Un silenci gairebé desaparegut (o el sentit del que no percebem) - Sufi.cat
3558
post-template-default,single,single-post,postid-3558,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
Un silenci gairebé desaparegut (o el sentit del que no percebem). Transcendent

Un silenci gairebé desaparegut (o el sentit del que no percebem)

Si no fos perquè el silenci no pot desaparèixer, ens creuríem que no hi és. Podríem arribar a pensar-nos que el silenci no té lloc en l’existència, que la seva forma és irreal. Però la seva força és indubtable i la seva presència és ben real… encara que de tan subtil i sense forma resulta que sempre ens passarà desapercebuda.

Hem d’entendre que el silenci no és audible. No se’l pot testimoniejar. Ningú podrà mai demostrar-lo ni tan sols saber-ne res. El silenci no farà mai acte de presència. Però és el fons on emergeixen tots els sons, la força que genera el que sentim, i que permet que el que escoltem resulti audible.

Un silenci gairebé desaparegut

El silenci no podrà mai desaparèixer. D’ell emergeix el fet del so, i mentre hi hagi so hi haurà silenci. Ni que volguéssim, al silenci no se’l pot eradicar.

I molts el voldrien desaparegut, al silenci, perquè no els agraden les no-coses, i els irrita allò que no es pot arribar a copsar. I per això el cobreixen de paraules i discursos, i consideren que en tapar-lo es pot que ja no hi sigui la seva raó de ser.

Però cobrir el silenci amb la paraula no fa més que evidenciar-lo, i demostrar-ne el seu sentit. A molts els incomoda que un no-ser tingui sentit. A molts se’ls fa difícil que el subtil també tingui lloc en el món, i que més enllà del què gaudeix de materialitat també hi hagi fets reals, entitats considerables, elements a contemplar.

El sentit d’allò que no podem percebre

No hi ha res que pugui fer desaparèixer al silenci. El silenci és com l’eternitat, que no s’empresona en la inestabilitat dels nostres temps. És ben cert que no formen part del regne de les coses, el silenci i el no temps… però el generen.

Si no volem que tinguin lloc en el món de l’existència –l’eternitat i el buit d’on el silenci brota i ressona–, aleshores hem d’assumir que són pre-coses i que la seva realitat pertany a l’ordre de la pre-existència. Bé tenen sentit com a origen, el silenci i l’eternitat. Tenen dret a ser considerades realitats generadores, malgrat llunyanes i inefables.

Malgrat que tant sovint ens passin desapercebudes, les realitats que ens donen origen es mantenen sempre vives. Res podria fer que deixessin de formar part d’allò que entenem que és ben real. Perquè? Doncs perquè resulten necessàries. I perquè en tenim constància, encara que de manera indirecta. El silenci no parla de per si, però ho fa a través de tots els sons. Com l’amor que ens transmet una abraçada o la ràbia que ens revela el cop de porta.

Un silenci gairebé desaparegut (o el sentit del que no percebem)

És ben bé que els arbres ens tapen el bosc. El silenci sembla gairebé desaparegut i el transcendent sembla una idea dels filòsofs, dels creients. I tanmateix la vida brolla i la força que la manté està sempre viva. Res deixa de ser en cap moment, cap fenomen no deixa de sentir-se, i malgrat l’espai a on ressona és inaudible, la veu que l’articula és sempre viva.

El silenci és buit de tota forma. En efecte. I és per això que sempre ens passarà desapercebut. Però per molt inadvertit que pugui resultar-nos, per molt inaudible que resulti el seu mutisme, el seu espai és innegable, la seva força necessària, el seu sentit és ben palmari: com a origen, com a font. Com a caixa de ressonància o contrapart. El sentit d’allò que no podem percebre ens el revela allò que sí que percebem.

El silenci és com el fons on s’articula cada i com la força que genera la paraula, i tanmateix roman ocult. Per això mai podrem abastar-lo… però tampoc podríem negar-lo…

… encara que no pocs esperen a poder sentir-lo i agafar-lo per concebre’l i acceptar-lo, sense entendre que només podrem captar-lo indirectament.

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies