01 Nov Les religions i les llengües

Sovint comparo les religions amb les llengües. Em sembla molt il·lustratiu. Avui torno a donar un tomb a la idea, i cada cop penso més que aquestes dues coses tenen les seves equivalències.

De la llengua al llenguatge

La llengua és un recurs adquirit que posem a la nostra disposició per expressar-nos. Es tracta d’un codi après. El seu lèxic i la seva semàntica, la seva ortografia i la seva gramàtica, la seva sintaxi i la seva fonètica son les que son, i nosaltres acceptem aquestes normes si el què volem és poder disposar d’aquest codi.

Perquè ho fem, això d’acceptar codis aliens al nostra naturalesa més connatural? Nio es tractaria d’una imposició? No, dominar aquest codi ens permetrà ser més lliures. Ens permetrà ser més com som, perquè el què som no es conforma tan sols del què emergeix de dins, sinó també del què adquirim de fora. Viure és exhalar, però també és inspirar, i acceptar pautes i normes externes pot servir per vehicular les idees, emocions i energies que broten de dintre. Fer conjunyir el què brota de dins i el què descobrim de fora és possible, i si bé pot passar que una cosa trepitgi a l’altra, també pot ser que s’afavoreixin mútuament. Al cap i a la fi, tan connatural a nosaltres és allò endogen com allò exogen.

El llenguatge ens enriqueix

Com més ric sigui el nostre llenguatge més matisos podrem expressar, i més podrem conèixer també, perquè de vegades ens expressem per dir què sentim, però altres vegades també aprenem a sentir allò que expressem, o escoltem. Així, el llenguatge ens modula i ens enriqueix, o ens construeix, si ho voleu. Descobrir una paraula és descobrir també el seu significat. I això ens permetrà realitzar-lo. Potser sense haver sabut de l’existència d’aquella paraula tampoc en sabríem res de la cosa a la que dóna nom.

En la mesura en que les llengües tenen variants morfològiques diferents, codifiquen el món de maneres diferents. Ara bé, rere les llengües hi podem reconèixer unes invariants: per bé que cada una d’elles és una via d’aproximació al món i una via de generació de realitat, totes elles son talment vies d’aproximació al món de generació de realitat, i això fa que, bo i essent diferents, també siguin equivalents.

Si bé les llengües son diferents entre si com a llengües, son similars com a llenguatge. Una llengua, per molt que sigui peculiar i diferent de les altres, no deixa de ser un llenguatge. En tant a que les diverses llengües presenten formes i aspectes diferents, son diferents. Però en tant a que totes elles permeten que un expressi el què sent i pensa, i en la mesura que totes elles també serveixen per construir-nos i transformar-nos, totes son iguals.

De la religió a l’espiritualitat

Les religions són sistemes de creences que conviden a l’acció. Inviten a la realització d’uns ritus i al manteniment d’unes pautes de comportament que, en cas de ser dutes a terme, han de ser transformadores. Un ritus hi és per ser realitzat, i la seva funcionalitat rau en si mateix. Fer-lo, però té conseqüències que el transcendeixen, i això vol dir que com a resultat de la seva realització tot canvia, no només canvia la relació que un manté amb el ritus. En això s’assembla molt a parlar en una llengua, que també és una cosa que ens modula. Som allò que fem repetidament, deia Aristòtil, i una religió és, principalment, una guia per estar en el món, una manera d’entendre’l i explicar-lo, una eina per poder-nos-hi relacionar durant l’existència.

El cor de la religió és l’espiritualitat. Si una llengua és, a part de ser una llengua, llenguatge, una religió és, al seu torn, espiritualitat viva. Si una religió no és espiritual és que no és religió (i aquí és caldria ubicar-hi la majoria de les coses que actualment són considerades religió, i que no ho son pel fet que estan mancades d’espiritualitat).

Creure en la revelació de la sacralitat de l’existència

L’espiritualitat, per dir-ho d’alguna manera, és la revelació de la sacralitat de l’existència, és la màgia de la vida feta palesa, és la constatació de la perplexitat. És la forma natural de la realitat, de fet, perquè aquesta cau més enllà del què pot semblar lògicament raonable, i tanmateix és certa, efectiva, tangible, patent. L’espiritualitat és la constatació de la dimensió paradoxal de la vida, sense espiritualitat res quadraria ni tindria senti, tot romandria aïllat o inconnex, i això és impossible, perquè tot té lloc en el si d’una mateixa realitat. El vincle, tot i sovint ser-nos invisible, és condició necessària per a l’existència, i l’espiritualitat no és altra cosa que la constatació de l’existència d’aquest vincle.

De la mateixa manera que una llengua ha de servir com a llenguatge, una religió ha de servir com a espiritualitat. La diferència entre el llenguatge i la religió és evident. L’un serveix per comunicar; l’altre per aproximar-nos al sagrat. El codis d’una llengua i d’una religió serveixen per incrementar la nostra relació amb el món, reforçar-ne el vincle. Ens permeten, respectivament, comunicar-nos-hi millor i sacralitzar-la més.

La discrepància

Tant la religió com la llengua ens permeten una aproximació a la realitat de l’existència. Una, perquè ens hi posa en comunicació; l’altra perquè ens permet aprofundir-hi o elevar-nos-en. Tant l’una com l’altra ens ajuden a gaudir d’estar en el món, i a interactuar-hi segons uns codis. Tant l’una com l’altra ens transformen, i ens converteixen en el què som. Adquirir aquests codis té la seva utilitat. I som lliures de fer-los servir, naturalment. No podem obligar a ningú a fer-ho.

I també la discrepància és legítima. Per exemple, pot desagradar-nos el fet que en català existeixi una R muda, o que haguem d’escriure certes paraules amb L geminada. O ens pot semblar absurd que la paraula botella no sigui correcte, s’ha de dir ampolla, però que en canvi el verb que li associem sigui embotellar. Mil coses, què sé jo. Però pel fet de discrepar d’algunes de les seves normes som menys parlants del català o estimem menys el català. En l’estima s’hi inclou la possibilitat de discrepar.

Creure en la religió

Creure en una religió i seguir-ne els preceptes també permet discrepar d’aquesta mateixa religió, naturalment. Però no per això deixa de ser un marc útil per a la funció que se l’utilitza. Una religió no és pas un marc tancat, com no ho és una llengua. Senzillament és una vida de realització, com la llengua és una vida de comunicació, i en tant a que son vies, estan vives i son orgàniques, tenen les seves coses bones i les seves coses dolentes. Però no per això deixa de tenir la seva utilitat, i aquesta només la descobreix qui la posa en practica, perquè la religió, més que una creença és una pràctica.

Com la llengua. De què serviria creure en la riquesa de la gramàtica del català i no fer-la servir? Del què es tracta, doncs, tant en el cas de la llengua com en el de la religió, no és tant d’estar-hi a favor o en contra, sinó d’entrar-hi, jugar-hi i enriquir-se. Estimar una llengua o una religió és donar vida, practicar-la, utilitzar-la i, naturalment, també, discrepar-ne.