15 Gen De l’absència a la presència. La realitat és imparable

A la Rínxols

Diu l’Alcorà que Al·là és la realitat, al Haqq, i la realitat és la veritat de les coses tal com son. L’existència és real –aquesta és la premissa i el punt de trobada– i el treball espiritual del muslim consisteix en afinar-se per participar, de manera conscient, de l’efectivitat de l’existència, de la seva naturalesa real, la seva vertadera qualitat.

En el camí espiritual no es tracta de pretendre abastar tota la realitat o de conquerir tota veritat, sinó d’acceptar participar d’ella, i de sentir-s’hi a gust. La felicitat rau en l’assumpció alegre de la posició en que un es troba, de les possibilitats que un té, de les forces que un percep.

Quan un agraeix el que rep s’adona que té més del que és. No som quasi res, però se’ns dóna gairebé tot.

L’efectivitat de l’existència

La nostra existència individual és comparable a la de la fulla d’un arbre: Necessitem l’aliment i el contacte que ens donen la branca, el tronc, les arrels, la terra. Ens nodreix us medi. Per ser-hi, necessitem que ens donin. No tenim la possibilitat de posseir una individualitat real, autònoma, auto-subsistent. Sense els altres no som ningú.

L’ego es creu que sí. L’ego ens diu que som algú en si mateix. L’ego voldria que fóssim independents. L’ego ens vol fer creure que el jo pot vèncer al nosaltres. Però l’ego cau al seu propi parany, perquè la individualitat en la que creu no porta sinó a la mort, a la dissolució de l’existència. L’ego vol condemnar a la persona a una petitesa irreal. La realitat, en canvi, li ofereix a la criatura la possibilitat de participar d’una existència enorme i gaudir d’una plenitud molt més gran.

Les persones som u amb la realitat… però la realitat és més que nosaltres. La realitat és més àmplia del què podem abastar, i tanmateix som u amb ella. Això que sembla una paradoxa és el que podem anomenar perplexitat. És el fet que tu siguis u amb aquesta realitat, inseparable d’ella fins al punt que les fronteres que hi pot haver entre tu i ella es difuminen, i que al mateix temps no arribis a abastar-la mai, perquè la realitat és incommensurable.

El transcendent immanent

Deixa que l’ego tingui les seves pròpies creences i obre’t a creure en allò que té existència real. És la realitat la que t’abraça a tu. Tu no pots abastar-la. Islam vol dir entrega a la realitat, submissió a la divinitat, acceptació de la veritat, aferrament a l’instant, a la situació vigent tal com és… I perquè, aquesta submissió? Doncs perquè Al·là ho és tot per nosaltres però nosaltres, en canvi, no ho som tot per ell.

Islam és acceptació de la transcendència i de la immanència de la realitat, és el reconeixement de que l’una i l’altra son indissociables. Ser muslim és deixar-se atrapar per la realitat, és obrir-se a que la veritat t’ompli, és fluir amb el curs de l’existència canviant, i deixar córrer l’ambició d’un ego que vol conquerir el món, posseir-lo, aturar-lo, bloquejar-lo. Matar-lo.

La realitat és imparable

La realitat és massa gran. No la podem aturar. No la podem comprendre. És immensa. El muslim ho accepta, i deixa que la seva força immensa el penetri. Ella és sustentadora de la seva vida.

El muslim vol tenir sempre present la realitat, i deixar que meni cap on sigui que porta, cap a l’esdevenir. El muslim no es dirigeix a un lloc concret, sinó que avança cap a l’existència efectiva, cap a la realitat una, cap a la consciència profunda de que l’origen és sempre present, malgrat que s’absenta. El muslim permet que la perplexitat el meravelli. Admet com a premissa allò que se li està donant, a cada pas, i així es fusiona progressivament amb l’origen.

L’existència sorgeix de l’absència de l’origen, i flueix cap a la seva presència. La realitat és imparable. La vida és un camí de retorn. Som d’Al·là i a Al·là tornarem.