13 Jun 34 cops el front a terra: Un despertador de la consciència

La salat és coneguda com l’oració dels musulmans. Crec que aquesta definició no ofereix una descripció prou completa de l’acte en qüestió. La salat és quelcom més que una oració, fer una salat no és només resar. Miraré d’explicar-me.

Salat és un instant breu però freqüent, subtil però intens, en el qual el musulmà deixa de banda les seves coses i s’orienta cap a Déu. Posa el focus en la divinitat i s’agenolla davant seu en senyal de respecte. Amb la salat es para el món: s’atura l’activitat mundanal i s’obre una porta a la transcendència. S’interromp el flux d’activitat i s’activa un retorn a la font que l’aviva.

Un gest conscient

La persona que realitza una salat s’orienta a la kibla, proclama la seva intenció, i a continuació comença l’oració. S’agenolla. Després fa una postració completa, el sujud. Col·loca el front a terra.

Aquest gest no és simbòlic. És físic. Aquesta postura no significa només la humilitat d’una persona que reconeix que la vida li és donada per una força creadora que no és capaç de comprendre, sinó que la implica: la postura, pròpiament, expressa aquesta actitud. La manifesta.

La persona encarna aquesta cosmovisió i el gest la demostra. No es tracta, per tant, només d’un símbol. És tota una acció. És la humilitat feta gest. La relació entre la persona i allò que li permet l’existència queda demostrada, no només definida.

La salat conscient

Realitzar la salat de manera automàtica és possible. Em penso que la majoria de les oracions dels musulmans són d’aquesta mena. Però ser conscient de la força del gest segueix essent possible, i això és el que pretén el musulmà quan s’esforça per realitzar la salat com Déu mana.

Aturar el món i agenollar-se. Aturar el pensament concret i obrir-lo a la divinitat. Posar el front a terra i sentir que el cel i la terra fan matx… si es dona el cas, perquè una part de la salat és realitzada per les persones, però l’altra només té lloc si la divinitat ho efectua. La salat és una cita amb Déu, i la persona només és responsable d’una part d’aquesta cita. L’altra no és cosa seva. Ella només s’hi obre.

Amb la salat el musulmà s’obre a una trobada amb Déu, conscient que és Déu qui ha d’obrir-li les portes perquè aquesta trobada tingui lloc.

Un gest d’humilitat 

La salat és un gest d’humilitat, que consisteix en la realització d’un moviment descendent, com el que efectua sempre l’aigua. Aquest moviment denota humilitat i adaptació al medi, a la vida, a la naturalesa. Es tracta, emperò, d’una postració que es realitza davant la divinitat i res més que la divinitat, no davant del món creat, perquè en relació amb aquest l’individu hi té una relació d’igual a igual. Només davant del Creador hi ha d’haver una relació de jerarquia. La resta de coses tenen totes el mateix valor, perquè totes depenen d’aquest creador –sigui el que sigui– per ser-hi. És per això que els musulmans, quan resen en grup, ho fan en fila.

Davant de qui realitza la salat no hi ha altra cosa que un espai buit. No es resa a cap objecte. No s’admet cap imatge. No es pot fer servir res. Tot es redueix a l’actitud. A l’acció. Qualsevol lloc és bo per fer-ho. La cosa va de prendre consciència.

La crida a l’oració és com un despertador que sona cinc cops al dia. Del que es tracta és de fer servir aquest despertador per despertar-se.

Despertar la consciència

El front a terra és un gest d’una humilitat absoluta. Pocs gestos poden implicar una humilitat tan gran. Les facultats superiors de la persona s’inferioritzen a si mateixes per ubicar-se al mateix nivell que les més baixes: el cap al nivell dels peus; la ment al nivell del caminar; l’aigua al nivell del mar. Però la postració no humilia, al contrari. La inferiorització no és tal, realment. Només és física i és feta per una raó: serveix per unir, per aplegar i reunir… al nivell on la trobada és possible. Si del que es tracta és de demostrar i sentir que tot és u, cal ubicar-se a l’únic indret on aquesta confluència té lloc: al punt més baix.

La persona que realitza la salat decideix, de manera conscient i voluntària, agenollar-se i, a continuació, postrar-se, perquè en fer-ho posarà tot el seu ésser a un mateix nivell. No ho fa pas per inferioritzar-se, doncs, sinó per ajuntar-ho tot al nivell on tot pot unir-se, de la mateixa manera que les aigües sempre avancen en sentit descendent fins a trobar-se al mar.

Naturalment, l’aigua s’evapora de nou. Forma núvols i, a través de la pluja, torna a caure damunt la terra. A les muntanyes forma rius, i emprèn de nou un camí descendent que la portarà de nou a les aigües del mar. El circuit és tancat, el camí és circular.

