34 cops el front a terra: Un despertador de la consciència - Sufi.cat
3705
post-template-default,single,single-post,postid-3705,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,no_animation_on_touch,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
34 cops el front a terra: un despertador de la consciència. Salat

34 cops el front a terra: Un despertador de la consciència

La salat és coneguda com l’oració dels musulmans. Crec que aquesta definició no ofereix una descripció prou completa de l’acte en qüestió. La salat és quelcom més que una oració, fer una salat no és només resar. Miraré d’explicar-me.

Salat és un instant breu però freqüent, subtil però intens, en el qual el musulmà deixa de banda les seves coses i s’orienta a Déu. Posa el focus en la divinitat i s’agenolla davant seu en senyal de respecte. Amb la salat es para el món: s’atura l’activitat mundanal i s’obre una porta a la transcendència. S’interromp el flux d’activitat i s’activa un retorn a la font que l’aviva.

Un gest conscient

La persona que realitza una salat s’orienta a la kibla, proclama la seva intenció, i a continuació comença l’oració. S’agenolla. Després, realitza una postració completa, el sujud. Col·loca el front a terra.

Aquest gest no és simbòlic. És físic. Aquesta postura no significa només la humilitat d’una persona que reconeix que la vida li és donava per una força creadora la qual no és capaç de comprendre, sinó que la implica: La postura, pròpiament, expressa aquesta actitud. La manifesta.

La persona encarna aquesta cosmovisió i el gest la demostra. No es tracta per tant, només d’un símbol. És tota una acció. És la humilitat feta gest. La relació entre la persona i allò que li permet l’existència queda demostrada, no només definida.

La salat conscient

Realitzar la salat de manera automàtica és possible. Em penso que la majora de les oracions del musulmans són d’aquesta mena. Però ser conscient de la força del gest segueix essent possible, i això és el que pretén el musulmà quan s’esforça per realitzar la salat com Déu mana.

Aturar el món i agenollar-se. Aturar el pensament concret i obrir-lo a la divinitat. Posar el front a terra i sentir que el cel i la terra fan matx… si es dóna el cas, perquè una part de la salat és realitzada per les persones, però l’altra només té lloc si la divinitat ho efectua. La salat és una cita amb Déu, i la persona només és responsable d’una part d’aquesta cita. L’altra no és cosa seva. Ella només s’hi obre.

Amb la salat el musulmà s’obre a una trobada amb Déu, conscient de que és Déu qui ha d’obrir-li les portes perquè aquesta trobada tingui lloc.

Un gest d’humilitat

La salat és un gest d’humilitat. La salat consisteix en la realització d’un moviment descendent, com efectua sempre l’aigua. Aquest moviment denota humilitat i adaptació al medi, a la vida, a la naturalesa. Es tracta, emperò, d’una postració que es realitza davant la divinitat i res més que la divinitat, no davant del món creat, perquè en relació a aquest l’individu hi té una relació d’igual a igual. Només davant del Creador hi ha d’haver una relació de jerarquia. La resta de coses tenen totes el mateix valor, perquè totes depenen d’aquest creador –sigui el que sigui que és– per ser-hi. És per això que els musulmans, quan resen en grup, ho fan en fila.

Davant de qui realitza la salat no hi ha altra cosa que un espai buit. No es resa a cap objecte. No s’admet cap imatge. No es pot fer servir res. Tot es redueix a l’actitud, a l’acció. Qualsevol lloc és bo per fer-ho. La cosa va de prendre consciència.

La crida a l’oració és com un despertador que sona cinc cops al dia. Del que es tracta és de fer servir aquest despertador per despertar-se.

Despertar la consciència

El front a terra és un gest d’una humilitat absoluta. Pocs gestos poden implicar una d’humilitat tan gran. Les facultats superiors de la persona s’inferioritzen a si mateixes per ubicar-se al mateix nivell que les més baixes: El cap al nivell dels peus; la ment al nivell del caminar; l’aigua al nivell del mar. Però la postració no humilia, al contrari. La inferiorització no és tal, realment. Només és física i és feta per una raó: Serveix per unir, per aplega i reunir… al nivell on la trobada és possible. Si del que es tracta és de domstrar i sentir que tot és un, cal ubicar-se a l’únic indret que aquesta confluència tingui lloc: El punt més baix.

La persona que realitza la salat decideix, de manera conscient i voluntària, agenollar-se i, a continuació, postrar-se, perquè en fer-ho posarà tot el seu ésser a un mateix nivell. No ho fa pas per inferioritzar-se doncs, sinó per ajuntar-ho tot al nivell on tot pot unir-se, de la mateixa manera que les aigües sempre avancen en sentit descendent fins a trobar-se al mar.

Naturalment, l’aigua s’evapora de nou. Forma núvols i, a través de la pluja, torna a caure a la terra. A les muntanyes, forma rius, i emprèn de nou un camí descendent que el portarà de nou les aigües al mar. El circuit és tancat, el camí és circular.

