25 Jul El passat neix després del present

El passat arriba, provinent del mateix present en el qual ens trobem, i aconsegueix fer-se un lloc entre nosaltres. Es dona a conèixer –soc aquí!–, ens fa saber com és –així soc!––, i una vegada ha pres vida la seva presència esdevé innegable. No tenim altre remei, mal que ens pesi, que reconèixer que existeix i ens acompanya, encara que sabem que només existeix el present i que el passat, en principi, és allò que queda enrere.

Amb tot, el passat neix després del present. Li deu la vida, perquè el seu aspecte, la seva forma i atributs, es construeix en el present, d’on brolla i deriva. Si no fos pel present, el passat no existiria.

El passat, part del present

Ni tan sols quan existeix podem dir que existeix realment, en si mateix, com una cosa, perquè sempre segueix tenint lloc en el present. El present és la única realitat, i el passat només n’és una part. El passat només és real en la mesura que és una porció d’aquest present que conté en si milions d’experiències inefables (com aquest passat que ja no tornarà) que tanmateix són presents al 100%.

Vet aquí la meravellosa naturalesa d’això que anomenem present: és alhora aprehensible i inefable. És al mateix temps palpable i evanescent. És fet d’una matèria tangible que el fa 100% perceptible, però també es fet de quelcom que se’ns escapa. El present ve i se’n va al mateix moment. Arriba i marxa al mateix instant.

El passat, i tota la seva càrrega sovint penosa, no és altra cosa que l’aspecte evanescent d’aquest present obert fet de naturaleses aparentment oposades que s’apleguen (al mateix temps que se separen). El passat, per tant, és conseqüència d’aquest meravellós prodigi que el present realitza constantment. El passat és la separació d’allò que ha aconseguit unir-se. El passat és el producte que el present ha construït i ha esfondrat.

El passat, conseqüència del present

El passat neix de la dimensió fugaç del present. Però el present conté milions de naturaleses més, i per això mai es deixa trepitjar pel passat, per molt que amb el pas del temps aquest es faci gran i aspiri a ocupar un espai privilegiat.

Però el passat està condemnat a ser com un pòsit que va quedant al fons, subjacent a un present en moviment constant, que no para d’innovar. Pot semblar que a mesura que el present avança el passat es vagi fent cada cop més gran. Però el present sempre crearà de nou, i el passat sempre dependrà del lloc que pugui trobar en aquest present viu i canviant.

El passat no pot determinar el present, perquè tot es determina en el present. De fet, el present no és altra cosa que l’instant precís en el qual les determinacions tenen lloc. El present, si volguéssim atrevir-nos a dir què és, és el propi exercici de determinar. D’aquesta determinació, això sí, en sorgeix tot allò que, a posteri, quedarà reflectit en el passat.

Escrivim el present, doncs, tenint en compte que en fer-ho estarem escrivint el passat, i que el passat que tindrà lloc en el futur depèn del que escrivim ara mateix.