La submissió a Al·là: justícia social, ètica ecològica, perplexitat - Sufi.cat
5553
post-template-default,single,single-post,postid-5553,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,no_animation_on_touch,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
La submissió a Al·là: justícia social, ètica ecològica, perplexitat. Foto

La submissió a Al·là: justícia social, ètica ecològica, perplexitat

Crec que per explicar l’islam (o més ben dit, per entendre’l) necessitaria tota la vida. I potser també ho podria fer en un minut. Ho faria, simplement, traduint la paraula, perquè islam és una paraula en llengua àrab, i per tant pot traduir-se. Islam vol dir submissió al Déu, aferrament a la divinitat, i com explicaré, això d’entregar-se a Déu no és altra cosa que aferrar-se a la realitat, cenyir-se a la veritat i comprometre’s amb tota certesa percebuda o experiència assaborida.

Déu és al Haqq, la veritat, la realitat, i no podem conèixer a la divinitat en si mateixa, sí que podem reconèixer la seva majestat arreu i gaudir de la seva misericòrdia en tot moment.

La pau

Si islam és un mot traduïble, perquè ho seguim dient en àrab? No ho sé. En tot cas, val la pena remarcar que la paraula en àrab té una característica que en la nostra llengua es perd, i és que islam té la mateixa arrel etimològica (slm) que salam, que vol dir pau.

L’objectiu del musulmà és fer la pau. L’objectiu de qui es reconeix muslim (slm), és a dir, de qui s’aferra a Déu, és que la seva ànima trobi la pau. Acceptar l’islam no és altra cosa que buscar la pau. Acceptar l’islam vol dir esforçar-se en estar en pau amb el món.

L’islam és com un procés de reconciliació, és una trobada amb la naturalesa primordial. Un quedar-se en pau, un retrobament dels principis. És el record d’allò que un sempre ha sabut. I què és això que sempre hem sabut i que, no se sap com, havíem oblidat? Allò que sempre és i que, malgrat canviar de forma en tot moment, perdura.

El verb diví genera noms

Diu l’Alcorà que Déu crea a través del verb: «Quan decreta l’existència d’una cosa, diu tan sols: sigues!, i té lloc.» (36:82). El verb, per entendre’ns, és un alè vivificador, una exhalació sonora produïda per la divinitat, és a dir, per la realitat, o si ho preferiu, per l’origen. Aquest alè, en altres llengües, s’anomena prana, qi, èter, vibració còsmica, energia vital… I què crea, aquest verb? Els noms, és a dir, les coses. Nosaltres, les persones, som objectes animats per una energia divina. Dins nostre, dins de cada peça, dins de cada cosa, hi ha l’energia que l’aviva, que la conforma, que la mou, que la modula i la transforma tota l’estona.

El verb és l’acció generadora i el nom és la cosa generada. Això permet que de l’origen incognoscible passem a la manifestació aprehensible, perquè és gràcies a les coses (als noms) que tenim constància de l’origen que les fa possibles.

A Déu no el veiem a si mateix, com no veiem a la tardor ni a la veritat, però ens deixa rastre com una petjxada a la sorra ens diu que algú hi ha caminat, i com una fulla fosca al terra ens diu que el vent l’ha voleiat. La tardor és aquí. Però on és: és en nosaltres. Nosaltres som tardor. Com les fulles i com els arbres. Això ens permet conèixer a la realitat (Al Haqq, Déu), malgrat que només tinguem constància de l’existència (del món, dels noms).

La força creadora

La força originadora de la divinitat, d’origen desconegut, pot ser tanmateix reconeguda, perquè la percebem. Així és com els muslims saben de Déu i així és com poden aferrar-s’hi. No sabem com es crea la vida, no sabem d’on sorgeix l’univers, però sabem que la força que el genera és en nosaltres, sostenint-nos.

Al·là, el creador de les coses (allò que ho ha creat tot a través del verb), no és només el creador, també és el sustentador. La vida es manté gràcies a aquesta força (aquest qi, prana o alè que hem esmentat). Així és que no podrem mai conèixer a Déu, i que no en sabrem tampoc mai res de l’origen, però sempre el podem reconèixer, perquè a tot arreu hi trobem indicis que hi remeten.

«Mireu on mireu, allí hi veureu la faç de Déu», diu l’Alcorà (2:115). Mireu el món i veurem els noms de Déu que hem mencionat o insinuat, perquè els noms de les coses no remeten tant a si mateixes com a allò que les fa possible: La Realitat, la Veritat, el Creador, el Sustentador, el Misericordiós, el Majestuós… i afegeixo: el Viu, la Vida, el Vivificador. No podem podrem conèixer a Al·là, perquè humilment hem de reconèixer que no en som capaços. Però sabem dels seus atributs i dels noms de les coses que genera, i sabem que totes aquestes coses li pertanyen perquè en última instància només hi és Ell.

El coneixement i l’actitud compromesa

El coneixement que persegueixen els muslims va de la ma del reconeixement de que no tot podrà ser conegut. Un musulmà, doncs, cerca el coneixement amb fermesa, perquè la seva comesa és, precisament, conèixer la realitat. Ara bé, no es deixa endur per un impuls egoista o colonialista: sap que no abastarà l’objecte que vol descobrir. Sap que mai podrà abastar la realitat. Però sap que la realitat l’abraça a ell, que aquesta mai l’abandona, i saber això li dóna la tranquil·litat de què parlàvem: La joia, la calma i la confiança del muslim són immenses, perquè provenen de saber-se desitjat per aquesta misteriosa font que tot ho origina.

Com apunta Sayyed Hossein Nasr a «El corazón del islam», islam no és un paraula que tingui a veure amb una persona o un lloc. El cristianisme es refereix a Crist, el judaisme a Judea, l’hinduisme al riu Indus i el budisme a Buda, però l’islam no remet a ningú ni a cap lloc. Islam és una paraula que funciona com a nom i com a verb (com moltes paraules de la llengua àrab) i que fa referència a una manera d’estar en el món. Quina? Ho hem dit ja: Sotmès a Déu, cenyit a la veritat, compromès amb el món, secundant la propensió connatural que la vida pren a cada instant, bo i acceptant el curs de les coses, participant d’aquest desenvolupament i esforçant-se per participar dels canvis que hi han de tenir lloc.

Islam és doncs una manera de fer, una actitud. I es tracta d’una actitud que ha estat mantinguda, diu l’Alcorà, per moltíssimes persones abans que ho fes Mohammed. Per quines? Doncs per exemple Jesús, Moisès, Abraham, Noè, i fins i tot Adam, la primera persona, i això vol dir que l’islam hi és des de l’origen. «No fem distinció entre els nostres enviats », diu l’Alcorà (2:285).

Des que hi ha existència que hi ha islam, perquè l’islam és el sistema (el din, en àrab) que regeix l’existència. L’existència se cenyeix a la realitat. El món es regeix per uns principis, per unes veritats, i aquestes no són altra cosa que el sistema que l’Engendrador ha escollit per governar l’univers de la seva creació.

De fet, a l’Alcorà es diu que Déu mateix professa l’islam, com si Ell pogués estar sotmès a algun sistema. També diu que qui vulgui és lliure de no fer-ho, és a dir, de no ser muslim, de no cenyir-se a Déu, de no actuar en connivència amb la veritat. Perquè hi ha qui es meravella i s’agenolla davant de Déu en reverència, corprès de l’enorme majestat la seva creació. I també hi ha qui no ho fa, i resta indiferent davant la força que tot ho ha fet possible: «Vosaltres teniu la vostra religió, i jo tinc la meva» (Alcorà, 109:6).

La realitat i l’existència

Qui s’agenolla només Davant de Déu, i no davant de qualsevol objecte mundanal, és un muslim. Només fa postració davant de Déu, he dit, perquè sap que, en relació a les altres criatures, és un igual (és un nom, com qualsevol altra cosa que existeixi), perquè sap que l’existència és sempre canviant, però que la realitat que la realitza és eterna i sempre està creant.

El muslim no confon la realitat amb l’existència. Sap que la segona es deu a la primera, i que malgrat que la realitat sigui aparentment inefable (com la tardor), és sempre present d’una manera o altra (en les fulles que cauen, en el vent que se les endú).

Després d’una tardor tornarà a emergir una primavera: aquest és el procés de l’existència, i aquest procés és possible perquè és la realitat qui el realitza, i la realitat està dotada de tardor com també està dotada de la primavera, malgrat que elles no hi siguin sempre permanentment a tot arreu. Només la realitat és viva arreu i sempre. Només Déu roman. La resta de coses són impermanents.

La justícia social i la consciència ecològica

Un dels grans principis de l’islam és la justícia social: tots som iguals. Ningú té més valor que ningú. Tothom és una criatura desitjada (o com a mínim generada) per Déu. Això vol dir que pel simple fet de ser-hi, cada individu, mereix sempre tot el respecte, perquè Déu, és a dir, allò que fa que les coses hi siguin, així ho ha volgut.

Si la força creadora de la vida ha volgut que vosaltres hi sigueu, qui sóc jo per dir que em feu nosa? Així es com pensa el muslim (l’individu que manifesta l’slm, la pau, l’islam) i això fa que l’actitud islam sigui una manera de comportar-se amb una gran dimensió social. I també ecològica, perquè aquest respecte s’ha de fer extensiu a totes les criatures.

Qui sóc jo per matar una mosca? Si potser nosaltres, els humans, sabem construir cotxes i fins i tot avions, no sabem emperò com crear la vida del no res. No sabríem ni fer una mosca. És per això, que els muslims s’agenollem davant la divinitat, perquè la seva força creadora els porta a postrar-se amb humilitat i col·locar el seu front a terra. O a fer un crit: Ha!, meravellats de la grandesa de la font majestuosa.

Tots nosaltres ens devem a aquesta força de poder misteriós. Però no tots nosaltres ho reconeixem. No tots nosaltres ens meravellem de la seva potència. Només els muslims (els que se cenyeixen a Déu i es mouen segons la propensió amb que Déu els empeny) se sabem dependents d’aquesta força creadora, a la qual anomenen Al·là. Qui sap que es deu a aquesta força és un muslim, encara que potser ho anomena d’una altra manera.

En això som tots iguals (encara que no tots ho veiem): tots som criatures dependents. Tots devem la vida. No hi ha res ni ningú, en aquest món, que sigui autosuficient. Tots depenem d’una trama on tot està interconnectat, l’Univers. Ningú pot viure al marge dels altres. Tots depenem mútuament. Tots som un equip. Però hi ha qui juga en contra els altres, perquè creu que pot treure’n partit. Qui ho fa, viu en l’error, en la no veritat, i això vol dir que no segueix l’islam, que no secunda la veritat, que no palesa la realitat.

Unitat i pluralitat. Particularitat i universalitat

Malgrat que siguem de diferents pobles i cultures, i que parlem diverses llengües, tots som germans i devem la vida a un mateix alè. Tots respirem el mateix aire. Tots estem fets d’una mateixa aigua. Tots tornarem la nostra carn a la terra, quan morim. Ningú s’escaparà mai dels principis que regeixen el món, per molt que pretengui fer-ho. Per això l’islam té vocació universal.

«Us he fet de diferents pobles per tal que us conegueu els uns als altres», diu l’Alcorà (49:13). Respectem-nos, doncs. La diversitat no va en detriment de la unitat, sinó que l’expressa de múltiples maneres. La diversitat no té perquè comportar divergències, ni la pau té perquè dependre de la homogeneïtat. L’Alcorà ens convida a viure bo i acceptant les nostres diferents, sense pretendre imposar una sola veritat (perquè la veritat una és aquella que s’expressa de múltiples maneres: ara se l’anomena tardor i ara se’n diu primavera).

No podem identificar la veritat amb les coses concretes, perquè està darrere de totes aquelles que són certes. Però tampoc podem deixar d’expressar la veritat, per tant, cada vegada que diguem quelcom que és cert estarem dient un nom de déu, estarem donant cos a la veritat, i això farà que la veritat que expressem sigui de naturalesa universal, sense perdre la seva naturalesa particular.

Però abans de deixar-nos endur per la perplexitat tornem per uns moments als aspectes socials i naturals de què parlàvem.

La justícia, pivot entre la igualtat i llibertat

«Sigueu sempre justos, feu bé les coses, amb equitat, quan us pertoca ser testimonis, en nom de Déu, malgrat que sigui contra vosaltres, el vostre interès, contra el pare o la mare, contra els parents, el més veïns, tant si és ric com si és pobre, perquè Al·là és protector, és Advocat, és Amic d’uns com ho és dels altres!» això diu l’Alcorà a la sura 4 ayat 135. Si som justos, la justícia podrà brillar en el món. Si l’existència és transparent, la realitat podrà traspuar en ella.

De qui depèn, que en aquest país hi regni la justícia? Si a Espanya hi regna la corrupció i l’especulació, per exemple, és perquè els ciutadans, en general, no ens comprometem prou amb la justícia, i ho acceptem. Si creguéssim que la realitat és justa, de manera natural, no permetríem que la injustícia tingués lloc.

Qui aprofita una situació de poder en benefici propi, s’està comportant d’una manera oposada al que l’islam pregona. L’islam és un comportament que s’ubica als antípodes d’aprofitar-se dels altres.

La igualtat i la llibertat

La igualtat és un dels fonaments de l’islam, i això implica la justícia social i la ètica ecològica. Com assenyala un dels grans estudiosos de l’Alcorà, Muhammad Iqbal, «la finalitat immediata de l’Alcorà és una reflexiva observació de la naturalesa, per tal de despertar la consciència de les persones i elevar-la per mantenir una relació amb Déu i amb l’univers.» Si els muslims estimen la naturalesa no és perquè creguin que n’han de treure partit, i perquè estimen els recursos que la terra els dóna, i perquè volen cuidar el jardí. Si els musulmans estimen la natura és perquè entenen que és la manifestació del Creador.

La naturalesa és sagrada perquè expressa la força i la bellesa de la divinitat. La naturalesa mereix ser cuidada no tan sols perquè ens resulti útil i la necessitem. També ho mereix en si mateixa, perquè és signe de Déu. Al·là es manifesta a través de la seva creació. És en l’existència que podem veure-hi la realitat. És a través dels noms que coneixem el verb.

Tots els noms provenen del verb diví. No hi ha res que no sigui un signe de la divinitat, una expressió de la seva voluntat creadora. El fet que la naturalesa sigui un símbol de Déu comporta els fets que tenen lloc en en ella siguin rellevants. L’Alcorà ens convida així a mantenir una actitud molt empírica, és a dir, a relacionar-nos amb els elements de la naturalesa en tant a que són fets per Déu. És dir, completament reals, profundament certs. L’islam, apunta Iqbal, fomenta el progrés científic a la vegada que el dota d’espiritualitat.

La balança

Fent parella amb la igualtat, l’altre fonament de l’islam és la llibertat: cada criatura és única. No n’hi ha dues d’iguals, i cada una té dret a ser com és, perquè Déu ho ha volgut així. Qui sóc per dir com has de ser tu? I qui ets tu per dir-me què he de fer jo?

El respecte (la justícia) és el punt just entre la igualtat i la llibertat. La balança és un dels símbols que apareix a l’Alcorà: sigueu equitatius, sigueu justos. La justícia és doncs el gran principi de l’islam, i el punt just, la justa mesura, l’equilibri són les virtuts a què aspira el muslim, que vol comportar-se com una persona justa i fer a cada moment el que toca, sense renunciar a ser lliure (ser ella mateixa), és a dir, a tenir el seu propi criteri. Cada criatura ha estat dotada d’una perspectiva única, i això té molt valor.

Per ser bona persona, uns haurem de fer unes coses i altres n’hauran de fer unes altres. Tots ens trobem en situacions diferents, i tenim característiques diferents. Portar-nos igual de bé, per tant, significarà comportar-nos de maneres diferents i fer coses diferents.

Ningú ha de pretendre ser com els altres, perquè té unes singularitats que el fa únic. Al mateix temps, ningú ha de pretendre no ser igual als altres, perquè tots som igual d’únics. Totes les criatures són igual de depenents.

Contra el supremacisme i el fonamentalisme

Fa poc d’un any vaig treure un llibre que es titula «Contra el supremacisme i el fonamentalisme. L’espiritualitat, una via interna de transformació social». No us faré spoiler, per si el voleu llegir, però us avançaré el contingut del primer capítol, que es resumeix molt breument: El fonamentalista és, al meu entendre, aquell que s’aferra a la igualtat però s’oblida de la llibertat. Entén que tots som iguals, però s’oblida que tots som diferents, que cadascú és únic i que per realitzar-se ha de ser lliure. Als antípodes del fonamentalista hi trobem el supremacista, que sap apreciar les diferències, i li agrada gaudir de les llibertats. El que no veu, però, és que s’oblida de la igualtat: no sap reconèixer que tots som germans, que tots depenem de respirar el mateix aire, que tots tenim un mateix origen, en definitiva, que tots som iguals. Això el porta a inferioritzar als altres, ja que no els veu com a iguals. Considera que les categories amb que ordena el món són absolutes, i creu que els blocs que observa són definitius. No sap apreciar que la tardor es resol en la primavera, que l’estiu es converteix en hivern, és a dir, que les límits de les coses es dissolen.

Si el fonamentalista s’aferrava a la unitat, el supremacista ho a la pluralitat, i el que cal és entre que no hi ha pluralitat sense unitat, ni unitat sense pluralitat (vet aquí el que anomeno perplexitat, que és la cosmovisió de que accepta l’islam, i se cenyeix a la unitat –el Déu únic, la realitat una– sense desentendre’s de la seva ubicació en el món, sense renunciar a palesar la unitat a través de les seves particularitats).

Així, el supremacista i el fonamentalista, lluny d’acceptar la paradoxal naturalesa de viure en la perplexitat, es barallen i fan la guerra (no estan en pau, no troben l’islam), perquè no entenen el principi de justícia que equilibra la igualtat i la llibertat. L’un defensa que tots som iguals i l’altre defensa que tots som diferents, i la gràcia és entendre que som les dues coses a la vegada. Som iguals i som diferents.

I encara més (i això us mostrarà molt bé la lògica de la perplexitat): no és que hi hagin coses que ens fan iguals i coses en les quals ens diferenciem. És més fàcil i més complexe que això: és que les mateixes coses que ens fan iguals ens fan diferents. Per exemple, tots mengem. Però tots mengem coses diferents. Per exemple, tots realitzem activitats, però tots fem coses diferents. Tots caminem, però cadascú camina amb el seu estil. Tots parlem, però cadascú té un timbre de veu personal. No hi ha dues veus iguals, no hi ha dues empremtes dactilars iguals, i tanmateix tots emetem sons i tots tenim aquestes fines ratlles als dits. És a dir: tots som iguals i som diferents alhora. Tots ocupem un lloc al món, però cadascú ocupa el seu i no el dels altre.

La peculiar relació que cadascú manté amb la realitat

Diu Ibn ‘Arabi que Al·là estableix un vincle privatiu amb cada criatura. Això vol dir que li fa ocupar una posició exclusiva en el món, que la dota d’una perspectiva única, d’un criteri propi, d’un discerniment singular, en funció de les seves capacitats i posició en el món.

Cadascú viu la realitat a la seva manera. Cadascú te la seva pròpia relació amb la realitat, amb la divinitat. És a dir, cadascú és capaç (o ha de ser-ho) de saber què es la realitat, per si mateix. Tots estem en posició de conèixer la veritat. «Tu segueix el que t’ha estat revelat», diu l’Alcorà (6:106).

Algú va dir que l’Alcorà s’ha de llegir com si hagués estat escrit només per a tu. Doncs bé, així és com cal observar el món: cada subjecte que mira el món, el descobreix com un objecte diferent. On jo hi veig un indici de veritat (una revelació), tu hi veus una altra cosa.

El coneixement d’un muslim és d’aquesta naturalesa: observa el món com un ens immens que no podrà abastar, però no oblida que ell mateix participa d’aquesta realitat que observa. No pretén imposar als altres la seva menuda veritat, però sap que si la comparteix amb els altres els estarà mostrant la Veritat (amb majúscules), perquè no hi ha veritat que quedi for a de la Veritat.

