17 Set Tot demana temps (un moment per al desig)

Tot demana temps, em dic en veu baixa quan penso en la muntanya de feines pendents que se m’acumulen a la taula, a l’agenda, al cap… i sobretot al cor. Tinc la sort de fer coses que m’agraden, penso, i crec que si això és així és precisament perquè a tot allò m’agrada fer, no m’oblido de dedicar-li una estoneta, per petita que sigui.

I és que quan em dic que tot demana temps ho dic amb plena consciència dels dos sentits de la frase: no m’estic només dient que tot requereix temps, que cal molta paciència i perseverança per que les feines donin fruits. Quan em dic que tot demana temps també m’estic dient que tot, per tal de poder existir, ha d’immiscir-se en això que anomenem temps i ocupar-hi un espai, per petit que sigui.

No hi ha res fora del temps. El temps és la condició per a l’existència, i si volem fer alguna cosa, hem de buscar el moment de fer-ho, per breu que sigui. Tot demana temps, poc o molt, i sense temps, tot és res.

Tot necessita temps, fins i tot allò fugaç

Tot demana temps no vol dir per força que les coses requereixin –sempre i per força– molt de temps. No, no, també hi ha coses immediates, que es realitzen en un segon, i que no demanen gaire o quasi gens de temps.

Però hi ocupen un espai, en el si del temps, i precisament això és què els permet tenir existència. El temps és el marc que possibilita l’existència, i és per això que tot demana temps. Tot demana temps vol dir que tot demana un moment, per petit que sigui, per poder tenir existència.

N’hi ha prou amb un moment fugaç perquè un fet ja sigui, per sempre més, innegable. L’instant és evanescent, però tanmateix present, i per molt que se’ns escapi, produir-lo és dotar-lo d’existència. Per tenir existència no cal altra cosa que aconseguir penetrar el temps.

Tot demana temps (un moment per al desig)

Si tenim un desig, una idea, una necessitat, l’únic que hem de fer és atorgar-li un espai de temps. Tot ha de trobar el seu espai en el temps. Després, si cal, una vegada té existència, ja dedicarem a aquesta existència un segon espai de temps. Poc a poc, si s’escau, podrem dedicar-hi encara més temps, i així fer que la cosa creixi i creixi.

Però perquè aquest creixement es produeixi cal que abans es realitzi un primer pas. Això ho és tot, o casi, perquè és la declaració d’intencions manifestada, és el propòsit realitzat.

No queda altra: Hem d’obrir una escletxa al si de temps i entaforar-hi el nostre desig, el nostre pensament, la nostra necessitat. Si no fem aquest primer pas no aconseguirem mai realitzar-ho. Per difícil i perllongat que ens pugui semblar, cal que comencem sempre pel principi: el primer pas, l’entrada en el temps.

Els fruits del temps: la realitat realitzada

Per aconseguir fer-ne de les nostres vides una experiència agradable, desitjada, volguda tal-com-és, cal que indefugiblement obrim un buit enmig d’allò que no ens agrada i fer per manera que en aquest buit s’hi insereixi allò que volem fer. Si no fem aquest esforç, allò que volem fer no tindrà lloc, i aleshores res tindrà sentit, perquè tot serà producte de la inèrcia.

Perquè les coses tinguin sentit cal que surtin del pensament que les desitja, de l’anhel que les estima. Les realitzats que es realitzen són aquelles que s’inicien en un moment determinat, en un primer punt, i quan emprenen el seu rumb és quan demostren el seu sentit, la seva direcció.

Dotar la vida de sentit és donar-li una direcció, però hi ha itinerari possible si no es realitza un primer pas que declara la intenció de dirigir-se un una direcció determinada.

L’oportunitat ho és tot, i cal aferrar-se a ella com un nadó t’agafa un dit. Tot demana temps, i si no agafes un instant quan desitges una cosa, amb fermesa i decisió, serà molt difícil que existeixi el que somies, perquè si no penetra el temps difícilment donarà fruits.