26 Mai La música de la vida

La música de la vida podrà agradar-nos més o menys, i semblar-nos poc o molt harmònica, però en cap no podem pretendre que quedi reduïda a un simple pentagrama: tot el que podem dir d’ella és, sempre, infinitament inferior al que ella és. La vida, malgrat ser plenament present aquí amb nosaltres, escapa a quedar reduïda a una cosa definible i concreta, abastable i tancada.

Es podrà intentar transcriure el que la vida ens porta de moltes maneres, però en si mateixa sempre es mantindrà inabastable. La fenomenologia de la vida és tan immensa que mai no es queda reduïda a les mil i una transcripcions que se’n puguin fer. Per moltes coses que en diguem, la vida mai serà allò que diem que és. Ni de lluny.

Ni tampoc no és el que ens pensem o ens creiem que és: la vida, tot i ésser present en l’ésser que viu, és molt que la criatura que pren vida. Per això una cosa és el vivent i una altra cosa el vivificador, malgrat que siguin una sola cosa inseparable.

 Podrem servir-nos de la biologia, i descriure i estudiar els processos de la vida amb gran detall, i acompanyar-la de la millor manera possible, però la vida seguirà essent sempre molt més gran que el que la biologia pugui arribar a comprendre. Igualment, la filosofia podrà ajudar-nos a pensar i reflexionar sobre el fet de la vida, però tanmateix la vida seguirà el seu curs, independent a tot el que es pugui dir d’ella. Ni tan sols les religions, malgrat que tenen ben en compte el misteri inherent de la vida i que els creients es disposen a obrir-se a l’absolut bo i acceptant que no poden arribar a abastar-lo, no tenen la potestat d’atribuir-se, en  exclusivitat, la relació dels éssers vius amb el misteri del qual participen. I és que el misteri de la vida no queda reduït, tampoc, a un simple misteri.

Dul’nun deia que «el vel de l’asceta es troba en la seva renúncia, el del devot és a la seva pregària i el vel del savi és a la seva ciència». Tot el que el imaginem, considerem i anomenem és un vel que ens tapa la realitat en si mateixa. Tot el que fem nosaltres per nosaltres mateixos ens porta a la il·lusió de que estem al marge del món. Aprehendre la realitat, en canvi, és viure la vida, i viure la vida és el contrari de pretendre encasellar-la.

La música de la vida és més que un conjunt immens partitures, i és quan hom ho accepta i renuncia a la pretensió de definir-la o atrapar-la que compren que, en efecte, sí que és ben harmònica, i bella, i justa, i plena de pau i amor, i que no sona de manera inharmònica sinó que el tap era només en les oïdes de qui la volia escoltar estudiant-la o atrapant-la o adquirint-la. Però quan ens traiem els taps de les orelles la música de la vida sona aleshores sense sordina. I llavors sentim que sona bé. Molt bé.

La vida, en definitiva, només és per ser viscuda. La música només serveix perquè pugui ser escoltada. Gaudir la vida és renunciar a tot el que ens pugui allunyar de la vida mateixa. Treballar en pro de la vida és esforçar-se per desfer tots els possibles vels que ens puguin arribar a tapar la vida.