No hi ha més realitat que la Realitat. Aquesta és la proclama de fe dels musulmans. No hi ha més divinitat que Déu. No hi ha existències fora de la Realitat. No hi ha cap forma d’existència que no reveli la realitat. Cada veritat, per menuda que sembli, conté tota la força de la Veritat. Déu (i la seva potència) son rere la més menuda de les coses. Tots els noms sorgeixen del seu verb creador.

Combatre el fonamentalisme

Per prevenir el fonamentalisme, i per combatre’l, el que fa falta és més islam. Fa falta un islam de qualitat, més obert i fidel als seus propis principis. Més cenyit al seus principis (és a dir, a la intenció que el motiva) i no tant a les formes que pot prendre, que seran sempre passatgeres.

Cal que els musulmans cerquin l’excel·lència, i això vol dir que cerquin la pau d’esperit, i aspirin a quedar-se amb la consciència tranquil·la. Això és el que cal, i no que segueixen unes normes de conducta que potser no entenen.

Aferrar-se a Déu no pot tenir res a veure amb portar barba o afaitar-se el cabell. És qüestió de moure’s per impulsos nobles. Cal tornar l’islam als seus orígens, lluny de les institucions, els dogmes i els sacerdocis. Cal apoderar a les persones: cadascuna d’elles té, dins seu, el secret de la realització. Cadascú sap què ha de fer per quedar-se amb la consciència tranquil·la. Tots tenim accés a la veritat. Només cal que la nostra llengua expressi el que veuen els nostres ulls. Només cal que escoltem els nostres cors i actuem en conseqüència.

Déu té un vincle privatiu amb cada criatura. El muslim ha de saber actuar per si mateix, segons els seu propi criteri. Ha de saber actuar amb justícia encara que, en fer-ho, es quedi sol. El muslim no ha de deixar-se endur pel que diguin els altres, sinó que ha d’actuar d’acord amb la veritat. Ell mateix té accés a la revelació. La veritat se’ns mostra a tots. La realitat engloba cada forma d’existència.

A les coses pel seu nom

«A cadascú li hem donat una llei pròpia, un bon camí de salvació. Déu, si hagués volgut, hauria fet ja de tots vosaltres, des del principi, una comunitat única i unida. Però volia provar la vostra fe en el missatge que us ha donat. Vegem quí és el millor fent bones obres! Tots, finalment, a Déu tornareu! Ell us farà conèixer bé la veritat en tots els temes de divergència.» Això ho diu l’Alcorà (5:48).

La veritat és allò que s’acaba revelant: «L’agonia del moribund portarà la veritat: Heus aquí allò a que li apartaves la vista». (Alcorà, 50:19). Sempre estem en posició de contemplar la realitat i d’assumir la veritat. Només cal que acceptem mirar-la de cara. Però sovint no ho fem. La mort, ens diu el llibre sagrat, ens obligarà a mirar la viertat de cara. Perquè no ens avancem i ens enfrontem a la veritat. Quan els sufís proposen morir abans de morir, es refereixen a assumir el posar-se cara a cara davant la realitat abans que l’existència desaparegui. No cal que el món s’esfumi per aprehendre la realitat, diuen. No cal esperar a la mort per gaudir de la vida eterna. No cal anar al més enllà per reconèixer que el més enllà hi és, i que ens guia i ens sosté.

Però tornem a la terra. Això de defensar la veritat, això de subjectar-se a la realitat és quelcom que està a l’abast de tothom. No hi ha excuses. Es pot ser ric o pobre, catedràtic o analfabet. L’únic que cal és predisposar-se (és a dir, abraçar l’islam). L’únic que cal és saber-se depenent de la realitat, és a dir, acceptar que s’està en deute amb ella, i obrir-se a contemplar-la tal com és, i a dir les coses pel seu nom.

La responsabilitat de cadascú

A l’hora de fer el dejuni de Ramadà, per exemple, un musulmà és ben lliure de ficar-se dins la cuina quan no el veuen i menjar-se un entrepà de fuet. Perquè no ho fa? Doncs no ho fa perquè vol ser conseqüent. Què hi fa si no el veu ningú? Ell mateix es veu a si mateix.

A cadascú li correspon observar-se en la seva relació amb el món, amb Al·là. Cadascú gestiona la seva consciència. A cadascú li correspon decidir si diu la veritat, o si l’amaga. I a ningú li correspon jutjar als altres, perquè mai tenim una posició de certesa sobre tota la seva realitat. «Que no hi hagi coacció en matèria de creença (de din, en àrab: de consciència, de fe, de religió, de sistema de creences, etc.), ni abús de força!», diu l’Alcorà (2:256).

És per això que en l’islam no hi ha institucions ni sacerdots. Hi ha mestres que ensenyen l’espiritualitat, això sí, i ho fan com qui ensenya una llengua, una ciència o un instrument musical. Ho fan perquè en saben, però això no vol dir que estiguin dotats d’una autoritat que els posi per damunt dels altres. El mestre no te autoritat sobre ningú. En l’Islam, ningú te autoritat sobre ningú. Només Déu regeix. Els altres som tots iguals (malgrat que també som diferents, i uns entenen més coses i d’altres n’entenen menys).

L’islam es basa, sobretot, en el criteri propi, en les facultats de cadascú de discernir entre la certesa i la falsedat. Si hom no estigués en posició de reconèixer la veritat, l’islam no funcionaria.

L’islam es basa en la justícia, i considera que tothom és capaç d’assolir-la. perquè en estima tant la igualtat com la llibertat. Exactament. Aquesta actitud, justa i precisa, d’equilibri i harmonia, és l’islam. I l’islam, si em permeteu que em torni a posar una mica místic, és un estat mental o de consciència que podem considerar de perplexitat.

La perplexitat

«Reconegueu les diferències i la igualtat dels uns i dels altres» (Alcorà, 49:13). Vet aquí el principi de perplexitat que propugna l’islam i que tothom pot reconèixer (perquè per diferents que siguem, tots estem en una posició respecte el món que ens permet conèixer-lo tal com és, per molt que el veiem de maneres diferents). El tema és que cal atrevir-se a mirar el món: «No son els seus ulls el que està cec, sinó els seus cors.» (Alcorà, 22:46). El que cal, per atrevir-se a abraçar l’islam (és a dir, a sotmetre’s a Déu), és responsabilitzar-se dels propis actes, i comprometre’s amb la veritat.

«No pot ser conegut per la raó ni pot ser concebut pel pensament; només aquell que hagi arribat a la intuïció divina podrà assaborir el gust pur d’aquesta revelació total que s’anomena revelació divina (tajalli ilahi), i en ella hi ha l’objecte de la perplexitat (hayra)», diu Abd al-Karim Al-Jili.

L’estat de perplexitat és aquell en el qual els contraris coexisteixen. La igualtat i llibertat, per exemple. El coneixement d’allò que es coneix i el reconeixement d’allò que s’ignoro. L’entrega i acció. L’acceptació i la intervenció, etc. Tot això és la perplexitat, o l’islam místic (també anomenat sufisme), un estat (un sabor, diuen els sufís) paradoxal, en el qual el dins i el fora deixen de tenir sentit perquè tot és u, sense que la multiplicitat desaparegui. La perplexitat és l’experiència simultània de la unicitat i la multiplicitat. És entendre que tots som u i que, al mateix temps, l’univers és múltiple.

És entendre, per exemple, que acceptar les coses tal com són vol dir contribuir a que canviïn. Perquè? Doncs perquè les coses són canviants. Si el canvi és natural en les coses, creure en la realitat i acceptar-la tal com és no vol pas dir deixar les coses tal com són, sinó que vol dir contribuir en el canvi que reclamen, natural en elles. Aferrar-se a Déu és ser conservador i revolucionari a la vegada. És acceptar que l’existència et trencarà els esquemes, encara que la coneguis de primera mà. És acceptar que pots conèixer la naturalesa de la realitat en cada petita porció de l’existència, com cada gota d’aigua sap gaudir del secret de l’oceà. No ens cal pas tenir molt per ser-ho tot. No ens cal pas ser res per tenir-ho tot. De fet, no ens cal ni ser ni tenir res. En tenim prou amb que la realitat sigui. Si ella hi és, nosaltres hi som.

Quan confiem en la realitat, l’existència flueix segons el seu curs connatural, i tot està bé, i la pau es fa present, i la bellesa brilla amb tota la seva força.

La meravellosa experiència de viure

La gràcia és que les coses no són tal com sembla, perquè són més profundes del que acostumem a veure. Del que es tracta és d’aprendre a mirar-les tal com són, no tal com volem que siguin, o no tal com es mostren d’entrada. El camí que proposa l’islam consisteix, precisament, en alliberar-se progressivament de l’ego que vol que les coses siguin d’una determinada manera, i en obrir-se a la realitat tal com és: immensa i meravellosa, sorprenent.

Mireu a dreta i esquerra i us sorprendreu. Tot és un miracle. Tot és un prodigi. Tot és obra d’una força creadora incommensurable. No somrieu, quan veieu un paisatge bonic? No us agenolleu d’agraïment quan neix el vostre fill o filla? No salteu d’alegria quan sentiu una música que us agrada? La vida és per meravellar-se: això és subjectar-se fortament a la font creadora.

El que passa és que la realitat és tan gran i la seva bellesa és tan radiant, que si la miréssim directament ens quedaríem cecs. Per això l’islam és un camí. Per això l’espiritualitat és una via.

A mesura que avancem per aquest camí ens adonarem que tant si mirem a la dreta com si mirem a l’esquerra, veurem que l’existència és meravellosa i paradoxal: no es pot reduir a la unitat, ni tampoc a una pluralitat: és les dues coses a la vegada. Hi ha coses, per una banda, i cada peça que forma l’univers és única i peculiar; però totes estan entrelligades, i la seva interrelació és tal que no ens permet acceptar la separació com a a definitiva. L’islam és un camí universal, i tanmateix pern una forma diferent en cada criatura.

Aquesta és la relació que tenim amb la realitat, amb Déu: alhora propera i distant. Alhora exclusiva i peculiar, i universal i compartida. Déu ens és alhora inconegut i cognoscible. No en sabem res, d’Ell, però arreu veiem el producte de la seva força creadora. Tot és Ell i no hi ha res que prengui existència al seu costat.

Dissociar a Déu

Els musulmans posen molt d’èmfasi en dissociar Déu de les coses: res pot ser confós amb Déu. Qualsevol idea que ens fem de Déu serà esbiaixada. No és estrany que Abdelmumin Aya hagi titulat un dels seus llibres «Islam sin Dios». No estem capacitats per imaginar-nos-el ni comprendre’l.

Al mateix temps, però, i això no és cap contradicció, els musulmans admeten que Déu es mostra en tot, i que tot el revela. Les diferents coses que prenen existència, més que parlar-nos de si mateixes o mostrar-se’ns en si mateixes, expressen a Déu, l’evoquen, hi apunten, el revelen. Rere tota forma d’existència s’hi d’entreveure a Déu

Déu és un més enllà que està aquí mateix. Tot revela la seva potència: una flor de primavera, un floc de neu a l’hivern. Cada forma de manifestació és un signe de la divinitat, un nom de Déu, una forma que mostra atributs seus.

Si feu una ullada a Google i escriviu la paraula Al·là veureu que Déu no és una cosa sinó una força. Veureu cal·ligrafies del nom. No hi veureu el mateix que veieu si poseu Déu, Dios, God o Dieu. En aquest cas veureu figures: Jesús, l’Esperit Sant, etc. L’islam rebutja aquesta iconografia, perquè no vol associar Déu a res. Però entengueu que tampoc permet que res es dissociï de Déu: tot el que pren existència ho fa per exprés desig de la divinitat. A Déu res se li escapa. Déu és allò que vol que les coses siguin tal com són. Déu és allò que es revela en cada cosa. En totes elles.

Tot revela a Déu. Tot és un signe que hi remet. Per això els musulmans no poden distingir el món entre coses sagrades i coses profanes, o entre bones i dolentes, perquè si quelcom existeix és perquè Déu ho desitja.

El bé i el mal

Això em porta a la memòria una anècdota del sheikh sufí Al Alawi, d’Argèlia. Un cristià, en plena crisi de fe, va anar-lo a veure. I li va dir: com pot ser que Déu permeti el mal? Com és que admet que una criatura recent nascuda es mori? Com és que permet les guerres i la fam? Com és que permet tanta destrucció i tant de dolor i sofriment. I sabeu què li va respondre, el savi sufí? Doncs prepareu-vos. Va dir: No és que Déu ho permeti, tot això. És que Déu és qui ho fa.

Déu, pels musulmans, és allò que fa que les coses siguin tal com son. Per bé i per mal. Les coses no son com volem nosaltres: Les coses són com Déu vol que siguin. I punt, perquè Déu, si recordeu, és la realitat. I la realitat és tal com és, al marge de com voldríem que fos.

Però atenció: l’acceptació de la realitat de les coses implica l’acceptació, sobretot, i com ja hem dit, d’una de les característiques principals de l’existència: el canvi. Tot està, constantment, en procés de transformació. Això vol dir que totes aquestes desgràcies que veiem i que tant ens desagraden, son susceptibles de canviar. De fet, de nosaltres depenen, perquè si tenim les crisis que tenim (ecològica, econòmica, social, etc) és perquè ens hem organitzat malament, i perquè no ens hem regit per l’islam. No hem ordenat els nostres valors d’una manera adequada. No ens hem cenyit a la veritat ni ens hem regit per la justícia.

Enlloc està escrit que no puguem destruir les armes de foc i acabar amb les guerres. Enlloc està escrit que no puguem repartir la riquesa i evitar la desnutrició. Enlloc està escrit que el planeta terra hagi de ser gris i tòxic com és ara. L’Alcorà (13:11) diu que «Déu no modifica l’estat d’un poble fins que els individus que el componen no es modifiquen a si mateixos», i potser ha arribat l’hora que assumim les nostres responsabilitats i que ens deixem de considerar víctimes de les desgràcies que veiem arreu. Si no hem sabut veure que el món és bell i just (perquè la bellesa i la justícia són els principis que hi regeixen) encara som a temps de fer-ho. A què esperem? Perquè seguim sense mirar l’islam de cara? Perquè ens neguem a que la veritat se’ns mostri, i la seguim entenent a la nostra manera?

Tenir esperit crític permet reconèixer la bellesa

Acceptar la realitat, al meu entendre, vol dir entendre que és més bonica del que estem reconeixent ara mateix. Mirar el món tal com és implica reconèixer la seva bellesa i meravellar-se de la seva majestat. Acceptar el món, al meu entendre, no és conformar-se a acceptar els seus defectes, és aprendre a admirar-lo, és sorprendre’s de tot el que ens dóna, és deixar de fer-li tot allò que li fa mal.

Tenir esperit crític i dir les coses pel seu nom és proclamar que Déu és bell i estima la bellesa. Que la realitat és magnifica i l’existència meravellosa. Hem començat aquesta expressió explicant que el musulmà vol aferrar-se a la realitat, i això vol dir que la vol conèixer bé, profundament. Conèixer-la bé no és, només, admetre totes aquestes crisis que veiem, que també. Conèixer-la bé és, sobretot, apreciar la seva meravellosa bellesa. L’univers és preciós i espatarrant, la seva bellesa irradia arreu. Mirar bé vol dir saber veure la bellesa arreu, perquè el món que habitem és d’una gran bellesa.

Pels musulmans, la bellesa del món no és relativa. No depèn dels gustos de l’observador. Pels musulmans, la bellesa és un absolut, com la veritat i com la justícia. És una gràcia de la divinitat, un atribut del món en el qual vivim. Un do. Apreciar-lo és reconèixer-lo. Cal que tornem els grans valors universals a la seva justa categoria. Els hem relativitzat. Hem permès que la lletgesa trepitgés a la bellesa, i la injustícia a la justícia. Hem de desfer el camí que ens ha portat on som ara. Hem de refer el camí vertader.

La feina del musulmà consisteix precisament en això: en reconèixer l’absolutesa de la bellesa, connatural a l’existència, i a vetllar per mantenir-la i permetre que irradiï amb força. Com la justícia. Com la pau.

De la vacuïtat a la plenitud

D’alguna manera, podríem dir que els musulmans creuen que la vacuïtat no existeix (justament, és allò que no existeix). Sempre hi ha quelcom. El sorgiment de l’univers, per exemple, no podria produïr-se a partir d’un no res. Un no-res no pot provocar una explosió de vida, de consciència. La consciència no pot proven de la incosnciència. La vida no pot néixer de la no vida. El sentit no pot emergir del sense sentit.

Hi ha d’haver un principi d’existenciació. Una pre-vida, una pre-existència, una pre-consciència, un pre-sentit. Aquesta força potencial, aquesta font d’on tot brolla, per desconeguda que ens resulti, pot ser reconeguda. Els musulmans l’anomenen Al·là, i l’accepten com un principi actiu creatiu.

Els musulmans, com tots els creients, creuen en un principi vivificador positiu. És a dir, accepten que en l’univers hi apareixen i en desapareixen coses, i que tot canvia constantment. Ara bé, en tant a que tot està en procés, la realitat és en positiu. No podem dir que la realitat és neutre. No podem sumar i restar coses que venen i coses que se’n van i quedar-nos a zero. No, no. Sempre hi ha d’haver, encara que sigui de manera subjacent, un principi d’existència. No es pot treure d’on no n’hi ha. Res no pot sorgir del no-res.

Gaudir la calma

El punt de partida del creient és que tot sorgeix de quelcom. La seva mirada sobre la realitat parteix de la creença de que la Realitat és un no-sé-què positiu. Això és típicament islàmic, i aporta la tranquil·litat que hem mencionat, la calma, la pau salam.

«Déu no demana a ningú més del que Ell li ha donat! Al·là farà que vinguin les facilitats després de les dificultats!», diu l’Alcorà (65:7). No cal témer el buit. No cal témer la solitud. No cal témer la pàgina en blanc. La vida s’escriu a cada instant. El verb generador de vida no deixa de pronunciar noms. La pau acompanya al creient, perquè confia.

«Déu està aprop dels que confien i creuen. Els du de les tenebres a la llum. En canvi, a prop dels que neguen la veritat hi ha les forces del mal, que els duen de la llum a les tenebres» (Alcorà, 2:257). Podem triar: o ens aferrem a la veritat i fluïm amb la veritat (ens agradi o no ens agradi), o ens aferrem al que ens agrada i ens neguem a realitzar allò que ens desagrada. En aquest cas, ens estarem cenyint a l’ego, i no a la realitat. I tenim les de perdre, perquè fent projecte, Al·là és el millor: «Ells maquinaven, però Al·là també feia projectes, i Al·là, Déu, és el millor dels maquinadors» (Alcorà, 8:30).

Els ritus dels muslims

Els musulmans practiquen ritus tothora, per acostar-se al bé, a la veritat, i allunyar-se del mal, l’error, la corrupció, l’engany. Si el seu objectiu és aferrar-se bé a la realitat, no poden fer un ritus els divendres al migdia, i oblidar-se de Déu, la realitat, durant la setmana.

Quins ritus practiquen, però, que pròpiament dit puguin ser considerats ritus? Principalment, la recitació de l’Alcorà, perquè com hem dit, la creació és l’exhalació de la divinitat en procés de manifestació. Així doncs, la revelació de la paraula divina és una eina de primer ordre: la recitació de la revelació és l’eina fonamental, perquè permet recordar l’origen, la font. I la gràcia de l’existència, ja ho deveu haver comprès, és que reflecteixi la realitat que es traspua en ella. La idea és no quedar-se en les coses, sinó atendre a la Realitat que es revela en elles (la força que les fa possibles, la voluntat que les desitja, el sentit que les empeny).

La paraula divina inclou, naturalment, tots els llibres sagrats: la Torà, les paraules de Jesús i un llarg etcètera que probablement també inclogui els vedes, el «Daodejing» i molts llibres d’orient. Perquè? Doncs perquè segons l’Alcorà, Déu ha enviat molts i molts missatgers, i sempre ha fet arribar el mateix missatge, encara que ho ha fet en diferents idiomes i en diferents moments històrics.

