26 Mar Després de la meditació

Després de la meditació arriba la pau. La meditació ens regala la quiessència, una calma desperta que ens permet apreciar les coses amb claredat i acceptació. La meditació com a exercici porta a la meditació com a estat: L’estat meditatiu és el d’una consciència oberta, amatent, atenta i inspirada, creativa i desperta.

Després de meditar, per tant, ens trobem en una relació passiva i activa respecte al món: passiva perquè ens afina l’escolta i la vista, i ens aporta una mirada que no jutja sinó que accepta; i activa perquè ens inspira dona lucidesa, ens convida a crear, a ordenar i a organitzar.

Una manera molt fàcil i senzilla d’apreciar l’estat meditatiu és a través del dhikr, la meditació sufí per excel·lència, perquè gràcies al fet a que és una meditació recitada, la llengua es mou i, tot i que pot fer-se en veu baixa, el cos la realitza físicament, quan s’acaba dóna lloc a una quietud físicament molt aprehensible, la quietud a la que porta el dhikr resulta molt tangible.

El dhikr, la invocació meditativa

El dhikr és una invocació meditativa, és una meditació que es realitza mitjançant la invocació màntrica de certs noms o frases sagrades.

Després de practicar una estona de dhikr, és a dir, de repetir monòtonament un mateix text unes quantes vegades, et quedes en silenci, i t’adones que aquest silenci no és buit, sinó ple. És mut, però diu moltes coses. No és insípid, és dolç i l’assaboriment d’aquesta dolcesa és una experiència física.

Recitar el dhikr em porta a preguntar-me pel silenci original. Abans de l’existència, hi havia silenci? La vida és moviment, i el moviment és vibració, la vibració és sonora, sempre, i això vol dir que el silenci és estrany a l’existència, aliè a l’univers.

L’estat meditatiu és el d’una consciència oberta, amatent,
atenta i inspirada, creativa i desperta

Existeix, el silenci?

Hi havia silenci, abans del començament dels temps? L’origen està callat? L’origen sí que ens sembla insípid, a nosaltres que ens movem i discutim, que cantem i que respirem.

Potser aquest sigui, precisament, el sentit de l’existència: dona entitat a coses, que primer sorgeixen però després desapareixen, i quan s’han esfumat torna a presentar-se la silenciosa transcendència que li havia donat origen a l’existent… però ja no sembla buida.

Crec que gràcies al dhikr contemplem que quan arriba el silenci, aquest silenci és quelcom. El dhikr és com la vida, aleshores, una existència que sorgeix d’un buit mut inaudible, que tanmateix, en finalitzar-se permet una ressonància que ens diu que el silenci diu quelcom. El silenci post-dhikr ja no és mut, sinó que aporta un missatge, el que s’ha entregat durant la meditació invocada, i se’l degusta en pau i quiessència.

Després de la meditació queda un pòsit ple, una ressonància, un fons vivificador que malgrat no assemblar-se res es presenta com l’escenari on poden succeir totes les coses. El fons no és buit, doncs, l’origen no és un no res, és el marc on tot pot tenir lloc, és la possibilitat potencial de tota cosa.

Potser aquest sigui, precisament, el sentit de l’existència:
dona entitat a coses, que primer sorgeixen però després desapareixen,
i quan s’han esfumat torna a presentar-se la silenciosa transcendència
que li havia donat origen a l’existent... però ja no sembla buida.

Silenci-Paraula-Silenci

Gràcies a la meditació, gràcies a la vida, descobrim que, quan s’acaba, el retorn al buit –al mateix buit que dona origen– no és la mera extinció de totes les coses, és també el retorn a la plenitud d’on tot emana, a la força que engendra i recull.

Així, gràcies a que amb la meditació –i amb la vida– retornem a d’on veníem, hi tornem amb la certesa que el punt de partida era silenciós però no era mut, i que només ho semblava. L’existència és el mecanisme a través del qual podem descobrir que el silenci no era buit de coses sinó ple de potència.

Així podem descriure el recorregut que la vida i la meditació –un microcosmos de la vida– ens mostren:

1. Un silenci que sembla buit
2. Una existència que sembla mig plena i mig buida: hi ha coses i hi ha absència
3. Un silenci que sembla ple

Tanmateix, el silenci de la fase 1 i el silenci de la fase 3 són el mateix, i només canvia la sensació que en tenim. La sensació que en tenim és diferent gràcies a l’existència. Penso que és per això que existim. Com a mínim, de fet, és per això que meditem.