L’islam de cadascú - Sufi.cat
2147
post-template-default,single,single-post,postid-2147,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
L’islam de cadascú

L’islam de cadascú

Nós no hem fet venir, no hem transmès, cap missatger ni enviat
Que no s’expliqui en la llengua del seu poble,
Per deixar clar el seu missatge.
Déu extravia aquell que vol i adreça bé aquell que vol.
Ell és el Fort, el Jutge Just i Ple de Saviesa
Alcorà 14:4

Al meu entendre, aquesta aleia de l’Alcorà deixa clares dues idees. En primer lloc, que els missatges de Déu resulten aprehensibles a qui els ha d’entendre. En segon lloc, que Ell és l’únic qui dirigeix les nostres vides.

Ell fa arribar el missatge que vol a qui vol, Ell ens porta on vol i per on vol i per fer-ho, justament, se serveix d’uns missatges que, diria, tenen una doble naturalesa: ens condueixen i són intel·ligibles.

 

Missatges ineludibles

 

Atén al què se t’ha revelat! Estàs en el camí recte.
Alcorà, 43:43

 

Els missatges es poden entendre i seguir… i si no són compresos son secundats igualment, entenc, perquè és possible que aquests missatges no siguin entesos de manera conscient per la persona que els rep, és a dir, pot ser que hom consideri que el què fa no és un mandat diví, i, per tant, és probable que passi desapercebut el fet que es tracta de missatges que provenen de Déu.

Ara, fins i tot en aquests casos els missatges arriben igualment al seu destinatari, perquè qui els rep els realitza: el mandat que revelen aquests missatges és ineludible. És Déu qui fa i desfà, i res és contra la seva voluntat. Déu és allò que fa que les coses siguin tal com son. Déu és la voluntat de que tot sigui com és.

En cap moment es diu que els missatges puguin no ser entesos correctament. De fet, diu que Déu fa per manera que el seu missatge quedi clar. Això vol dir que la clau de la correcta interpretació del missatge rau en l’acció que provoca. Potser és que més que d’entendre el missatge es tracta d’actuar-hi en conseqüència. La clau és que els missatges ens mouen, ens guien, ens dirigeixen. Els missatges que Déu revela són el motor que ens belluga. El verb de Déu impulsa la vida en el sentit del discurs efectuat.

 

Un camí de presa de consciència

 

Tothom és d’Ell, a dalt dels cels i de la terra.
Tots l’obeeixen!
Alcorà, 30: 26

 

La vida ens porta a fer el què fem, i del què es tracta no és de fer coses diferents a les que la vida ens mana fer, sinó de prendre consciència de que el què estem fent és sempre la voluntat de Déu… el què passa és que no sempre en som conscients. El missatge que jo interpreto en aquesta aleia és que la via és un camí que serveix per entendre, progressivament, que no hem de canviar-li el rumb la vida perquè aquest ja està determinat, sinó que del què es tracta és de prendre consciència de la via per la qual les coses passen a tenir lloc: Com succeeix el què succeeix? Com es mouen les peces per prendre el lloc que acaben prenen?

No cal dir-ho: el què Déu vol per nosaltres no és necessàriament el què nosaltres volem. Ara, el què Déu vol per nosaltres és el què tenim, i el què voldrà per a nosaltres és el què tindrem. Prendre’n consciència és la motivació de prendre’s la vida com una via espiritual.

 

L’islam com a punt de partida

 

Els que han rebut la Ciència veuen que el que els ha revelat el senyor és el Veritat.
Alcorà 34:6

 

Islam és el punt de partida de la via espiritual. Islam vol dir sotmetre’s a la voluntat de Déu, és a dir, entregar-se al designi que designa cap a on han d’anar les coses. Assumir que tot està regit per un mandat que no prové de nosaltres ni de ningú, sinó de l’autoritat divina que tot ho regeix, perquè Déu és la única autoritat real.

Insisteixo: Déu és el què fa que les coses siguin tal com son. En aquest sentit, islam no és altra cosa que assumir-ho, i oferir-se per prendre cada cop més consciència de que tot el què fem és fet i tot els què ens passa, a nosaltres i als altres, no prové de la pròpia voluntat dels individus, sinó que tot és perquè ha de ser, perquè, simplement, és mandat diví. Res més. No podem canviar l’ordre de les coses.

