17 Abr El que el dejuni atorga

El mes de Ramadà és un període en el qual els musulmans practiquen un dejuni diari que comença abans de l’alba i s’allarga fins a la posta de sol. És sabut que aquest dejuni implica l’abstinència de menjar i beure, però qui el realitza sap que comporta molt més que això. De fet, el significat del Ramadà té més a veure amb el que aporta que no pas amb el que treu. Ben mirat, no pren més que un petit resquitx de sosteniment material, cosa que una persona adulta que gaudeix de bona salut no troba excessivament a faltar.

Diuen que el mes de Ramadà és com un vell amic amb el qual només coincidim en comptades ocasions. Quan ve de visita, ens reconforta el cor i ens ofereix una càlida companyia. Quan arriba l’hora d’acomiadar-nos d’ell, ho fem amb alegria i amb ganes de retrobar-lo de nou.

Mentre és amb nosaltres, parlem amb ell en silenci, i és que la seva presència afavoreix la quietud i introspecció. Quan el nostre cos ha acabat de digerir els aliments que ha ingerit, entra en un estat de repòs. Aquesta disminució d’activitat orgànica fa que puguem sentir una calma que propicia un estat meditatiu natural. Com no pot ser d’altra manera, el mes de Ramadà és ple de moments de meditació, d’oració i de lectura serena dels textos sagrats.

El mes de Ramadà ens convida al bon capteniment. La seva companyia facilita que puguem comportar-nos bé: ens ajuda a relativitzar els disgustos i a abordar les dificultats sense decaure, a frenar les respostes automàtiques i a utilitzar les paraules més precises.

El fet d’estar-se entre dotze i disset hores sense menjar i beure no és extremadament difícil per a una persona adulta i sana, com hem dit, però sí que ho és per a l’ego, que desitja glucosa i cafeïna i reclama amanyac. És a l’ego a qui se li fa fer el dejuni, més que no pas a la persona en si. Qui dejuna durant el mes de Ramadà és la criatura necessitada que tots tenim a dins. Però els humans som molt més que individus necessitats. Som éssers conscients, i l’abast de la nostra consciència va molt més enllà de les nostres necessitats materials. Gràcies al dejuni, el mes de Ramadà facilita que la nostra consciència s’afini i millori les seves capacitats de captar la realitat.

Diu Ibn ‘Arabi que dejunar és deixar de fer per permetre que sigui Déu qui faci. Si entenem que Déu és la realitat, o la força que aviva les criatures i empeny el curs de l’existència, aleshores podem comprendre que no vivim la nostra vida per nosaltres mateixos, sinó que formem part d’una realitat que ens transcendeix. Renunciar, per uns moments, a l’aliment que nodreix la nostra individualitat, ens porta a reconèixer que pertanyem al món i que, sense ell, no som res. No hi ha més realitat que la gran realitat a la qual tots pertanyem. Cap individu no pot subsistir per si mateix, de manera aïllada.

«Fixeu-vos en els ocells: ni sembren, ni seguen, ni recullen en graners, i malgrat tot Déu els alimenta», diu l’Evangeli de Mateu (6, 34). Crec que aquest aforisme reflecteix força bé la lliçó que aprèn qui aprofita el mes de Ramadà per fer dejuni: cal tenir confiança [en Déu, en la naturalesa, en la realitat que es realitza], perquè al final tot és un do: tot el que ens arriba (la vida i el que la sosté) és un regal. No és tant pel nostre esforç que som vius sinó, sobretot, gràcies al que se’ns dona.

És normal doncs, que tots els ritus de l’islam comparteixin aquesta actitud i promoguin aquesta forma de consciència. Si ens hi fixem bé, veurem que les pràctiques que els musulmans realitzen de manera regular porten a l’acceptació de la realitat tal com és, a la submissió a Déu, se sol dir. Agenollar-se i posar el front a terra de manera humil, al costat d’altres persones amb les quals hi ha una igualtat manifesta, per exemple, serveix per desaferrar-se de desitjos de l’ego i a oferir-se a la realitat que transcendeix a la persona.

Tenir la panxa buida facilita que tinguem la consciència desperta i ens obrim a una dimensió molt més gran que la de la pròpia individualitat. Si compartir un àpat o una conversa ens ajudar a acostar-nos als altres i a ser u amb ells, compartir-hi el dejuni i el silenci és encara molt més que això. Qui sap estar en silenci amb els altres i no se sent incòmode, ha après a gaudir de la naturalesa del món. Qui sap esperar de manera pacient ha entès que no és a través de les aportacions que nosaltres fem que l’univers és viu, i que el seu camí té lloc amb o sense nosaltres. Aprendre-ho és extraordinari. Només li resulta frustrant a l’ego.

El dejuni ens ensenya que no estem sols, que vivim en una societat formada per totes i cada una de les criatures que habiten al món, i que som u amb tots elles. El dejuni desperta l’empatia i reforça la solidaritat i l’altruisme. Compartir és viure més plenament. Abstenir-se de menjar de manera voluntària permet posar-se al lloc dels que no ho poden fer.

Reconèixer la nostra petitesa com a persones va de la mà amb el fet de descobrir la grandesa que significa el fet de poder ser humans i formar part del món. Som molt menys del que sovint ens creiem, en efecte, però pertanyem a quelcom que és tan gran que mai no serem capaços d’abastar-ho. Aprofitar la proposta de dejunar que ens fa el mes de Ramadà és acceptar una petita restricció que, a canvi, ens obrirà les portes a que puguem intuir l’infinit.

Per difícil que pugui resultar el fet d’estar-se unes quantes hores sense menjar ni beure, el que hom hi guanya és molt més gran que no pas el que ha perdut. No n’hi ha cap dubte. Per això quan el mes de Ramadà se’n va, l’acomiadem amb un gran somriure als llavis.

La seva presència ha sigut un regal meravellós.