34 cops el front a terra: un despertador de la consciència

Postrar-se és realitzar una part del camí. Per tant, realitzar el moviment descendent no significa en cap cas una humiliació. És una entrega. Efectuar la salat és posar-se a disposició d’aquest procés natural que té lloc per si mateix, però del qual una petita part ha de ser realitzada de manera activa, conscient. El descens, humil, ha de ser efectuat per voluntat pròpia. A ningú se li pot demanar que tingui humilitat. Un l’ha de realitzar per si mateix. L’actitud no es pot imposar. Neix de dins.

Imposar la realització de la salat com una obligació, per tant, és del tot absurd. Si la trobada amb Déu relcama un gest d’humilitat. Si una etapa del camí és en sentit descendent, aquest descens només s’efectua de cor. És una actitud individual i no pot ser efectuada per una altra persona. Es podrà obligar a les persones a que s’agenollin, però no se les podrà obligar a dirigir la seva atenció vers la divinitat. No té cap sentit. Com diu l’Àlcorà (2:256), la coacció no pot formar part de l’islam.

Entrega

Els musulmans creuen que si s’entreguen a Déu, Déu els porta cap on han d’anar. Els musulmans no decideixen el seu camí, sinó que s’obren a identificar-lo i s’esforcen a seguir-lo. Aquesta és, precisament, l’actitud del musulmà i la consciència que pren, cada dia més, gracies a la salat que realitza com a mínim cinc cops al dia i que li porta a posar el front a terra trenta-quatre vegades al dia.

La salat anomenada obligatòria té lloc cinc cops al dia. En algunes salat es realitzen dues rakats, en d’altres tres i en d’altres quatre, i a cada rakat s’efectuen dues postracions. En total, doncs, al final del dia, s’efectuen 34 postracions.

Si aquest gest tan reiterat no és efectuat de manera mecànica, i és fet de cor, amb la més plena consciència, el fet d’efectuar-lo amb tanta freqüència es converteix en un autèntic despertador espiritual. Son els hàbits el que ens permetrà reunir-nos amb Déu, diuen els musulmans, que no aspiren tant a una il·luminació sobtada com a una realització progressiva. La realitat és allò que es realitza, allò que té lloc. Fusionar-s’hi no ha de ser una qüestió puntual, sinó una constant.

La presa de consciència

Com hem dit, en principi, la salat es realitza com a mínim cinc cops el dia: Abans que surti el sol, en ple migdia, al punt de mitja tarda, al moment en que es pon el sol i quan ja és fosc.

Aquests cinc moments són, per una banda, com qualsevol altre moment del dia, efímers i puntuals. Però també es tracta d’uns moments especials. Son instants d’impàs, de canvi, de més transició que altres. Per exemple, al migdia és el moment en que el yang deixa de créixer i ho comença a fer el yin. És aquell moment en que, des del nostre punt de vista relatiu, el sol comença el seu descens.

La posta de sol, per la seva part, és el moment en que deixem de veure l’astre solar però que, per uns breus instants, gaudirem de la seva llum a pesar de la seva absència. Realitzar la salat és enfocar-se a Déu, però també és prendre consciència de la naturalesa de la seva creació, adonar-se de les característiques del món que ha creat.

Cada moment del dia és especial, però alguns moments son més representatius i expressen més la nostra relació amb la divinitat: Nosaltres, des del nostre món relatiu, admetem que la realitat ens transcendeix, i reconeixem que allò que només podem aprehendre de manera relativa també gaudeix d’una dimensió absoluta la qual no som capaços d’apreciar.

La relació de dependència

Respecte a l’absolutesa de la realitat només hi tenim una relació de dependència. El nostre punt de vista és tan limitat que no ens permet captar amb els sentits o el pensament què és això de l’absolut. Només tenim una perspectiva contingent. Vivim en la relativitat i no podem eliminar-la. L’absolut cau, des del nostre punt de vista, a l’altra banda, inefable i inabastable. I tanmateix sabem que cabem en Ell, que Ell sí que ens acull a nosaltres tot i que nosaltres no podem abastar-lo a Ell.

L’absolut només pot ser captat per la consciència. Ni els sentits ni el pensament poden abraçar-lo. Però l’absolut és amb nosaltres, en nosaltres, i si bé tot el què veiem o pensem sembla relatiu, conté l’essència de l’absolut que ho genera. La nostra ubicació en el món només ens permetrà, a cada moment, captar una petita part de la realitat, però tanmateix la nostra consciència és capaç d’entendre que tot és u, i que aquesta realitat tan Gran que ens dóna vida, és una i única. Res té lloc ni té sentit a for a seva.

És així com l’absolut es fa lloc en el món de les coses relatives. La salat serveix per anar-ne prenent consciència. La salat és un exercici espiritual autèntic, freqüent. Serveix per aprehendre l’absolut, que només pot ser captat per la consciència, i per res més, perquè ni la ment és capaç de pensar-lo ni el cos de sentir-lo. Tot el què sentim i pensem és sempre relatiu, temporal, passatger… però com la salat, ens obre una porta a la realitat absoluta de la qual mai ens hem allunyat. Només ens ho havíem pensat. Despertar és adonar-se’n.

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies