07 Nov Una espiritualitat nua

Si vaig entrar a una via sufí va ser perquè en ella hi vaig sentir com ressonava el meu cor. Despullada d’artificis, em va captivar i em va presentar una dimensió molt profunda del meu ser. Va posar-me cara a cara davant jo mateix i em va fer sentir sensacions inexplicables.

En ella hi vaig descobrir una espiritualitat nua, transparent del tot, però alhora viva i perceptible, que es podia assaborir tot i que a la vegada semblava no detenir cap aroma particular. Bella i ferma, m’impregnava la ment d’una consciència lúcida però alhora com ennuvolada d’un baf encisador. La pràctica del dhikr –el record diví, la repetició de les sagrades invocacions– em buidava de dubtes i preguntes i m’omplia de tranquil·litat.

El sufisme sembla acceptar que cadascú pugui trobar, en la seva
relació amb el sagrat origen, un vincle particular, de formes
exclusives, privatives, com si Déu es reservés una manera
peculiar de relacionar-se amb cadascuna de les seves criatures

Ja de primeres em va tocar el cor, sí, però això no és tot, perquè poc a poc em va anar captivant cada cop més, i ara crec que sé una de les raons per les que això ha pogut succeir. Em refereixo a la seva nuesa, a la seva informa configuració, al fet que el sufisme sembla acceptar que cadascú pugui trobar, en la seva relació amb el sagrat origen, un vincle particular, de formes exclusives, privatives, com si Déu es reservés una manera peculiar de relacionar-se amb cadascuna de les seves criatures.

Molt probablement, la forma que pren l’espiritualitat vertadera és aquella que li dóna cadascú. Per aixo crec que l’estil del sufisme és –i ha de ser– de mínims. En si, el sufisme no ofereix res més que una guia pràctica, i és qui la segueix que la vesteix dels atributs que creu que li escauen millor.

En general, no m’agrada quan l’espiritualitat es vesteix amb grans ornaments. M’agrada més l’aroma de les subtileses. No m’agrada que el folklore impregni el sagrat; no m’agrada que la religió predomini per sobre l’espiritualitat; no m’agrada que les creences i els dogmes sostreguin el protagonisme a qualsevol de les certeses que un sigui capaç de captar per si mateix. Prou pobres som davant de Déu, només ens falta que, a més a més, ens vulguin negar les pròpies capacitats d’aprehensió del real.

Fugiu de tot allò que rodegi el sagrat sense abocar-s’hi. Obriu els ulls, desembarasseu els vostres sentits, confieu en vosaltres mateixos i entregueu-vos a l’experiència directa més subtil: la de percebre el sagrat en si mateix. Sense intermediaris.

Si l’espiritualitat té un objectiu o funció –que no sé si la té– no pot ser altra que la donar a conèixer la manifestació del sagrat. Permetre que la dimensió sagrada de l’existència, la que està en consonància amb la realitat última, sigui percebuda, vet aquí la comesa d’una via espiritual.

Vet aquí una de les premisses de tota via espiritual:
L’esperit és perceptible

És inevitable que l’espiritualitat prengui formes concretes, que l’associem a uns objectes o actes determinats, però em sembla que la clau no radica en el què sinó en el com: Sigui quina sigui la cosa que tinguem en consideració, en si ens acosta al real –si ens uneix amb l’esperit vivificador– és que és sagrada, i crec que qualsevol objecte o fenomen és susceptible de fer-ho.

Vet aquí una de les premisses de tota via espiritual: L’esperit és perceptible. Ara bé, no sabem si és percebut per tothom de la mateixa manera. Per això cal que siguem prudents a l’hora de jutjar, i per això cal que vigilem en com n’hem de fer gala, dels valors sagrats, perquè segons com els expressem poden generar més rebuig que simpatia.

Em sembla primordial desemmascarar els atributs artificials. Si parlem d’una dimensió espiritual és perquè, justament pel fer de ser-ho, escapa a les conformacions que afecten als objectes mundanals. N’està ple, de fenòmens i objectes que oculten o ens desvien de l’atenció del sagrat, que ens entretenen en el sense sentit d’aquest món, i ens allunyen d’allò que, de fet, tenim a tocar.

Tant de bo que els arbres no ens tapin el bosc i que siguem capaços de separar el gra de la palla. Em sembla que el secret de les espiritualitats vives es troba en la nuesa dels actes sincers, en la pràctica clara dels ritus i en la transparència d’uns discursos desinteressats. Que no us venguin gat per llebre. Qui tingui interès en convèncer-vos que la seva espiritualitat és vertadera és que deu tenir quelcom per vendre.

Al meu parer, com més impregnada d’altars, talismans, vestimentes i altres atributs folclòrics estigui un via menys espiritual serà, i més allunyada caurà del séu teòric centre, que no té a veure amb tota aquesta parafernàlia. L’esperit no és un objecte, és més un tarannà, és més una energia que una manifestació.

Sovint les aparences ens enganyen, i qui sap on s’amaga el sagrat. No todo lo que reluce és oro, que diuen, i tinc el pressentiment que la presència d’artificis és una de les senyals més inequívoques: els ídols més serveixen per amagar a Déu que per plasmar-lo. Però no patiu. Detectar-ho és encoratjador, perquè és un indicador que hom comença a identificar què és i què no és un camí iniciàtic, què ens acosta i què ens allunya del real, i així és com es comença. Sembla ser que Siddharta Gautama va dir que al principi la coneixença del real és amarga, però que cada cop es torna més dolça.

No tinguem por de veure les coses que no ens agraden. Seguir una via espiritual és obrir-se a l’escolta del propi cor, al coneixement de la pròpia ànima. No és pas altra cosa. I no cal que hi veiem coses belles, n’hi ha prou amb que siguin reals. Crec que el camí ens demana més sinceritat que talent.

Aneu on us sembli que les formes no són sinó
configuracions que transmuten, que se subtilitzen,
i que s’esvaneixen en l’absoluta presència del Real

Sens dubte, cal que acceptem els dubtes que se’ns plantegen, però no per això hem de deixar que ens aturin. Diuen els Analectes (un dels clàssics del pensament xinès): Jì Wén meditava les coses tres vegades abans de dur-les a terme. En saber-ho, Confuci va dir: “N’hi hauria prou amb dues.” I és que deixar enrere els dubtes i tirar endavant amb allò que hom sent és tot un acte de valentia.

Cal que seguim les poques llums que siguem capaços de veure, sense por, i sense prestar excessiva atenció al què ens puguin dir els altres, ja que molt probablement ens ho diguin més per convèncer-nos de les seves veritats que per ajudar-nos a retrobar-nos amb les nostres.

Aneu allí on hi veieu llum. Allí on tingueu clar que hi ha camí per fer, i us sembli que aquest camí és el vostre. No deixeu que les vestimentes de gala us enlluernin. Aneu més aviat on us sembli que les formes no són sinó configuracions que transmuten, que se subtilitzen, i que s’esvaneixen en l’absoluta presència del Real. I és que les formes que ens mostren el dellà de si mateixes són les úniques que ens interessen, en això de la via espiritual.