Ara, això no vol dir que tot resti immòbil. Al contrari, tot es mou, i tot canvia tothora. Acceptar la determinació no significa de cap manera quedar-se de braços plegats. Més a viat significa entendre que la força que tenim per fer-ho ens transcendeix, i que estem determinats per ella: no ho podem fer tot, ni podem fer el què volem: Només podem fer allò que estem cridats a fer.

Aquest camí progressiu de presa de consciència és possible si hom adopta aquesta actitud d’humilitat que s’anomena islam, però que altres cultures han anomenat diferent. Ja ho diu l’Alcorà que els seus missatges li arriben a la gent en la llengua del seu poble, i això vol dir en la seva llengua materna, és a dir, repeteixo, d’una manera que resulti intel·ligible.

 

Déu és el què fa que les coses siguin tal com son,
i islam no és altra cosa que el fet d'assumir-ho
i de prendre consciència que tot és un mandat diví

 

Jo diria que la clau està en l’actitud i no en la paraula. Qui vulgui anomenar-ho ioga ho pot fer. Ioga no significa altra cosa que unió, i la unió a que remet el ioga és la de l’individu amb la font motora que l’impulsa. Entregar-se a la font per permetre que desplegui la seva força cap on per la seva naturalesa ha de fer-ho és fer l’islam, o fer el ioga. La qüestió és fer-ho.

I fer-ho vol dir assumir que no son les criatures les que regeixen els seus passos, sinó que elles simplement els efectuen. Vegem què diu Zhuangzi, un autor a qui se sol acompanyar de l’etiqueta de daoista, però a qui podríem perfectament considerar un musulmà:

 

Mira el faisà que viu a les maresmes. [Per alimentar-se,] es pren la molèstia de caminar deu passos i picar una sola vegada, i cent passos per beure una mica. [Qui ho vegi pot pensar que el faisà troba la seva vida miserable.] Però ell mai desitjaria ser tancat i alimentat en una gàbia, ja que [en ella, podria menjar i beure fins a la sacietat i] estaria ple de vitalitat, però no se sentiria feliç.
Zhuangzi, 3

 

El què sembla penós per a uns, no ho és per als altres. La vida del faisà podria semblar miserable a qui l’observa des de fora, però viscuda des de dins té tot el seu sentit. Cada vida té el seu sentit. Cada forma de vida té el seu sentit. Qui fa que cada forma de vida faci el què fa i es comporti com es comporta no és pas ella mateixa, tothom obeeix el mandat d’allò que el conforma. Tots estem determinats per la nostra naturalesa. No podem fer altra cosa que allò que s’espera de nosaltres.

 

Tot el que aconseguim [en néixer en aquest món en una forma determinada] ho devem a l’arribada del moment. Tot el que perdem [o sigui, la mort] també ho devem a l’arribada del torn. Hem de sentir-nos satisfets amb el moment i acceptar el torn. D’aquesta manera, no hi haurà recança ni alegria. Els antics anomenaven a aquesta actitud desfer-se dels lligams. Si un home no pot desfer-se dels lligams, és perquè les coses el tenen encadenat.
Zhuangzi, 2

 

És la força que mou i impulsa la vida qui en dirigeix el sentit. Que la força de la vida circuli a través nostre i ens porti d’aquí cap allà no vol dir que siguem nosaltres els que decidim cap a on anem. Ara bé, el què podem és ser-ne conscients, o no ser-ne. Desfer-se dels lligams, que diu Zhuangzi, és entregar-se, és a dir, obrir-se a la font i desaferrar-se de les coses, atendre a les forces que impulsen i no als objectes que travessen.