34 cops el front a terra: un despertador de la consciència

Postrar-se és realitzar una part del camí. Per tant, realitzar el moviment descendent no significa en cap cas una humiliació. És una entrega. Efectuar la salat és posar-se a disposició d’aquest procés natural que té lloc per si mateix, però una petita part del qual ha de ser realitzada de manera activa, conscient. El descens, humil, ha de ser efectuat per voluntat pròpia. A ningú se li pot demanar que tingui humilitat. L’actitud no es pot imposar. Neix de dins.

Imposar la realització de la salat com una obligació, per tant, és del tot absurd. Si la trobada amb Déu reclama un gest d’humilitat, si una etapa del camí és en sentit descendent, aquest descens només s’efectua de cor. És una actitud individual i no pot ser efectuada per una altra persona. Es podrà obligar les persones que s’agenollin, però no se les podrà obligar a dirigir la seva atenció vers la divinitat. No té cap sentit. Com diu l’Alcorà (2:256), la coacció no pot formar part de l’islam.

Entrega

Els musulmans creuen que si s’entreguen a Déu, Déu els porta cap on han d’anar. Els musulmans no decideixen el seu camí, sinó que s’obren a identificar-lo i s’esforcen a seguir-lo. Aquesta és, precisament, l’actitud del musulmà i la consciència que pren, cada dia més, gràcies a la salat, que realitza com a mínim cinc cops diàriament i que el porta a posar el front a terra trenta-quatre vegades al dia.

La salat anomenada obligatòria té lloc cinc cops al dia. En algunes salat es realitzen dues rakats, en altres tres i en altres quatre, i en cada rakat s’efectuen dues postracions. En total, doncs, al final del dia s’efectuen 34 postracions.

Si aquest gest tan reiterat no és efectuat de manera mecànica sinó de cor, amb la més plena consciència, el fet d’efectuar-lo amb tanta freqüència es converteix en un autèntic despertador espiritual. Són els hàbits el que ens permetrà reunir-nos amb Déu, diuen els musulmans, que no aspiren tant a una il·luminació sobtada com a una realització progressiva. La realitat és allò que es realitza, allò que té lloc. Fusionar-s’hi no ha de ser una qüestió puntual, sinó una constant.

La presa de consciència

Com hem dit, en principi la salat es realitza com a mínim cinc cops al dia: abans que surti el sol, en ple migdia, al punt de mitja tarda, al moment en què es pon el sol i quan ja és fosc.

Aquests cinc moments són, per una banda, com qualsevol altre moment del dia, efímers i puntuals. Però també es tracta d’uns moments especials. Són instants d’impàs, de canvi, de més transició que altres. Per exemple, al migdia és el moment en què el yang deixa de créixer i ho comença a fer el yin. És aquell moment en què, des del nostre punt de vista relatiu, el sol comença el seu descens.

La posta de sol, per la seva part, és el moment en què deixem de veure l’astre solar però en què, per uns breus instants, gaudirem de la seva llum a pesar de la seva absència. Realitzar la salat és enfocar-se a Déu, però també és prendre consciència de la naturalesa de la seva creació, adonar-se de les característiques del món que ha creat.

Cada moment del dia és especial, però alguns moments són més representatius i expressen més la nostra relació amb la divinitat: nosaltres, des del nostre món relatiu, admetem que la realitat ens transcendeix, i reconeixem que allò que només podem aprehendre de manera relativa també gaudeix d’una dimensió absoluta, la qual no som capaços d’apreciar.

La relació de dependència

Respecte a l’absolutesa de la realitat, només hi tenim una relació de dependència. El nostre punt de vista és tan limitat que no ens permet captar amb els sentits o el pensament què és això de l’absolut. Només tenim una perspectiva contingent. Vivim en la relativitat i no podem eliminar-la. L’absolut cau, des del nostre punt de vista, a l’altra banda, inefable i inabastable. I, tanmateix, sabem que cabem en Ell, que Ell sí que ens acull a nosaltres tot i que nosaltres no puguem abastar-lo a Ell.

L’absolut només pot ser captat per la consciència. Ni els sentits ni el pensament poden abraçar-lo. Però l’absolut és amb nosaltres, en nosaltres, i si bé tot el que veiem o pensem sembla relatiu, conté l’essència de l’absolut que ho genera. La nostra ubicació en el món només ens permetrà, a cada moment, captar una petita part de la realitat, però la nostra consciència és capaç d’entendre que tot és u, i que aquesta realitat tan Gran que ens dona vida és una i única. Res no té lloc ni té sentit a fora d’ella.

És així com l’absolut es fa lloc en el món de les coses relatives. La salat serveix per anar-ne prenent consciència. És un exercici espiritual autèntic, freqüent. Serveix per aprehendre l’absolut, que només pot ser captat per la consciència, i per res més, perquè ni la ment és capaç de pensar-lo ni el cos de sentir-lo. Tot el que sentim i pensem és sempre relatiu, temporal, passatger… però, com la salat, ens obre una porta a la realitat absoluta, de la qual mai ens hem allunyat. Només ens ho havíem pensat. Despertar és adonar-se’n.