un llibre revelats. La seva naturalesa paradoxal ens fa caure en un estat de perplexitat –digueu-n’hi mística si voleu– tan ampli, que la perplexitat a la qual ens porten altres llibres, per inspirats que siguin, no és igual.

Un llibre inspirat en trenca els esquemes i ens porta a pensar d’una manera diferent. Un llibre sagrat fa molt més que això. Ens trenca els esquemes, però ens porta a submergir-nos en un mar en el qual els esquemes desapareixen, i tot se sosté per la seva pròpia força. Tot esdevé transparent. Les estructures es vivifiquen. La realitat es manifesta per complet tal com és.

La transformació que provoca l’Alcorà

L’Alcorà pren vida per boca de qui el recita. Obviament, aquest fet li passa desapercebut a qui no ho fa, de la mateixa manera que les muntanyes de Nova Zelanda li resulten desconegudes a qui no sap que hi son. Això sí, qui en sent a parlar, malgrat que no les haurà vist, en sabrà ja alguna cosa, i probablement això és el que li despertarà l’anhel d’acostar-s’hi més.

Qui sent la recitació de l’Alcorà s’adona de la força de les seves paraules. És així com s’estén el seu poder. La colonització dels creients és una colonització dels cors. Es produeix per una seducció del sentit de l’oïda, per un aquietament de l’ego, per un plaer físic inexplicable. Quan les veus reciten paraules sagrades, els cors oberts fan de caixa de ressonància. Qui sent la recitació d’un llibre sagrat percep la seva força…

… i es deixa impregnar per ella perquè s’adona que fer-lo li fa bo. I poc a poc s’adona de l’efecte transformador que té lloc quan la revelació es manifesta, perquè la revelació no és només allò que revela la veritat: també és allò que la cream perquè el secret de l’existència es revela en l’existència mateixa.

Els secrets que la vida ens revela estan continguts en la vida mateixa. Igualment, les paraules de l’Alcorà aporten un secret perquè el generen. Aquest és precisament el missatge que revela la revelació: La realitat és allò que es realitza, allò que té lloc. La realitat no és quelcom que calgui aprehendre, és quelcom que cal realitzar. La veritat no ha de ser buscada. Ha de ser efectuada.

Espiritualitat és acció. Realitzar és fer

L’espiritualitat és una acció, no una comprensió. Recitar l’Alcorà és, senzillament, una acció que ha de ser realitzada, perquè és en efectuar-se aquesta recitació que es realitzarà el missatge que conté.

No sé si m’explico, vull dir que el missatge que revela l’Alcorà –o la Vida, o la Veritat– està en la seva literalitat, i per això copsar una veritat revelada és pronunciar-la. Entendre és fer. Realitzar és fer, és a dir, és dotar de realitat. Recitar és recordar. Invocar és dir, però també és entendre.

Viure és viure i, alhora, conèixer la vida. Viure significa conèixer la vida. Conèixer la vida significa viure-la. Perquè hauríem de separar el coneixement de l’acció? Perquè ens pensem que la revelació aporta un missatge que no està contingut en la pròpia revelació?

No podríem pas pretendre copsar la profunditat de la vida sense cenyir-nos a la pròpia vida, és a dir, a la seva dimensió física, superficial, material.

Si no es viu la vida físicament al 100% no se la pot pas comprendre espiritualment. El cos manifesta l’esperit i l’esperit es manifesta en el cos. Qui caram es pensa que del que es tracta és de transcendir el cos. Al contrari, es tracta d’aferrar-s’hi: és en el cos on viu la vida, és en la paraula on hi ha el missatge. És en l’existència on hi ha la realitat. És en això d’aquí que hi trobem allò que estem buscant allà.