18 Abr L’islam, entre la ciència i la religió

Tant en el l’àmbit de la ciència com en de la religió han acabat imperant una mirada supremacista del món. La tendència predominant dels religiosos i dels científics ha sigut la d’agafar el seu objecte d’estudi i mirar-se’l des de fora. Uns han cosificat a Déu i els altres han cosificat la vida, i així han establert una visió materialista del món.

Només la vida dona vida

El planeta Terra, i l’univers sencer, són vius. La ciència, però, se sol mirar les seves formes de vida amb recel. És com si calgués demostrar, per acceptar que son vius, quin és el tipus de vida que hi ha en ells.

La ciència moderna s’ha oblidat que només la vida dona vida, i que si els habitants de la terra hi podem viure és perquè tota ella és vida: l’aliment que ingerim ens alimenta i ens dona vida perquè el món que produeix aquest aliment és viu també. No hi ha vida sense vida. La vida no sorgeix de l’aigua o del Big Bang com un bolet. La vida hi era abans, el què passa és que, com és natural, de les formes de vida que ens queden tan allunyades poc en podem saber.

Acceptar el misteri és renunciar al control

Que coneguem una mica més de prop la forma de vida dels animals i els vegetals no vol dir que els minerals no estiguin vius, per exemple. O l’aigua i el sol. El sol ens alimenta i l’aigua ens dona vida. S’hi ho fan deu ser que estan vius. No em pregunteu sobre la naturalesa de les seves vides, insisteixo. Apenes conec la meva, de vida, la que visc des de dins. Fins i tot aquesta em resulta misteriosa.

Ara bé, que no entengui com la vida sorgeix i que no entengui els mecanismes a través dels quals les altres formes de vida poden viure no vol dir que pressuposi que no estan vives. Al contrari, si he de jutjar una cosa sense conèixer-la, prefereixo apostar per la confiança: si jo sóc viu i sóc misteri, alhora, ells que també son misteri deuen ser vius també.

La visió organicista de que entén l’univers com una entitat viva i la mort com un vehicle a través del qual la vida pot transformar-se i continuar el seu camí, és una visió que ha quedat descartada, generalment, per una ciència mecanicista. Al meu entendre, és imprescindible partir d’aquesta cosmovisió. Acceptar el misteri inherent a la vida és renunciar a tenir control per sobre d’ella.

La tendència predominant de religiosos i científics
ha sigut la de mirar-se el seu objecte d’estudi des de fora.
Uns han cosificat a Déu. Els altres, la vida

Déu no és cosa

La ciència s’ha encarregat de tractat el món com un objecte. L’ha vist inert, mancat de vida, sense sensibilitat ni consciència. I tot això sense saber, ni tan sols, si la té. És a dir, no els ha atorgat, a moltes de les altres possibles formes de vida, el benefici del dubte. Si no la veu i no la coneix, no hi creu. Dit diferentment: fins no ha sotmès a l’objecte als seus estudis i n’ha demostrat el funcionament, no considera que se’ls pugui tractar d’éssers vius.

La religió ha fet una cosa similar, encara que de signe contrari: Ha cosificat a Déu, i també ha inferioritzat a altres sistemes de creences, organicistes o animistes o no teistes. Al mateix moment que la ciència treia la vida de la vida, la religió li ha donat vida a allò que la crea: Ha convertit a Déu en un individu, o ha cregut que podia conèixer la naturalesa d’allò que no podem podem entendre com un origen i com una font. Els dos processos han anat en paral·lel: el coneixement científic, avui, no és aquell que s’oposa al coneixement religiós.

Dues cosmovisions similars

Al contrari: una forma de coneixement dona continuïtat a l’altra. Es basen en el mateix: en el control i el poder de l’objecte que tenen entre mans. Uns s’han atorgat el monopoli de Déu… com si la divinitat no es relacionés amb cada criatura a la seva manera i necessités d’intermediaris. Els altres s’han apropiat del monopoli de la vida, i s’han alçat com a jutges de quines vides i quines maneres de fer ciència son dignes de portar tal nom. Com si altres ciències i formes de coneixement, naturalistes, organicistes i no materialistes no fossin susceptibles de ser considerades ciència. Tant la ciència com la religió s’han comportat com agents colonialistes. Han tractat a les formes de coneixement que diferien de les seves de procedir i d’entendre el món d’una manera supremacista.

L'islam és no voler controlar el món,
sinó unir-hi, harmonitzar-s'hi i fluir-hi

L’islam, entre la ciència i la religió

Aquí és on entra en joc l’islam, que no és ni ciència ni religió però que pot ser totes dues coses. L’islam no nega la vida a qui la té, malgrat resulti desconeguda. L’islam no li atorga forma concreta al què en cau més enllà de l’ambit del coneixement. Ho deixa ser com sigui que és.

L’islam estima la ciència igual que estima la justícia i la solidaritat. El musulmà s’anomena a si mateix servidor de Déu, i això vol dir que es posa a disposició de la vida que Ella, com a font originadora, ha creat. Islam és no voler controlar el món. Islam és unir-hi, harmonitzar-s’hi i fluir-hi. Entregar-se completament a les forces que el belluguen, perquè les mateixes normes que regeixen el món son les que regeixen a les criatures que hi habiten.

Islam és unió, harmonia

Islam és una manera de comportar-se. És no posar-se per sobre dels altres, ni per sota. La mentalitat islàmica és decolonial per naturalesa. És pura entrega i humilitat. És deixar-se impregnat per aquella força que li ha donat la vida, enlloc de pretendre conquerir-la.

L’islam-actitud no vol fer altra cosa que agafar el millor de la ciència i de la religió… i deixar de banda la pitjor cara de cada una d’elles. Islam pot ser un ciència o pot ser una religió, o no ser cap de les dues coses, això dependrà de com cadascú ho vulgui entendre. Islam és, simplement, estar en món i estudiar-lo en harmonia amb ell i a l’ordre que el regeix.