 

Sí, ben a prop hi som, de l’origen,
però desconeixem Allò
que tot ho fa i inicia.”
Zhuangzi, 2

 

“D’on prové aquest hàlit múltiple i plural que cada cosa penetra, i que cada cosa inhala per si mateixa?”, es pregunta Zhuangzi. “Que potser podem conèixer l’origen de tot el què hi cap entre un dia i una nit?” (Zhuangzi, 2). I podríem afegir: D’on broten els canvis incessants que tenen lloc dins i fora nostre? D’on prové el regne que habitem i la substància que ha donat forma als nostres cossos? Ningú ho sap. Tanmateix, és innegable que existim, i que els fenòmens tenen lloc. El fet que els canvis es produeixin ens mostra que estem vius, que som reals, i així, encara que no poguem atrapar allò que se’ns escapa, sí que podem veure què en deriva. I cadascú ho fa a la seva manera.

No ens cal saber d’on brota: sabem de la potència universal per la força amb què empeny. Tot el què coneixem és de l’ordre de la conseqüència. Així per tots: Això és el què ens fa iguals.

“Real, però invisible. Creiem en els seus actes encara que no li veiem la fesomia” (Zhuangzi, 2), diu Zhuangzi sobre l’origen, la ultimitat inefable a la qual no anomenava Al·là però que com veiem acceptava de bon grat.

 

Diferents graus de consciència

 

Quan s’adopta aquesta actitud d’entrega, de desaferrament, la vida demostra ser un camí de coneixement progressiu, perquè la presa de consciència no s’efectua d’un dia per l’altre, sinó que lloc paulatinament. En cenyir-nos a la força que ens mou ens alliberem dels desitjos que ens portarien cap a altres bandes, i així ens obrim a emprendre el camí que ens aportarà la consciència que, en aquests moments, encara no tenim.

En començar el camí tenim esperança, fe. Creiem que allò que ens mou ens guia, però encara no sabem com ho fa. Per descobrir-ho caldrà efectuar el llarg viatge de la vida espiritual, perquè a entendre el mandat que fa que les coses siguin com son no se n’aprèn amb quatre dies. De la mateixa manera que el grau de consciència de cada individu és diferents, també és canviant en nosaltres mateixos. Cada dia som capaços de coses noves. D’alguna manera el camí que emprèn qui s’entrega, és a dir, qui adopta l’islam empren un camí personal, perquè cadascú ha de desaferrar-se de coses diferents, i malgrat que tothom s’entregui a una font comuna, el procés pel qual ho fa és diferent.

 

No ens cal saber d’on brota:
sabem de la potència universal per la força amb què empeny.
Tot el què coneixem és de l’ordre de la conseqüència.
Així per tots: Això és el què ens fa iguals.

 

Un camí particular

 

No podem abastar tot l’islam perquè l’islam no és una cosa sinó una manera de fer. Només podem cenyir-nos a allò que Déu designa per a nosaltres. Per exemple, Déu no ens demana que ens desaferrem dels diners, si som pobres. Déu demana que tingui lloc allò que tindrà lloc, i ens utilitza a nosaltres per realitzar-ho. Per fer el què Déu ens mana hem de fer allò que podem fer.

No podem fer allò que no ens correspon fer. I no podem pretendre fer que tot l’islam ens pertanyi a nosaltres: cada musulmà s’entrega a la seva manera, malgrat que hi hagi indicacions que son útils a tothom, com ho són el fet dirigir les oracions cap a un indret simbòlic, dejunar o ajupir-se amb un gest d’humilitat, per exemple.

Déu no se’ns revela només a través dels profetes i de les pautes que ens ha prescrit a través d’ells. La Torà, els Evangelis o l’Alcorà ens entreguen la revelació, però també ho fa el cant dels ocells, la brisa que ens despentina i els petons que ens donen. Tot el què ens mostra les coses tal com son és una revelació. Tot el què ens ensenya a desaferrar-nos de les coses perquè ens convida a veure que és del més enllà de les pròpies coses d’on prové la seva força és una revelació.

 

La revelació revela quelcom que estava velat fins al moment de revelar-se.
La revelació hi és per ser creadora, per ser força de canvi.

 

La revelació és un missatge que prové del més enllà i es mostra em l’aquí

 

A cadascú li arriba la revelació de maneres diferents. La clau perquè una revelació sigui una revelació és que reveli. I què vol dir que reveli? Doncs vol dir que palesi que allò que s’està experimentant és més que allò que s’està experiment, i que a través d’allò que s’està experimentant resulta possible copsar quelcom que d¡altra manera passaria desapercebut.

La revelació revela quelcom que estava velat fins al moment de revelar-se. La gràcia d’una revelació no és, per tant, l’objecte a través del qual es revela, sinó l’aportació que fa, els canvis que genera, el mandat que proposa i que resultarà ser motor de canvi. La revelació hi és per ser creadora, per ser força de canvi.

La revelació és la via a través de la qual Déu mou el món. El verb de Déu és creador en si mateix, el mandat del creador no hi és tan sols perquè sigui obeït, sinó que és generador en si mateix. El propi missatge conté la informació que transmet. Quan es capta el missatge s’efectua el seu mandat. No hi ha missatge que no arribi on ha d’anar a parar. Tot és tal com ha de ser.

Ara, no sempre captem quins missatges ens estan arribant a nosaltres, malgrat que estiguem actuant-hi en conseqüència. No sempre som capaços de discernir. No sempre ho sabem veure tot com una revelació. Però tot el què ens passa és revelador. Tot és revelació, perquè res altra cosa que revelació. Només existeix la voluntat de Déu i això vol dir que en tot moment té lloc la revelació de la voluntat de Déu. Captar-ho requereix d’un camí, d’una procés de progressiva aprehensió del real.

A mesura que s’avança en aquest camí s’estira d’un fil que permet interpretar la revelació que se’ns presenta i, més que cenyir-nos-hi, ser-ne conscients. Si islam és entregar-se al mandat que Déu et dirigeix a tu, aprendre el sentit d’aquest mandat és la conseqüència d’haver adoptat aquesta actitud, d’haver ofert aquesta entrega.

 

L’islam de cadascú

 

La realitat és viscuda per cada criatura d’una manera diferent, i això vol dir que la veritat que es revela a través d’aquesta realitat pren formes diferents. No podem captar quines certeses capten els altres. Per tant, si islam vol dir cenyir-se a allò que un capta també vol dir renunciar a cenyir-se a allò a que un no es pot cenyir. Allò que capten els altres és perquè sigui captat pels altres.

Aprendre a respectar la revelació que arriba als altres i comprendre que probablement no està feta per un és acceptar es propis límits. No tothom ho pot captar tot. Cada criatura té la seva posició en el món. I això vol dir que no podríem pas pretendre abraçar tot l’islam del món. Només podem entregar-nos en la mesura que ens ha sigut donat. Allò que no ens ha sigut donat no ho podem entregar. No estem fets per fer-ho tot. No serem mai, per tant, musulmans de manual, perquè no hi ha cap manual del bon musulmà. Déu es dirigeix a cada criatura –Déu dirigeix a cada criatura– d’una manera particular. A cada criatura l’ha fet diferent de les altres, i això vol dir que la seva naturalesa també li permetrà ser testimoni d’una revelació diferent. La revelació és infinita, però no ho son les criatures. No podem pretendre abastar un islam complet

Pretendre que Déu tingui per a un tots els mateixos missatges és no entendre la pròpia limitació. No hi pot haver un sol islam: Hi ha tants islams com criatures. Al mateix temps, però, també podem dir que hi ha un sol islam. En efecte, si entenem per islam el gest d’entrega, la manera de fer, el fet d’assumir que hom està sotmès a Déu, aleshores certament d’islams només n’hi ha un: el del sotmetiment a Déu, el de la criatura –sigui la que sigui– que efectua el mandat del creador.

Però en la mesura que som diferents, també ho és la manera d’entregar-se, i això vol dir que és la pròpia naturalesa de cadascú, la forma que Déu ha volgut que adoptem, la que determinarà de quina manera podem realitzar l’islam i de quina manera no. Efectuar la submissió a Déu és comportar-se com correspon, no com els correspon als altres. Pretendre-ho seria un sense sentit.

Per tant, malgrat que el gest de l’entrega sí que sigui universal, i tots els musulmans el facin en paral·lel –perquè tothom depèn per igual de la força que el belluga–, no tothom és guiat de la mateixa manera, no tothom és obsequiat amb les mateixes llums, no tothom parla mateixa llengua ni viu al mateix país, i és per això que cadascú té la seva manera de realitzar l’islam, segons li és manat a ell. L’islam es personalitza.

Islam és un gest universal que pren forma en allò particular. És com cantar, no hi ha dues persones que cantin igual, però el cant és una sola cosa. De la mateixa manera, no hi haurà mai dues maneres idèntica de realitzar l’islam, perquè la realitat és canviant i cada cosa nova que sorgeix és única i irrepetible.

 

No podem abastar tot l’islam, només el nostre

 

Podem defensar l’islam, i sentir-nos germans dels altres musulmans, però no podem abastar tot l’islam. La revelació ens depassa. Sotmetre’s a Déu és sotmetre’s a Déu en allò a què vol que ens sotmetem. No allò que no ens toca a nosaltres. Les indicacions que Déu ens dóna són personalitzades, en la nostra llengua o en un llenguatge que podem entendre. Encara que aquest llenguatge sigui simbòlic, o sigui musical o fet amb llums de colors, o que provingui a través de les emocions i els sentiments, és un missatge comprensible.

És comprensible i també és particular: té a veure amb una persona, o a una família, o amb un poble: No a tothom li diu el mateix, Déu. Amb això vull dir que si jo faig el què em mana i tu també ho fas, tots dos estem en l’islam, malgrat que fem coses diferents.

 

Islam és un gest universal que pren forma en allò particular.
És com cantar, no hi ha dues persones que cantin igual, però el cant és una sola cosa

 

A la meva manera

 

En aquest bloc i en els escrits que publico hi parlo de l’islam a la meva manera. Crec que és important que ho faci així. De fet, crec que no ho podria fer d’una altra manera.

No vull repetir tòpics, i no vull dir les mateixes paraules que llegit, encara que de vegades no ho puc evitar perquè les influències hi són. Prefereixo digerir la informació que m’arriba, processar el que el món em diu, i traslladar-ho tal com ho he entès.

Crec que és molt i molt important que expliqui l’islam amb les meves paraules i que parli de l’espiritualitat tal com jo a la visc. Perquè? Doncs perquè considero que, precisament en el marc de l’islam, la unicitat de cadascú és un valor a protegir. L’Alcorà fas explícit que cada criatura és com és perquè així és desitjada per Déu. L’Alcorà demana respecte entre les diferents cultures i els diferents pobles. Déu estima la diversitat.

 

A cadascú Nós hem donat una llei pròpia, un bon camí de salvació.
Déu, si hagués volgut, hauria fet ja de tots vosaltres,
Des del principi, una comunitat única i unida.
Però volia provar la vostra fe en el missatge que us ha donat.
Vegem quí és el millor fent bones obres!
Tot, finalment, a Déu tornareu!
Ell us farà conèixer bé la veritat en tots els temes de divergència.
Alcorà, 5:48

 

Si jo ara us parlés de l’islam de la mateixa manera que ho fa el meu veí no estaria essent un bon musulmà. Jo no sóc ell. El què he de fer és procurar ser tan bon musulmà com ell, això sí, però això no vol dir provar de ser ell. Vol dir respectar-lo, admetre que la revelació que es revela a través seu diu coses diferents a les que es revela a través meu… malgrat revelar les mateixes veritats.

Competir en bones obres no vol dir competir fent el mateix. Vol dir, més aviat, procurar fer les millors obres, segons el criteri de cadascú, que no és altra cosa que el criteri de Déu, fet palès en aquesta criatura.

Entenc que per ser un bon musulmà he d’acceptar que soc diferents als altres, però que hauré d’esforçar-me igual que els altres per entendre perquè sóc qui sóc i faig el què faig. Déu ens ha volgut a tots diferents. Encara que tots estem igual de prop de Déu, cadascú està ubicat a un angle diferent, i hi ressona de manera diferent.

 

El què ens ha tocat és a títol personal, i pertany a l’ordre de les coses el fet que ens sigui retirat. Quan hom se satisfà amb allò provisional i accepta l’ordre de les coses, la felicitat i l’aflicció ja no vencen sobre un mateix; això és el què ens antics anomenaven estar lliure de tot vincle.
Zhuangzi, 6

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies