19 Mai El temple més sagrat és el teu cor: via sufí i interioritat

Tu segueix el que t’ha estat revelat.
Alcorà, 6:106

L’espiritualitat és viva si respira als pulmons de qui l’anima, si s’expressa amb la veu de qui la invoca, si es manifesta en l’acció de qui l’atia. Quan l’espiritualitat pren vida al cos d’una persona, s’aprecia en cada un dels objectes que toca, en els gestos que realitza i els esforços que efectua. L’espiritualitat es presenta en els indrets pels quals camina i en els paisatges que contempla, i es reflecteix a tot arreu de mil maneres.

L’espiritualitat no està separada de ningú. És cert, però, que la seva vivesa pot incrementar o disminuir-se. El camí espiritual és aquella manera de fer que permet impregnar cada vegada més els diversos àmbits la vida de la força de l’espiritualitat.

El mètode del sufisme en fa de l’espiritualitat quelcom fàcilment recognoscible

L’espai sagrat és cada casa, cada cos, cada conversa, cada experiència. La vida és sagrada i l’experiència del sagrat pot tenir en qualsevol indret, en qualsevol moment. Però perquè això succeeixi cal que el cor del deixeble estigui obert, disponible, receptiu. Els mètodes que ajuden a fer-ho possible són el que s’anomena espiritualitats vives.

El sufisme és una de les espiritualitats més vives de l’actualitat. La seva força és perceptible. La seva potència és altament recognoscible. La via sufí aporta un mètode que palesa la vivacitat de l’espiritualitat d’una manera molt ostensible. El camí que el sufisme entrega permet que la manifestació del sagrat augmenti progressivament d’una manera efectiva i apreciable tant des de dins –des del punt de vista del deixeble– com des de fora –de qui es troba a prop seu i ho testimonieja–.

La via sufí, la meva via

Si vaig escollir aquesta via espiritual va ser perquè em vaig adonar que els ritus que en formaven part convertien l’espiritualitat en un fenomen molt fàcilment identificable i perceptible. Res de quimeres, res d’especulacions. L’espiritualitat, vaig adonar-me al moment de conèixer el sufisme, no és una idea. És una manera de veure el món, vaig dir-me, però sobretot, de sentir-lo i habitar-hi.

En conèixer el sufisme vaig adonar-me que era capaç de copsar que l’epiritualitat prenia cada vegada més força. Jo no buscava el sufisme, concretament, però sí que buscava una via espiritual que fos ben viva, vivificable, que pogués assaborir-se i que demostrés clarament que fet espiritual no està deslligat de la realitat material sinó que, per contra, l’alimenta i l’impulsa.

Quan vaig conèixer el sufisme i vaig descobrir la seva vitalitat em vaig adonar que era exactament l’espiritualitat que jo buscava. Sembla feta a mida, tu.

El temple més sagrat és el teu cor

El sufisme va esdevenir la meva via. La meva via interna, la meva pròpia via. El què el sufisme despertava en mi era, precisament, allò més meu, allò més íntim, allò que jo més profundament intuïa. El sufisme tenia molt a veure amb mi: em deia coses que jo recordava, posava a la llum unes veritats que jo sabia però que, d’alguna manera havia oblidat. El temple més sagrat és el teu cor, vaig recordar gràcies a les pràctiques sufí.

No m’agrada dir que vaig triar una via espiritual i, en fer-ho, vaig descartar-ne unes altres. Més aviat puc dir que vaig trobar una via espiritual que es conjunyia amb mi fins al punt que no sabia discernir el meu camí personal de la via sufí. Jo sentia que la meva naturalesa interna presentava exactament la mateixa forma que el sufisme em demanava que jo tingués. El sufisme no m’introduïa alteritat, no em presentava res exòtic. Em portava a casa meva, en retornava a un estat més meu.

De la mateixa manera que puc dir que la llengua amb la qual escric aquestes paraules és la meva llengua materna, quan vaig descobrir el sufisme em vaig adonar que havia retrobat la meva espiritualitat materna. El sufisme presentava l’aspecte de l’espiritualitat primigènia en mi. Des de sempre havia necessitat que l’espiritualitat tingués la forma que ara, amb el sufisme, es feia manifesta.

Via sufí i interioritat

Va ser conèixer el sufisme i descobrir que el meu cor s’obria. Va ser descobrir el sufisme i començar a conèixer-me millor a mi mateix. Va ser practicar el sufisme i adonar-me que jo creixia i avançava com mai ho havia fet abans. Va ser conèixer el sufisme i adonar-me que havia trobat la meva pròpia via espiritual.

El sufisme va resultar ser, per mi, quelcom més que moltes de les altres coses que havia fet abans i amb les quals m’havia sentit identificat. Conèixer el sufisme va significar conèixer-me millor a mi mateix. Començar un camí espiritual en el marc de la vida sufí va ser emprendre un camí que em permetia descobrir qui era jo amb més profunditat cada vegada.

Qui sóc jo? Què és la vida? No tinc paraules per respondre aquestes preguntes, però sí que sé que les respostes es troben dins del meu cor, i del teu, i que si el què volem és descobrir-ho, tenim a mà un mètode que ens ajudarà a aconseguir-ho. No en tinc cap dubte. Si ho comparteixo no és per imposar-ho a ningú, de cap manera. El delicte seria no parlar-ne. L’error seria haver descobert aquesta via i no compartir-la, no fer-ho públic.

No faig proselitisme, no vull convèncer a ningú. Però sé del cert que l’ensenyament sufí és idoni si el què es vol és efectuar un camí d’auto-coneixement. En la via sufí el temple més sagrat és el cor de la persona sincera. La via sufí i la interioritat no realitats que puguin separar-se. El teu cor, el meu cor, són el temple més sagrat. No en tinc cap dubte, i el sufisme tampoc.