27 abr. L’islam parla català i menja escalivada

Em dic Arnau Oliveres, tinc dos fills, visc a Reus i fa 14 anys que em reconec musulmà. Vaig obrir-me a l’islam i al sufisme en adonar-me que em proposaven una via per afinar-me a mi mateix, per entregar-me als altres, per harmonitzar-me amb la natura i fluir amb això que anomenem existència… i que aquesta via prenia la forma exacta que jo intuïa que havia de prendre.

Conversió? Obertura!

M’agrada mes dir que vaig obrir-me a l’islam que no pas que vaig convertir-m’hi, perquè la paraula conversió em sembla que es refereix més a una ruptura, a una discontinuïtat. En canvi, entenc que la meva vida espiritual segueix un procés natural. L’entrada a l’islam no significa, de cap de les maneres, un trencament amb el meu passat cristià, ateu i d’influència daoista.

L’islam, de fet, m’ha permès integrar aquestes tres maneres d’entendre la vida. Penso que l’islam s’acosta molt a aquestes tres formes, beu de totes elles i les integra d’una manera orgànica, viva. Si es vol que l’islam sigui una religió, és una religió transreligiosa, perquè acull les revelacions d’altres tradicions religioses i beu d’elles.

L’islam, una via del mig

L’islam és una autèntica via del mig. Se’ns dubte, el Déu dels musulmans és el mateix Déu únic del qual ens parlen els jueus i els cristians. També és la font divina a la qual remeten les tradicions orientals, que lluny de ser politeistes o no teistes, admeten la unicitat com un principi ineludible: una unitat essencial ho manté tot relligat.

L’islam és també una via científica, moderna i pragmàtica, tal com reclama l’esperit crític d’un ateu. L’ateu posa la justícia social com un valor ineludible. El musulmà accepta que no hi hagi jerarquia entre les persones, i per tant nega que es necessiti un intermediari entre la persona i Déu. Considero que l’ateu, ho és, principalment, perquè renega de l’església, del clergue, dels estaments religiosos, dels dogmes. No li atorga cap forma concreta a la força que li dona vida, i també perquè declina la interferència de cap intermediari que vulgui interposar-se entre ell i ella.

La realitat Al·là

Tots els éssers, però, deuen la seva vida a la força vivificadora que les ha generat. D’aquesta manera, l’islam, si bé trenca amb totes les jerarquies, en deixa una, a la qual referma de manera clara: les criatures deuen la seva existència a la seva relació amb la font de la qual emanen. Ningú s’escapa de la realitat una on tot sorgeix i té lloc.

Aquesta realitat una, a la qual podem anomenar Al·là, és una veritat que un ateu pot reconèixer, perquè l’ateu se sap crític, però també humil. Sap que per viure depèn, i malgrat que no sap de què depèn, entén la preeminència d’allò de que depèn. Així és com ho entenc jo, i per això aprecio l’islam com una via que cursa pel punt mig entre els creients i els ateus, entre els que accepten el misteri i els que cerquen el coneixement i l’experimentació, i que no necessiten intermediaris entre ells i la font de la vida.

Una via orgànica

L’islam m’ha mostrat l’espiritualitat com una realitat orgànica, viva, perceptible. El sufisme és un sabor, se sol dir, i el sabor que he trobat en el sufisme és exactament el sabor que he buscat en l’espiritualitat d’orient. Sempre m’ha fascinat el daoisme. Em sembla que les seves aportacions filosòfiques son d’una gran lucidesa.

La grandesa del pensador, ens diu el daoisme, no radica tant en la brillantor dels seus pensaments, sinó en la seva aplicabilitat: de poc serveix tenir una idea brillant si no és útil. Per ser certa, una idea ha de ser aplicable. Si un pensador diu una cosa i en fa una altra, per exemple, de poc serveix que el què digui sigui molt bonic: serà fake perquè no serà vivificat.

L’important, des d’aquesta perspectiva, és la realització: la realitat no és una cosa que hagi de ser descrita, sinó feta. La realitat és allò que es realitza, i el daoisme ensenya molt bé com aproximar-se a la realitat sense especular sobre ella. Al meu entendre, el sufisme, l’espiritualitat de l’islam, també ho entén així. Si voleu fer una ullada a una obra de Toshihiku Isutzu, Sufisme i daoisme, podreu apreciar les grans semblances que hi ha entre una i altra tradició. És ben bé que el què uns han dit en xinès els altres ho han dit en àrab.

Una espiritualitat viva

Quan vaig descobrir el sufisme em vaig adonar que tenia el sabor que jo estava buscant en el daoisme. Compartia les seves premisses filosòfiques, i les aplicava d’una manera tan intensa que em va sorprendre. El sufisme em va revelar que l’espiritualitat era viva, i que les idees que tant havia perseguit esdevenien, en efecte, aplicables.

La vivesa de l’espiritualitat la porta a una adequació òptima entre espiritualitat i persona. L’espiritualitat sufí és una espiritualitat que s’adapta a tothom. No reclama unes formes determinades. Cada persona, sigui quin sigui el seu perfil, pot accedir al sufisme amb facilitat, i pot recórrer la via espiritual que proposa fins a les seva última etapa. Per avançar en el sufisme, en cap moment caldrà renunciar a la vida externa, social, familiar, laboral.

De la vida a la Vida: la realitat una

El sufisme és una via espiritual que s’adapta a cadascú. No reclama un perfil concret. Transcendeix les diferències entre les diverses tipologies i estableix un vincle entre cada persona i la divinitat, de manera que tothom, cadascú, descobreix que la via sufí és una via que comparteix, exactament, la seva pròpia naturalesa.

El camí espiritual és el camí personal. Les dues coses en son una. El camí vital és el camí d’una persona… i també és el camí de la força espiritual que li ha donat vida i que continuarà el seu rumb, com a Vida en majúscules que és, més enllà d’aquesta persona. El camí espiritual és aquell camí que entrega la vida a la Vida.

El sufisme no entén d’imposicions, per tant. No porta a la Gran Vida a través d’una renúncia  la vida petita, personal, de cadascú. No les separa. El sufisme no es basa en una alteritat. El sufisme no parla d’una altra realitat, diferent a la que un viu. Però l’amplia, l’eixampla i li dona tota la seva profunditat real, perquè sense espiritualitat una vida sembla més superficial del què és.

El sufisme accepta el potencial espiritual de cadascú i li ensenya a desplegar-lo. El desenvolupament espiritual que ensenya l’educació sufí és de l’obertura del propi cor. La persona i l’espiritualitat son coses inseparables.

Harmonia

El sufisme no és altra cosa que la faceta espiritual de l’islam, un sistema de comportament que es tradueix per entrega i que significa harmonia. Islam és una manera d’estar en el món. Islam és cenyir-se al règim de comportament connatural dels éssers vius. Islam no és altra cosa que actuar en el món d’acord amb el seu ordre natural.

En efecte, l’islam és una cosa ben diferent al que la majoria de gent té al cap. Si ens hi fixem, els ritus de l’islam no fan altra cosa que ensenyar-nos a afinar-nos com a criatures, a relacionar-nos amb els altres individus com a iguals, a viure amb el món respectant-lo totalment, i penetrar la realitat com a membre que en forma part, que no se n’escapa i no l’observa des de fora, sinó que viu plenament en ella.

L’islam parla català i menja escalivada

Jo buscava una via per afinar-me a mi mateix, per entregar-me als altres amb humilitat i harmonitzar-me amb la natura, per tal d’apreciar que la meva afinació ressona amb ella d’una manera bonica. En resum, la meva idea de l’espiritualitat era de l’una via per aprendre a fluir amb això que anomenem existència. L’islam és precisament això… i jo abans ho anomenava d’una altra manera. però ara sé que això és islam. No hi ha hagut cap ruptura, en el meu camí espiritual, només una evolució.

Naturalment, per tant, en el meu cas, l’islam parla català i menja escalivada, i olives i truita de patates. Qui voldria formar part d’una religió que li canvia la identitat? Ben al contrari, jo sempre he tingut molta set espiritual. Sempre he tingut moltes ganes de conèixer-me, de saber qui sóc i d’on vinc. Sempre he sentit la necessitat d’entregar-me plenament a la força que ho ha fet possible, perquè ella m’ha sabut fer com soc, i accepto que també ella sap què és el què més em convé. A mi i a tothom, perquè en això no ens diferenciem gens ni mica, malgrat que tots siguem diferents.