Les diferents tradicions de saviesa estan lligades entre sí, tenen un mateix origen i expressen un mateix missatge. Parlen d’una mateixa veritat, eterna, que tot i que es manifesta de mil i una maneres, roman indestructible. La realitat és sempre present en allò que es realitza: uns la veuran d’una manera i uns d’una altra, i tanmateix estaran fent referència a la mateixa realitat.

La realitat que roman rere les existències que pereixen

Muhammad no ha inventat res. Ell només recita el que altres profetes han recitat abans que ell. I què és: aferreu-vos a Déu! Mireu la naturalesa i entengueu que és una revelació de la divinitat. Mireu el món i, més enllà de les coses que hi veieu, entengueu que a través d’elles s’hi mostra Déu.

Mireu més enllà de les coses: no us aferreu a les coses passatgeres que pareixeran: aferreu-vos només a Déu. Les coses passaran de llarg, però la realitat romandrà. No us entretingueu en les existències, considereu la realitat que les aviva.

La postració

Vet aquí el missatge de l’Alcorà i de tots els llibres sagrats, i vet aquí l’actitud d’humilitat que en deriva. Postreu-vos davant la realitat, perquè en cada cosa que l’existència es mostra, s’hi revela la força incommensurable que la fa possible. No us postreu, doncs, davant de cap cosa, però postreu-vos davant d’Allò que la dota de forma i de força.

Així doncs, ser musulmà, és una manera d’entendre la vida. És un estil de vida que han mantingut moltes persones, des de sempre. Qui digui que l’islam és una religió d’entre les altres és que no ha llegit l’Alcorà. Per això pot ser interessant llegir a Abdennur Prado, que en un llibre anomenat «El islam anterior al Islam» explica la diferència entre l’Islam que escrivim en majúscules, el de la religió institucionalitzada, i l’islam que escrivim en minúscules, el de l’Alcorà.

L’oració salat pren una forma molt contundent que no deixa indiferent a qui l’observa: La postració davant de Déu és un ritus impactant. Una colla de persones, totes juntes (igualtat), posant el front a terra (humilitat). La devoció no és cap a l’imam ni envers cap altar ni cap objecte, és simplement en direcció a Déu. És a dir, amb la intenció posada en Déu, que ja hem dit que això de l’islam era una actitud. Resar, en l’islam, és orientar-se cap a Déu, per tenir-lo present. És obrir bé les orelles afinar-se segons l’escala que sona. És no pretendre agafar les regnes, i deixar-se portar per qui realment les sap portar. Qui ens ha donat existència també sap què ens convé. Només cal que hi confiem.

Recuperar la fitra

Tots els ritus de l’islam serveixen per tenir present a Déu, per recordar-lo i saber discernir el seu mandat. I quins efectes laterals provoquen? Doncs practicar-los ajuda a que hom faci examen de consciència, i això promou la justícia socal, el respecte als altres, l’ètica ecològica, el comportament exemplar, etc. i aporta pau. Perquè? Doncs perquè el fet d’aferrar-se a la realitat, amb humilitat i sense pretensions egoistes, porta a cuidar-la, a estimar-la… a realitzar-la tal com és, perquè quan les criatures es comporten tal com son, amb (segons la fitra, la seva naturalesa interna), la realitat es mostra tal com és. Qui es conegui a si mateix coneixerà al seu Senyor, diu una dita sufí.

Cenyir-se a la veritat implica defensar-la i manifestar-la. Estem en aquest món per palesar els atributs de Déu, no pas per realitzar-hi qualsevol disbarat egoista. Tenir en consideració al creador significa defensar la creació amb totes les forces. Això vol dir que la creença dels musulmans no està lligada només al món tangible, empíric, evident, que també, perquè és en aquest món que s’hi veuen reflectits els atributs divins. Està lligada, sobretot, a la força que ho fa possible. La vida batega dins nostre. Que no sapiguem perquè caram el nostre cor pot bategar com ho fa no vol dir que no puguem veure que, efectivament, ho fa. Aquesta és la meravella que els musulmans contemplen quan observen el món: la majestat és del Creador, de la Creadora, i les criatures son servidores seves. Res més. No cal que intentem conèixer el secret de com l’origen exclama el verb. En tenim prou de sentir la ressonància de la seva reverberació en els nostres cors.

Els beneficis de practicar l’islam (de ser muslim) han de ser observables. S’han de sentir. Un bon musulmà és una persona que té un comportament exemplar. Res més. Al bon musulmà se l’ha de reconèixer pels seus actes.

Qui és exemplar, estant en el món, ho és perquè té en el seu record aquella força que fa possible que estigui en el món. Tenir el record constant de Déu el fa bona persona, perquè li permet desprendre’s de desitjos egoistes i cenyir-se a la veritat. «Déu no ordena actes deshonestos. Potser li atribuïu a Déu alguna cosa de la que no teniu coneixement?» (Alcorà, 7:28).

Dhikr, la rememoració de Déu

Dhikr significa alhora invocació i record. És una paraula oxímoron en si mateixa, remet a una acció activa, la d’invocar (recitar), i a una de passiva, la de recordar (rememorar). El dhikr és una activitat activo-passiva que ens porta a tenir present Al·là, i a reconèixer que fer-ho ens provoca perplexitat, per això el dhikr és la pràctica per excel·lència dels sufís.

Tots els ritus que practiquen els musulmans són dhikr, serveixen per tenir present Al·là. El semidejuni de Ramadà, per exemple, consisteix en buidar el cos d’aliment per tal de despullar l’ego que es creu independent i auto-suficient. El dejuni permet adonar-se que el buit no existeix: sempre hi ha quelcom subjacent.

El dejuni permet sentir en el propi cos que l’existència és quelcom tangible, en positiu. El principi de vida és sempre present. Mai s’extingeix. Per molt que buidem, mai pot assolir-se una vacuïtat absoluta. L’absència no és mai més gran que la presència.

El dejuni només dura unes quantes hores. Cada vespre es pot tornar a menjar. Això vol dir que una persona adulta sana no té cap impediment físic per realitzar-lo. Qui té un problema per fer-lo és l’ego, que no ho vol fer. Per tant, el dejuni, no posa contra les cordes la nostra salut, però posa contra les cordes el nostre ego. Això és el que fa que el semi-dejuni de Ramadà sigui un exercici espiritual de primer ordre.

La solidaritat

També l’almoina és un pilar de l’islam. És per ajudar als necessitats, sens dubte, però també prendre consciència de Déu, i per beneficiar i propiciar la seva creació. És a dir, és per ajudar als altres i, en fer-ho, prendre consciència de la bellesa del món.

La vida és una força que està en circulació, obstruir-la és perjudicar-la. Acumular riquesa és anar en contra de la vida. La caritat de l’islam no és de naturalesa supremacista, no ve d’una mà que dona des de la superioritat de qui se sent capacitat d’ajudar. Es tracta d’una solidaritat més profunda, que comprèn que la societat és un equip.

De la mateixa manera que la sang ha d’arribar a tots els racons del cos, els diners han d’arribar a totes les persones. El cos sencer es beneficia de que l’energia circuli. La societat sencera es beneficia de que no hi hagi pobresa. Qui es queda els diners per si mateix (i pels seus fills, i pels seus néts, i pels seus fills, etc.) està perjudicant a la societat sencera. No cal dir-ho: avui en dia el món està regit per aquest tipus de persones. Com voleu que vagi, el món? Com voleu que la societat gaudeixi de salut, si els que tenen els recursos, enlloc de contribuir a que circulin, se’ls queden i els estanquen?

Cada acció és un ritus

Amb tot, podríem dir que els musulmans són molt i molt creients. Per ells, tot és un ritus. Cada moment del dia és propici per recordar a Déu, per donar vida als altres, per abstenir-se de menjar i recordar que som criatures necessitades.

L’energia de la vida ha circular. El verb diví ha de ressonar. L’eco de l’origen s’ha de sentir arreu. No hi hauria noms si no hi haguessin verbs que els activen. Per això a cada pas que donen els musulmans diuen bismillah, que vol dir en el nom de Déu. Ho fan en despertar-se, en agafar el cotxe per conduir, en posar-se el menjara la boca, etc. En tot hi veuen una revelació, els musulmans. Tota l’existència és una revelació de la força que la fa possible. El més enllà, tot i ser inefable, és a tocar. Se l’entreveu en cada cosa. Tot hi remet.

L’islam impregna per complet la vida dels musulmans. Si tot el que existeix és un signe que evoca a Déu, cada gest dels musulmans és un ritus que el venera. La força de la vida prové de Déu, i els musulmans se’n recorden a cada pas que donen. Res no podria existir sense l’origen que ho fa possible. Recordar l’origen de manera constant és estar agrair a la font de l’existència. És desaferrar-se de les coses i obrir-se a la força que les fa possibles. Paradoxalment, això reforça les pròpies coses, perquè les dota d’allò que els insufla la vida.

Vet aquí la perplexitat: Com més ens desaferrem de la vida, i més deixem que sigui per si mateixa, més la reforcem. Com més ens desaferrem del món, més ens aferrem a Déu, és dir, al Creador dels mons, i per tant, més beneficiem al propi món.

La submissió a Al·là: justícia social, ètica ecològica, perplexitat

L’islam, per tot això que hem dit, no pot ser considerat només una religió: és molt més que això. És una actitud, una manera d’estar en el món. I per això és molt important que coneguem els musulmans, que escoltem què ens diuen, i que no pretenguem imposar-los conceptes que no els escauen, com religió, per exemple.

La meva proposta és que ho fem al revés que com ho hem fet fins ara: escoltem primer què diuen, els musulmans, i després ja decidirem què ens semblen les coses que fan. Crec que si ho fem així farem com Goethe, que coneixia molt bé l’islam, i va dir: si islam vol dir submissió a Déu, no naixem i morim tots com a musulmans?

Vet-ho aquí: perquè ens hi resistim. Per què ens neguem a acceptar els principis que regeixen el món? Per què volem que el món es regeixi pels principis que nosaltres considerem oportuns?

Els muslims ens ensenyen a invertir la perspectiva actual, i a obrir-nos a la realitat tal com és.

Un camí de realització

Recordeu: islam és més un verb que un nom: és subjectar-se, és aferrar-se als principis que regeixen la realitat. Practicar l’islam és actuar segons aquesta manera de fer. L’islam, un camí d’acció, en portarà a l’iman, que vol dir discerniment (i que conté la fe i el coneixement): És el coneixement del que pot ser conegut i la fe i confiança en allò que no pot ser conegut. Acceptar l’iman ens portarà a l’ihsan, que és l’excel·lència de comportament: la persona, aquí, ja està plenament centrada. L’ihsan és la saviesa, la realització.

El muslim, per tant, lluny de ser un persona que segueix unes normes de conducta, és un individu viu que realitza un procés de realització, és a dir, que es transforma a cada pas i que poc a poc va descobrint què és això de la perplexitat: quelcom que s’assembla a l’envelliment: cada dia som diferents, i tanmateix sempre som la mateixa persona.

L’existència canvia en tot moment, i tanmateix la realitat segueix, permanentment, sense esgotar-se ni deixar-se atrapar per l’existència. L’existència palesa la realitat, però al mateix temps la persegueix, i mai l’atrapa. I tanmateix mai deixa de mostrar-la.

A «La perla preciosa», Abu Hamid al-Ghazali hi explica una conversa tinguda en somnis: quan moris et preguntaran què hi portes, al cel, i de res no servirà que diguis que has fet trenta sis peregrinacions, tres-centes seixanta lectures completes de l’Alcorà o seixanta anys de dejuni. En canvi, si dius «Déu, no porto res que no sigui Tu mateix», aleshores se t’obriran les portes del cel. Això és l’ishsan, l’entrega total.

L’ablució, higiene del cos i purificació del cor

Els dejunis, les peregrinacions i les lectures del llibre sagrat serveixen per descobrir això: que jo no sóc jo, tu no ets tu, i la vida que passa a través teu i meu. Poc sentit tenen en si mateix, els ritus. La seva força rau en l’experiència que aporten, en el sabor que permeten degustar en la transformació que produeixen. Qui faci un ritus per quedar-se en el propi ritus farà com qui juga al parxís.

Per això és important, abans de realitzar cap ritus, examinar la intenció que porta a efectuar-lo. Per purificar la intenció, els musulmans realitzen una ablució, que és una higiene física, anímica i espiritual. L’ablució és una higiene del cos i una purificació del cor.

No sé qui ho va dir, que «ara les persones ja només es dutxen per netejar el seu cos», però crec que tenia molta raó.

Gaudir en pau

L’islam és un camí de realització. Un camí progressiu, que abasta des de la profunditat més pregona fins a la superfície més ostensible. La realització –i això no és cap redundància– és allò que efectua la realitat. Practicar l’islam és oferir-se a la realitat, per contribuir a que es realitzi. És entregar l’existència a la Realitat. És aferrar-se als principis que la guien, i no pas a les idees esbiaixades que puguem fer-nos. És acceptar que la Realitat és més potent que nosaltres mateixos, que nosaltres estem en ella, i no ella en nosaltres. És obrir-se a participar en ella.

Acceptar l’islam és saber-se depenent de la realitat, petit i submís a ella. I és meravellar-se de la grandesa de la realitat, agenollar-se en reverència davant la seva majestat i, amb humilitat, fer l’esforç humanament possible de participar de la seva realització per contribuir a que la seva llum irradiï arreu.

No s’ha de tenir pressa a descobrir-ho, a realitzar-ho. Tenim de temps tota una vida. No pretenguem abastar el tot. Gaudim del que se’ns dóna a cada instant.

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies